Tal i com vam anunciar a l’anterior InfoCOACHING, butlletí electrònic de la nostra secció, el passat 20 i 21 de maig es va dur a terme el 1st National (Online) Coaching Psychology/Coaching Conference, Coaching Psychology and Coaching in your Community at this time-Recovery and Sustainability, allotjat a la University College Cork (UCC), Ireland, i organitzat per l’Special Interest Group in Coaching Psychology (SIGCP), de la Psychological Society of Ireland (PSI).

La relació amb aquesta institució irlandesa de psicologia coaching és mitjançant la International Society for Coaching Psychology (ISCP, societat amb la qual el COPC -a través de la nostra secció- té signat un Memorandum of Understanding, recentment actualitzat), i data de fa deu anys, perquè pertanyem al comitè directiu dels congressos internacionals anuals que venen organitzant-se des de 2010, sent el 1st International Congress of Coaching Psychology el que es va celebrar a Anglaterra, Sudàfrica, Irlanda, Suècia i Espanya (COPC, Barcelona, 11-12 d’octubre de 2011).

La pandèmia que estem vivint des de fa més d’un any ens està exigint respostes flexibles, i el seu impacte general en la salut mental i el benestar de les persones, encara no s’ha entès completament.

Per aquest motiu, el congrés es va enfocar, tant en la teoria, com en la recerca i en la pràctica de la psicologia coaching i del coaching en la comunitat, dins el context de recuperació i sostenibilitat.

Durant dos dies, i a través de ponents internacionals (la seva majoria, psicòlegs i psicòlogues coaches anglesos/es i irlandesos/es) que van compartir la seva experiència acadèmica i praxi professional, es van explorar temes rellevants, com per exemple: recerca en psicologia coaching; ecopsicologia; coaching i sostenibilitat; reconnexions i canvi climàtic; coaching de 4a generació; diàlegs de coaching transformatiu; coaching i discapacitat; ressonància; fortalesa mental; procrastinació; etc.

Ara, començarem a presentar algunes de les aportacions transversals, vàlides per a qualsevol àmbit d’intervenció de la psicologia coaching:

Change makers  (Eddie Murphy)

Un cop que Hugh O’Donovan va fer la presentació i benvinguda al congrés, Murphy va trencar el gel amb la seva intervenció, un discurs més aviat experiencial, respectuós i orientat cap a l’esperança, però sempre vers la solució, per tal d’aconseguir el benestar de les persones, des d’un enfocament psicològic pràctic i basat en l’evidència.

Els professionals i les professionals del coaching, com a agents de canvi, han d’atendre les necessitats socials, considerant els valors fonamentals i treballant amb creativitat.

The 4th generation coaching for people and the planet (recovery and sustainability)  (Ho Law)

Law va continuar invitant-nos a reflexionar i revisar la condició humana actual en termes de la postpandèmia covid-19 i la crisi del canvi climàtic. Dins un model espiral, la realitat indiscutible de l’escalfament global acaba influint en la nostra salut a llarg termini, tant en els anys que viurem com en l’estatus socioeconòmic. La “nova normalitat” derivada de la pandèmia exigeix nous enfocaments lingüístics i de coaching (aquest últim reconegut com a professió de la salut) per aprofitar un canvi de paradigma sociocultural i tecnològic.

Dins el marc integratiu universal (competència, responsabilitat, integritat, drets, reconeixement, relacions, representació i respecte), va parlar de la quarta generació del coaching (4GC), sota el paradigma del coaching transpersonal (adaptació de Whitmore, 2010), tant des de la dimensió espiritual (qualitativa) com des de la psicològica-racional (quantitativa). I tot això ho va fer recorrent al model GROW i a la narrativa integradora (storytelling): “Tu no viatges a través del temps. El temps viatja amb tu.”

Using an educational, cognitive behavioural and positive psychology approach to tackle debilitating climate change worries, ecoanxiety and ecodepression  (Stephen Palmer)

Palmer, president de la ISCP, afirmà que les persones (adultes, joves i infants) estan preocupades per l’impacte dels canvis climàtics -els que ja hi són i els que se’ns apropen- en el planeta i els seus i seves habitants. Amb sort, per a finals d’aquesta dècada, la covid-19 i les seves variants s’hauran tornat més manejables. No obstant això, la crisi climàtica continuarà tenint un impacte cada cop major en la biodiversitat, el clima i les persones del planeta. Sota un enfocament educatiu, cognitiu-conductual i psicològic positiu, va abordar com gestionar les preocupacions sobre del canvi climàtic, l’ecoansietat i l’ecodepressió. Què ha de saber el coach o la coach sobre el canvi climàtic, si sorgeix el tema en una conversa de coaching? Els/les professionals de la psicologia coaching haurien de tenir una formació continuada sobre problemes de salut mental relacionats amb el canvi climàtic? Moltes respostes es van trobar als resultats de l’enquesta que la ISCP va fer a professionals del coaching de molts països.

