La Dra. Vicki Anderson és neuropsicòloga pediàtrica i investigadora australiana, doctora en psicologia i referent en neuropsicologia clínica en l’àrea del dany cerebral adquirit en la infància. Actualment és cap del servei de psicologia del Royal Children’s Hospital Melbourne i directora d’investigació clínica de l’Institut d’Investigació Pediàtrica Murdoch (Murdoch Children’s Research Institute), així com professora de Ciències Psicòlogues i Pediàtriques a la Universitat de Melbourne.

Les seves línies d’investigació actual se centren a traslladar les seves primeres troballes científiques a la pràctica clínica per optimitzar els resultats d’intervenció de nens i nenes amb dany cerebral adquirit, entre altres.

El COPC té l’honor de tenir-la com a ponent a l’activitat formativa Neuropsychological rehabilitation for childhood brain injury, and parent focused e-health intervention as a way to maximize rehabilitation outcomes on daily activities que se celebrarà online el proper 7 de maig. Abans de la cita, però, hem volgut entrevistar-la per conèixer de primera mà la seva experiència i endinsar-nos en algunes de les temàtiques que tractarà a la seva ponència. 

La neuropsicologia està reconeguda a Austràlia com una especialitat sanitària com ho són la neurologia, la psiquiatria o la pediatria? Quina formació és necessària per convertir-se en neuropsicòleg/òloga? I d’estar considerada una especialitat, hi ha un reconeixement diferenciat per a la neuropsicologia pediàtrica o infantil?

Sí, ho està. La formació és un grau de 4 anys (arts o ciències), un curs d’honor d’un any (honours course) i un màster en neuropsicologia clínica (2 anys: estades clíniques, conferències, tesi d’investigació). Després d’això, per registrar-se es requereixen 2 anys addicionals de pràctica supervisada, que es poden fer mentre es treballa. No hi ha diferències en la formació en neuropsicologia infantil respecte a l’adulta.

Un dels principals objectius terapèutics és que els i les pacients guanyin el màxim d’autonomia i tinguin qualitat de vida.  Quins són els beneficis que aporta la “telemedicina” en aquest sentit?

Aquest és un camp molt nou per a la pràctica clínica, ja que la telemedicina era inexistent abans de la COVID-19 per als professionals sanitaris. Des de fa 5 o 6 anys, hem estat investigant, desenvolupant i testejant diferents plantejaments amb videoconferència per dur a terme les teràpies i els beneficis són: un millor accés i menys càrrega per a les famílies, i més implicació per part dels pares. D’altra banda, els reptes són la dificultat d’establir relació i interpretar els senyals no verbals i que aquestes propostes no són adequades per a problemes clínics realment greus.

Segons la seva experiència, i la del seu equip, quins avantatges i desavantatges ha trobat en la intervenció a casa a través de la “telemedicina”?

Hem llistat els avantatges en la pregunta anterior però també és útil poder observar el context familiar i les interaccions en el seu entorn familiar. Alguns desavantatges, especialment per a adolescents són els següents: és difícil garantir la privadesa; els nens petits són molt difícils d’avaluar si tenen problemes d’atenció o discapacitat. Els problemes tecnològics també són força habituals i frustrants per a tothom. En general, crec que per als professionals sanitaris el servei telemàtic requereix més temps.

Quin és el rol dels pares en les intervencions centrades en ells mateixos?

Els rols respecte als pares poden ser molts, des del seu paper com a referents a l’ajuda amb les seves habilitats parentals, passant per donar suport a la seva salut mental. A més, la vinculació entre pares i professionals és clau per a l’èxit.

Quins són els principals components d’intervenció dels seus programes centrats en els pares?

Psicoeducació i diverses modalitats de tractament: TCC, ACT, Mindfulness.

Considera que una intervenció eficaç pot ser duta a terme exclusivament pels pares?

No, però crec que els pares són importants per seguir l’orientació del professional. A més, el coneixement que obtenen treballant amb els professionals clínics i els seus fills és valuós per reduir l’ansietat i desenvolupar competències.

Quins altres factors considera clau en la recuperació de lesions cerebrals en infants?

Atenció de qualitat (Gold standard acute care) i intervenció precoç (física, de parla) i una bona comunicació amb les escoles durant la reintegració i després.

“L’escola és fonamental, igual que la llar familiar, ja que ens esforcem molt per tornar els nens als seus entorns ‘normals’ al més aviat possible. Tornar als amics i a les interaccions socials també és un paper clau del retorn a l’escola.”

Què pot fer la societat per millorar la qualitat de vida d’aquests nens i nenes? Hi ha alguna iniciativa coneguda a Austràlia que pugui compartir?

No crec que ho fem del tot bé, però els models multidisciplinaris i l’atenció centrada en la família són fundamentals. Que els nivells de finançament siguin adequats és útil, així com l’avaluació – amb un correcte acompanyament i seguiment- en punts clau de transició (per exemple, el retorn a l’escola o l’entrada a l’escola preescolar).

Quin paper té l’escola en les lesions cerebrals infantils a Austràlia o específicament a Melbourne (en cas que hi hagi alguna particularitat remarcable)?

L’escola és fonamental, igual que la llar familiar, ja que ens esforcem molt per tornar els nens als seus entorns ‘normals’ al més aviat possible. Tornar als amics i a les interaccions socials també és un paper clau del retorn a l’escola.

Al llarg de la seva trajectòria ha contribuït a la sensibilització social i a la divulgació científica escrivint més de 500 publicacions. Com creu que podríem fer arribar l’evidència científica per nodrir millor la pràctica clínica dels serveis públics comunitaris?

Bé, aquesta és una qüestió molt important, la qual només he tractat realment en la darrera part de la meva carrera. Crec que és fonamental treballar en col·laboració amb professionals sanitaris i famílies per assegurar-nos que la investigació que fem és la que volen i que aquesta és factible per a la seva implementació. En parlaré a la meva conferència.

La incripció per a l’activitat Neuropsychological rehabilitation for childhood brain injury, and parent focused e-health intervention as a way to maximize rehabilitation outcomes on daily activities està oberta fins al 5 de maig.

Totes les persones interessades poden realitzar la inscripció seguint aquest enllaç.

(L’entrevista en anglès es pot consultar aquí).