Entrevistes

Maria Lluïsa Lozano: “Un psicòleg de més de 67 anys és una font de coneixement”

Entrevistem a Maria Lluïsa Lozano, llicenciada en Psicologia Clínica, coordinadora del Grup de Treball (GT) de Psicologia de l’Envelliment i vocal de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social del COPC. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha treballat 15 anys amb infants però, arran d’un període d’atur, va formar-se per treballar amb la gent gran, un món que va atrapar-la per complet i al que es dedica en cos i ànima des d’ara fa 20 anys.  

Maria Lluïsa Lozano

Després de travessar un confinament per COVID-19 en què la cura de la nostra gent gran no ha comptat, ni de bon tros, amb la qualitat que caldria, parlem amb aquesta veu experta sobre què hem après al respecte, com podríem millorar i com veu el futur de l’edatisme com a professional i com a persona. 

Maria Lluïsa, quines “vergonyes” ens ha destapat la COVID-19 quant al nostre tracte vers les persones grans? 

La primera, el maltractament institucional. L’Administració ha fet discursos paternalistes, sense adreçar-se a les persones grans per explicar-los com calia actuar, sinó als “adults” que se suposa que els han de cuidar. Això ha transmès a la societat el missatge que les persones grans no són capaces de tenir cura d’elles mateixes i que és correcte prendre decisions per elles sense demanar el seu parer. A més, la mesura presa a l’inici de la pandèmia (i corregida després) que els pacients d’edat no fossin derivats als hospitals, transmet el missatge que la vida de les persones grans té menys valor que la dels joves. 

Pel que fa a les residències, tot i que la cobertura mediàtica ens ha mostrat que els professionals que hi treballen s’impliquen en proporcionar la millor atenció possible amb els recursos de què disposen, també s’han destapat moltes vergonyes: s’han convertit en un negoci per a fons d’inversió, on el que prima és el benefici econòmic per sobre del benestar de les persones; la gestió de les residències públiques no sempre es dona a l’empresa que presenta el millor projecte, sinó als pressupostos més baixos; i anar a viure a una residència limita l’accés a la sanitat pública només en cas d’hospitalització. 

Per últim, s’estan vulnerant els drets de les persones grans quan, encara avui, se’ls està privant de veure els seus familiars, de sortir de les seves habitacions o de fer activitats terapèutiques i lúdiques. 

Per què creu que estem avançant tant en drets humans (contra el masclismeel racisme…) però seguim sent una societat profundament edatista?  

Des de fa molt temps, les persones històricament discriminades per raó de gènere, color, orientació sexual, etc. han pres consciència dels seus drets i han lluitat perquè se’ls reconeguin. Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la seva lluita, a les escoles s’ha ensenyat que tots som iguals, al carrer hem après a conviure i, fins i tot, a estimar la diferència… Però les persones grans són un col·lectiu enormement heterogeni. Hi ha persones que malgrat l’edat, encara tenen força, energia i fins i tot poder, i no tenen cap necessitat de reclamar uns drets que no han perdut. D’altres, però, amb menys capacitats, poden estar patint tractes discriminatoris i no ser-ne conscients o no tenir forces per defensar-se. Potser per això no hi ha un moviment de gent gran que faci una revolta, que es faci sentir als mitjans de comunicació, que generi alarma social. I mentre, es perpetua la idea de la persona gran passiva, vulnerable i incapaç a qui s’ha de protegir o a qui es pot menysprear.  

Hem millorat alguna cosa en els darrers anys? 

Sí. Els darrers anys s’han fet moltes campanyes institucionals fomentant el bon tracte a les persones grans, a molts recursos s’està implementant la filosofia de l’Atenció Integral Centrada en la Persona (AICP), molts professionals tenen blogs sobre el tema, des dels col·legis oficials de psicologia es fan formacions sobre edatisme amb molt bona acollida, les societats de Geriatria i Gerontologia europees han editat uns vídeos molt impactants… Cada cop hi ha més persones conscienciades, però crec que encara no hem trobat la manera efectiva perquè el missatge arribi a la població en general i, especialment, a la mateixa gent gran. 

Com a professionals de la psicologia, com podríem millorar aquest aspecte a les nostres consultes?  

Malauradament, a les consultes dels psicòlegs no hi venen persones molt grans. Però, donat el cas, no hauria d’haver-hi diferències amb el plantejament terapèutic que faríem amb un adult de qualsevol altra edat. Pensar que cal tractar-lo de manera diferent és edatisme. 