És evident que en la relació coachee-coach es connecta directa i recíprocament amb l’ecologia social i de la naturalesa. L’ecopsicologia influeix en els processos de coaching. Des d’aquí i des d’ara podem satisfer necessitats del món de demà. Per a això cal saber què recol·lectar, repensar o recuperar.

En moltes ocasions, en un procés de coaching es pot identificar i abordar l’ecoestrès i l’ecoansietat. Moltes vegades, les sessions de coaching es poden fer caminant a l’aire lliure, en un medi natural (boscos, jardins, etc.), i aquesta pràctica innovadora millora el benestar i la vitalitat (“Walk and talk” outdoor coaching, O’Riordan & Palmer, 2019).

Transport elèctric, edificacions sostenibles, millors pràctiques agrícoles, manteniment d’embornals de carboni natural, amortidors d’inundacions… Quants i quantes coaches i coachees (tant a l’àmbit laboral com al personal) poden contribuir en donar suport a la revitalització de la biodiversitat i, per tant, al benestar global de les persones!

La discussió, brillant i provocadora per augmentar la consciència sobre aquests temes, va derivar vers la importància i la necessitat -dins les organitzacions- d’entrenar en lideratge per a la responsabilitat social corporativa; de no invertir en formar líders que siguin resistents a l’acció pel canvi climàtic; etc.

How do we create relationships able to hold re-connection and recovery?  (Alison Whybrow)

Arran d’unes preguntes (Què podem fer nosaltres que el món pugui necessitar demà? Quina és la nostra història i quin viatge hem emprès? Quines són les re-connexions, les re-històries que hem de fer? Quins són els regals que el coaching pot fer? Quines coses podríem fer per associar-nos amb els nostres clients o clientes, les nostres comunitats i els nostres companys i companyes?), Whybrow va desenvolupar les idees en torn a uns eixos: l’acceptació i la interdependència; reconnectant l’èsser profundament humà, l’agraïment i el regal; i reinventant una economia basada en la nostra ecologia.

Va aclarir que es parla de sostenibilitat quan cada part d’un sistema negocia les seves necessitats en el context del sistema més ampli en el qual es troba inclòs. I per tal d’exemplificar la perspectiva de sistemes interconnectats, va fer servir la figura de cercles concèntrics: coach/coachee; equip/família; comunitat més àmplia i organització; ecologia social; i ecologia natural.

Amb aquesta econarrativa, va concloure que hem de replantejar la nostra pràctica professional per alinear-la amb un planeta flourishing. I el coaching regeneratiu serveix per això: per a millorar la salut de la nostra biosfera, les propietats vivificants del nostre planeta.

En aquesta interessant presentació, Whybrow va utilizar analogies molt adients i evocadores:

• “Nosaltres som el bosc humà del món”.
• “El canvi passa cada dia en el nostre bol d’esmorzar”.

Coaching as a resonance relationship  (Reinhard Stelter)

Partint que el coaching s’ha d’entendre com a un fenomen social, que està connectat als canvis socials, ara ens trobem amb molts reptes, dins d’una societat que pateix burnout. Hem passat del segle XX, el de la immunologia amb conceptes polaritzats (malalt/a vs. sa/sana; enemic/iga vs. amic/iga; propi/pròpia vs. aliè/ena…), al de la supremacia del positivisme d’avui dia.

Les persones es converteixen en subjectes i víctimes del seu propi desenvolupament i, per tant, en el seu pitjor enemic. El control del poder creix a través de l’autodisciplina, de la vigilància de la pròpia actuació, especialment, dels mitjans de comunicació social i molts altres sistemes d’informació.

Haurem de treure’ns de sobre aquests conceptes mitjançant més preguntes, haurem d’estar-hi més presents, estar en contacte amb l’altra persona i escoltar-la “sensualment” (sensual listening).

Stelter va posar llum sobre la ressonància, adaptant aquest concepte del sociòleg alemany Hartmut Rosa, al coaching i a altres diàlegs transformadors. Una qüestió clau per a una vida saludable és com connectem amb el món. Com ens relacionem com a psicòlegs o psicòlogues coaches amb l’altre/a? Com utilitzem la ressonància com una forma de co-crear una nova realitat, com a resultat inspirador de la nostra col·laboració?

Els diàlegs transformadors ajuden a teixir un fil de ressonància. La ressonància es converteix en una característica del diàleg de coaching; és l’esforç fonamental del coach o de la coach. Una veritable ressonància suposa la proximitat a l’altre/a, una experiència corporal, per viure en família, amb els amics i amigues, amb la natura; en el treball, l’escola, l’art, la religió… L’acceleració dels temps actuals està molt relacionada amb l’alienació. Si l’acceleració és el problema, aleshores la ressonància ha de ser la solució, una mena de vacuna.

