Reflexió i pràctica

Escoltant la pandèmia, per Mònica López

El 12 de març de 2020, ara fa 7 mesos, el Govern de la Generalitat de Catalunya anuncià el Pla de Contingència per frenar el SARS-CoV2. Dos dies després, es decretà l’Estat d’Alarma. I el dia 20 de març al vespre, el degà i la presidenta de la Junta de la Secció d’Emergències, a la que jo també pertanyo, em van fer l’encàrrec de coordinar el Dispositiu d’Atenció a la Ciutadania activat pel COPC amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona

En aquell moment, vaig saber que tenia al davant una missió de gran responsabilitat així com un repte preciós però, ara que ho puc mirar amb una mica de perspectiva, penso que cap de nosaltres podíem dimensionar com de necessària, important i reconeguda es convertiria la tasca i l’aportació del COPC durant l’estat d’alarma arreu del territori català. 

Mònica López 

Van ser un total de 101 dies consecutius amb servei de 9 h a 20 h, 17 professionals de la psicologia implicats i 4.049 trucades telefòniques que em van omplir d’aprenentatges que encara estic integrant i posant en ordre. I tot i que ja fa 3 mesos del tancament del servei, cada vegada que en parlo connecto amb la sensació d’haver estat dins d’una aventura trepidant on les hores, els dies i les setmanes s’esfumaven davant meu. 

En un primer moment, les necessitats de suport més generalitzades que vam atendre giraven entorn de la por i l’angoixa davant el fet d’emmalaltir o morir per la COVID-19. Ens trucaven persones infectades i confinades en una habitació de l’habitatge, persones amb familiars a l’UCI i treballadors dels serveis essencials (sanitaris, botiguers…) amb molta por a contagiar-se i contagiar els seus. Ens demanaven suport davant la mort de familiars. I ens contactaven persones amb una malaltia mental prèvia que s’havien descompensat i no sabien com contactar amb els seus referents mèdics. 

Però durant les setmanes següents, a mesura que la corba de contagi s’anava aplanant i les dades sanitàries eren més favorables, la por i l’angoixa van ser parcialment rellevades per la preocupació per tots els canvis socioeconòmics i laborals conseqüència de les mesures de confinament.   

Amb un ritme de feina trepidant, el dispositiu havia de complir una doble funció: oferir cura a les persones usuàries i fer una tasca de prevenció, tot estimulant els seus recursos i la seva preuada resiliència. Però, a banda de l’operativa en l’atenció psicològica, vam haver de tenir en compte i cuidar escrupolosament molts aspectes complementaris que no van ser fàcils per desconeguts o feixucs: protecció de dades, tecnologia… Tot havia de funcionar com un engranatge perfecte i crec que ho vam aprendre a fer amb bona nota. Fins i tot me’n vaig sortir prou bé de les intervencions als mitjans audiovisuals! 

Sento que durant aquelles 14 setmanes, des del primer al darrer minut del dispositiu, tothom –l’equip de psicòlegs i psicòlogues, la Junta de Govern i tot l’equip humà del COPC– va donar el millor de sí. Ens vam comunicar, ens vam coordinar i ens vam donar suport en tots aquells moments on vam trobar dificultats, i aquesta actitud i manera de fer i de ser van ser la clau de l’èxit del dispositiu. Un dispositiu que va suposar un important benefici per a moltes persones que, a través de la veu i la paraula, van rebre acompanyament, eines i suport en moments tan difícils. 

Em sento afortunada d’haver pogut posar el meu granet de sorra en un moment de gran desconcert i fragilitat social perquè és el que dona sentit a la meva/nostra feina. Per això, vull expressar el meu agraïment i afecte infinit a l’equip de psicòlegs/òlogues emergencistes, pel seu esforç i la seva implicació durant aquells 101 dies, per la seva capacitat de treballar en equip que no és ben bé el mateix que treballar en grup, i per la xarxa de suport, de supervisió i d’autocura que vam teixir entre tots i per a tots nosaltres. 

Vull agrair també el suport i l’acompanyament que personalment he rebut per part dels meus companys i companyes de Junta de Secció. Tots els membres que la formem hem treballat molt i durant molts dies en aquesta emergència, i ho hem fet per a diferents agents i gestors de la mateixa, compartint coneixements i experiències. 

I no vull acabar sense fer una menció a les meves companyes del Grup de Treball de Dol i Pèrdues, i en especial a la seva coordinadora, Begoña Elizalde, que té l’art de remuntar-me quan em fallen les energies i defalleixo. 

Seguiria i seguiria el meu relat explicant les meves vivències però acabo aquí expressant el meu agraïment al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, a la seva Junta de Govern i al seu equip humà, per la confiança dipositada en nosaltres i pel seu reconeixement a la nostra feina. Per mi, la millor feina del món

Mònica López 

Coordinadora del telèfon d’assessorament psicològic del COPC i vicepresidenta de la Secció d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. 

Comenta l'article