No hauria d’haver-hi diferències amb el plantejament terapèutic que faríem amb un adult de qualsevol altra edat. Pensar que cal tractar-lo de manera diferent és edatisme. 

Maria Lluïsa Lozano

I als nostres Grups de Treball amb professionals més grans? 

Dins dels grups hi ha persones amb diferents sensibilitats, diferents habilitats, de diferents cultures… Només l’edat és un problema? Una persona de 75 anys pot dominar la tecnologia igual que una de 40. I si no la domina, no és per l’edat, és perquè potser les seves habilitats són unes altres. Hem d’aprendre a valorar a cadascú pel que pot aportar, no per les seves mancances.  

Diria que hi ha edatisme entre professionals de la psicologia? 

Diria que no. Penso que passa una mica com amb els metges: es valora l’experiència. Un pacient es pot trobar més segur amb un psicòleg gran que amb un de jove, a qui pot considerar més inexpert. 

A quina edat ens hauríem de jubilar els psicòlegs i psicòlogues? 

No ho sé. Cadascú ha de saber quan les seves capacitats (físiques o cognitives) no són les adequades per realitzar una bona feina. Dependrà molt de quin sigui l’àmbit d’intervenció. No és el mateix ser psicoanalista que treballar en atenció directa a persones amb trastorns greus de la personalitat. 

Quin és el valor afegit d’un psicòleg o una psicòloga de més de 67 anys? 

Un psicòleg o psicòloga de 67 anys o més és una font de coneixements que pot enriquir moltíssim els seus col·legues més joves. Pot aconsellar, des de l’experiència, com abordar una situació que per un/a company/a està sent difícil, pot aportar reflexions basades en la seva trajectòria professional, pot fer formació en el seu camp d’expertesa…  

Un/a professional de més de 60 pot ser un bon psicòleg/òloga de pacients joves? 

Sí. Per què no? Sento repetir-me, però ser bon/a professional de la psicologia no depèn de l’edat, sinó de les capacitats de la persona. Hi ha professionals magnífics amb 35 anys i nefastos amb 60. 

En el seu cas particular, què diria que li ha aportat l’edat? 

A més d’experiència professional, he guanyat serenor. He après a no voler resoldre tots els problemes de cop, a ser més realista amb els objectius, a valorar les aportacions de l’equip i a gaudir de la meva professió. Però encara em queden moltes coses per aprendre, així que, de moment, no penso retirar-me. 

Un psicòleg o psicòloga de 67 anys o més és una font de coneixements que pot enriquir moltíssim els seus col·legues més joves.

Maria Lluïsa Lozano

Quins reptes ens esperen en els anys vinents, com a psicòlegs i psicòlogues d’una població cada cop més envellida?  

Hi haurà cada cop més persones amb malalties neurodegeneratives, persones amb depressions a causa de la soledat o les pèrdues significatives, persones en residències o centres de dia que necessitaran una atenció psicològica com a part de l’atenció integral que mereixen, familiars que requeriran suport emocional, cuidadors que demanaran assessorament… 

Les i els professionals psicogerontòlegs tenim molt per oferir i volem poder-ho fer. Sabem que som essencials pel benestar emocional de la societat, i confiem que l’Administració sigui conscient de la importància de la nostra feina i decreti l’obligatorietat de la figura del professional de la psicologia en tots els àmbits d’intervenció amb persones grans, amb un horari suficient per a poder oferir una atenció digna i no, com fins ara, per cobrir l’expedient i prou. 

I quins són en aquests moments els vostres propers objectius al GT de Psicologia de l’Envelliment? 

La pandèmia ha aturat els projectes que estàvem duent a terme o que anàvem a engegar. El GT ens hem reunit telemàticament cada primer dimarts de mes, però la dinàmica de les reunions ha estat dominada per la necessitat de compartir les experiències viscudes en els nostres llocs de treball.  

En la reunió d’octubre es plantejarà quins seran els objectius per al curs 20/21 i es reprendran alguns temes que van quedar ajornats. El més destacat és l’elaboració d’una enquesta per a conèixer el temps que dediquen a les diferents tasques els psicòlegs i psicòlogues de residències i centres de dia per a gent gran. I es reprendrà l’organització del Cicle de conferències, que de moment serà online

Per acabar, quin titular li agradaria llegir a la premsa d’aquí 5 o 10 anys respecte de l’edatisme 

M’agradaria que l’edatisme ja no existís i no hagués de ser notícia mai més.