La salut no és l’absència de malaltia; sempre podrem viure saludablement els sotracs de la vida; el patiment mental es pot disminuir i fer suportable si hi ha algú que escolta”

La tasca dels psicòlegs i psicòlogues de serveis socials és molt propera a la realitat social que viu la gent. Els entrebancs de la vida, de vegades, porta que algunes persones es trobin en carrerons sense sortida.

Des de la prevenció, per tal que no es cronifiquin les situacions de vulnerabilitat psicosocials, ajudem que les persones optimitzin les seves potencialitats, a no caure en la malaltia i a trobar nous propòsits de vida. És un treball ardu, no disposem de gaire temps i no ens en podem anar per les branques. Hi ha urgència per afrontar les situacions en què es troben les persones demandants d’ajuda: violència de gènere, manca d’habitatge, pèrdua de feina, d’éssers estimats…

El nostre rol ens permet acostar-nos des de l’empatia, la proximitat i la professionalitat. És un lloc privilegiat, el de la comprensió psicològica de les emocions, dels sentiments que viuen els humans al llarg del procés vital per on ens porta la vida. L’ajuda psicològica és real i vital, possible gràcies a la tasca conjunta de l’equip de serveis socials.

– Bon dia, sóc la psicòloga de l’equip, em dic Melanie. Vostè és Marila?
– Sí, sí… (espantada, neguitosa, plorosa…).

He arribat a les 9 h. Com cada matí, entro ràpida i veloç al despatx que em toca aquell matí al centre de serveis socials on treballo. Obro l’ordinador i surto a buscar a la sala d’espera la primera visita.

Li explico a la Marila que la seva treballadora social ha pensat que podríem treballar plegades per tal d’ajudar-la a encarar la situació en la qual es troba ella i la seva filla, ja que recentment han estat vivint un temps en una casa d’acollida en haver denunciat al seu marit per maltractament –violència de gènere–.

– Vam sortir la setmana passada i estem vivint en una habitació, aquí al barri. La treballadora social m’ha dit que m’ajudarà a buscar una feina. Tinc aquestes citacions del jutjat (treu de la bossa un munt de papers).

– Només de pensar que el veuré ….i portar la nena…

Fa una cara d’espant i d’angoixa fregant-se les mans. Hem treballat durant uns mesos com comportar-se en el jutjat sense esfondrar-se, controlant la seva ràbia i angoixa. Les dues sabem que si ella es presenta dubtosa, confosa, amb un relat dels fets amb poca coherència, el seu testimoni perdria força. 

A poc a poc, la Marila m’explica com era la relació amb el pare de la seva filla.

– Jo era molt innocent, el coneixia del poble del costat (situat en un país centreamericà). Els meus pares m’havien educat per treballar i estalviar. Jo vaig voler immigrar i venir aquí i, llavors, ens vam retrobar. De seguida ens vam casar i va néixer la Montserrat. No sabia que ell bevia i sortia amb altres dones, tornava a casa borratxo, ens cridava i em pegava…

Aquesta és una història més de les tantes de dones innocents que, al poc temps de trobar-se amb una criatura, ell es torna molt gelós i comença a sortir més de festa i a descarregar amb cops i insults tota la seva ràbia.

La Marila no ho entén. 

-Què he fet jo?

Està perplexa per tot allò viscut.

El treball terapèutic li ha suposat a la Marila un gran esforç de comprensió de les seves creences limitants, emocions i sentiments que en el seu imaginari tenia envers la relació amb la parella. A mesura que ella es protegia i es defensava en els judicis (cada cop que el pare recollia a la nena per passar el cap de setmana, el seu comportament era d’insultar-la i pegar-la a aquesta, la qual cosa derivava en més denúncies); la Marila s’ha anat “empoderant” i se sent cada cop més forta.

Ha après a fer servir l’ordinador, a fer recerca de feina, a comunicar-se amb el seu advocat per correu electrònic i, el més important, ha après a protegir la seva filla dels abusos del pare i a lluitar per les dues. En definitiva, ha après a defensar-se i a fer valer els seus drets. 

Té feina i segueix perseverant per poder obtenir la custòdia de la seva filla. Ara sap que ella és una dona resilient i valenta, amb una veu pròpia que mereix ser escoltada i, sobretot, respectada.

Podeu consultar el document complet de relats treballat per la psicòloga col·legiada Victoria Rodríguez en aquest enllaç.