En diverses ocasions, alguns grups de persones col·legiades s’han dirigit a la Junta de Govern inquirint quina era la posició oficial del Col·legi sobre algun debat present en la societat que ens interpel·lava com a professionals de la psicologia. I en alguna ocasió, aquestes preguntes deixaven entreveure la convicció que el Col·legi tenia l’obligació de manifestar una posició clara sobre el debat en qüestió.

El cas més recent ha estat generat pel projecte conegut com a Llei Trans (Llei per a la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans). L’anterior va girar al voltant de la Coordinació de Parentalitat, atès que algunes persones col·legiades i associacions feministes hi veien una reaparició dissimulada de la Síndrome d’Alienació Parental (SAP). I bastant més lluny en el temps, recordem el moviment en contra del DSM.

Sens dubte, es tracta de temes importants, debats que repliquen una part de la realitat social i sobre els quals la nostra professió té molt a dir. Perquè com a professionals de la cura i l’ajuda, totes i tots tenim bastant o molta experiència, reflexió i valoracions a aportar, però també, just per això, hi alberguem una varietat de posicions, una diversitat que es tradueix en posicions diferents que de vegades s’adrecen a la Junta de Govern demanant la posició oficial del COPC.

Com a òrgan de representació professional, el COPC ha d’escoltar les veus de tots els col·legiats i col·legiades. Entre totes i tots enriquim un coneixement científic i tècnic imprescindible per al millor saber fer professional.  Estimular el diàleg,  apel·lar a la seva virtut heurística i sanadora, aquesta és la manera que tenim com a Junta de Govern per ajudar a resoldre aquestes diferències.

Ara bé, els debats entre posicions fermes i convençudes corren el risc de la polarització. L’acceleració que produeixen els fòrums i les xarxes fa més difícil que les banderes que volen enfrontar-se trobin la millor i més calmada proporció entre les seves tesis. Ans al contrari, solem veure com els pols s’enroquen, els relats se simplifiquen i la reflexió professional de la psicologia, com a ciència aplicada que necessita el matís i el detall subtil, corre el risc de perdre’s en la confrontació.

Davant situacions com aquesta, la Junta de Govern ha apel·lat a diverses maneres de resoldre-les, com ara traslladar les demandes de posicionament a les Seccions més  pròximes al tema, convidar els grups a entaular un diàleg entre representants qualificats i qualificades de cada opció, en forma de taula rodona,  o també convidar al debat en un clima de privacitat, sense la pressió de tenir una audiència present.

Els resultats obtinguts han il·lustrat diverses dificultats: les taules rodones corren el risc de reduir-se a relats d’autoconfirmació, les Seccions s’arrisquen a reproduir en les seves juntes el debat que va donar origen al tema, i els grups convidats a conversar en privat necessiten un temps de preparació que, inevitablement, posterga la solució que es reclamava tan peremptòriament. Tot això demostra que la qüestió és molt més complexa del que pensen els qui es dirigeixen al Col·legi demanant una posició oficial. Per això abunden les posicions, però cap pot ser oficial.

Com vaig comentar en l’editorial del número 1 d’aquesta publicació, des de la Junta de Govern “Volem que el nou Psiara sigui una eina de participació i intel·ligència col·lectiva entre col·legues, que reflecteixi la vitalitat de la nostra vida professional”. Ara, reitero la nostra confiança que aquesta revista es converteixi en un vehicle per a l’expressió que tradueixi en paraules els diferents enunciats científics, professionals i axiològics dels nostres col·legiats i col·legiades. És a dir, un punt d’exposició, debat i trobada al que totes i tots estem més que convidats.

Tanmateix, tot l’anterior no exclou que en algunes circumstàncies la Junta de Govern consideri que, en l’exercici de les seves funcions, sigui necessari emetre algun missatge sobre algun tema inherent a la professió. Si aquest arribés a ser el cas, sempre el farà en el seu propi nom i no en el de totes les persones col·legiades, escoltant totes les veus i assumint que cap junta pot representar la totalitat dels seus representats.

Els i les professionals de la psicologia sabem molt bé que, encara que els debats tendeixen a configurar-se en dos pols, les parts són sempre almenys tres.

I que el tot no existeix.

Guillermo Mattioli i Jacobs 

Degà