Les persones poden buscar situacions que ressonen amb elles o esperar a trobar-se amb coses o situacions que els facin ressonar. El client o clienta pot créixer a través de les reflexions ressonants del coach o de la coach. El coach o la coach -com a soci o sòcia- entra en contacte i li toquen les experiències del coachee o de la coachee; per tant, es converteix en una caixa o cos de ressonància, una mena de diapasó del seu client o clienta.

Es va concloure que el coaching és l’art de romandre en el diàleg; i en un diàleg autèntic, totes dues parts (coach i coachee) estan disposades a canviar.

Coaching mental toughness  (Lorna Lawless)

Lawless, presidenta del SIGCP, de la PSI, primerament, defineix la mental toughness (MT), duresa o fortalesa mental, com a un tret de la personalitat que determina, en gran part, com les persones responen mentalment quan s’exposen als estressors i a la pressió dels reptes, independentment de les circumstàncies (Peter Clough&Doug Strycharczyk, 2011).

Així mateix, es podria dir que, en el costat extrem de la MT, hi ha la mental sensitivity (MS).

La MT impacta en el benestar, el rendiment, les aspiracions i l’agilitat tant de les persones com de les organitzacions. Estudis han demostrat que ho fa directament en la salut metal i això la fa rellevant per al coaching de recuperació i la sostenibilitat. Un procés de coaching pot estar basat a potenciar la mentalitat i les actituds del coachee o la coachee, perquè la MT es pot desenvolupar.

Com a eina de coaching, la MT no es tracta de res pejoratiu, ni d’etiquetatge, sinó de consciència de sí mateix o mateixa. En constar de diversos factors, és possible ser fort en uns i no tant en uns altres. El coachee o la coachee MT és capaç de controlar la vida i les emocions; confiar en les seves habilitats i també en les relacions interpersonals; comprometre’s amb les metes pròpies i de l’equip; i estar orientat/ada als reptes, al risc i a l’aprenentatge. D’aquesta manera, la persona MT pot afrontar millor que la MS les adversitats causades per la pandèmia, com per exemple la pèrdua del treball.

El coaching de MT s’ha de veure com un camí per arribar o acostar-se a l’èxit, a la prosperitat.

Thinking about the mental in mental health and mental illness  (Pat Bracken)

En totes les nostres discussions sobre salut mental i malalties mentals, sovint assumim que sabem a què ens referim quan parlem de la “ment”. Però això és cert? En aquesta xerrada, es va qüestionar el nostre ús fàcil de les paraules “ment” i “mental”. Bracken va partir que el problema a abordar té a veure amb un mecanisme o procés defectuós. Com que la realitat humana no es pot entendre com a una “res cogitans”, una cosa pensant en sí mateixa; i com que la ment tampoc no es pot entendre separada del seu món, independentment del seu context; va proposar que cal superar el paradigma tecnològic, cartesià i reduccionista (centrat en el diagnòstic i el tractament), que està basat en la ideologia però no en l’evidència, per acostar-nos al paradigma de recuperació, on el discurs està centrat en valors i ètica, significats i contextos, i relacions i poder. I aquest model ressona amb les idees del món del coaching.

Citant Repper & Perkins, la recuperació no consisteix a alliberar els problemes; es tracta de veure la persona més enllà dels seus problemes -les seves capacitats, possibilitats, interessos i somnis- i de recuperar els papers i relacions socials que donen valor i significat a la vida. Cal situar la persona en el centre de l’enfocament de la seva recuperació. “La relació és clau per a la recuperació. Escolta el client o clienta i et dirà tot el que has de saber”.

Les persones assistents a aquesta enriquidora xerrada van valorar molt la integritat del psiquiatra i filòsof Bracken, agraint-li aquesta proposta de canvi de perspectiva, de pensar i de veure el món d’una altra manera, tot un repte per als/les coaches, al qual no han de tenir por.

Procrastination from many angles: an applied approach to a common problema  (Jayson Moran)

Com a membre actiu del SIGCP, Moran, en primer lloc, va compartir el propòsit d’aquest grup: “Ser la veu de la psicologia coaching, crear comunitat i facilitar l’aprenentatge”.

Explicà com al principi es va interessar per la procrastinació, mentre intentava acabar la seva tesi. Va dir que, en un moment o altre, tothom ho fa. Més del 80% de les persones posterguem les coses amb regularitat, i alguns o algunes de nosaltres fins al punt de tenir efectes perjudicials en rellevants àrees de la vida com les nostres relacions, les finances i la carrera professional.

La procrastinació s’associa sovint amb molta culpa, vergonya, ansietat i frustració; i això és molt important tractar-ho des del començament. Moran va abordar la procrastinació des de múltiples angles, utilitzant diferents models (entrevista motivacional, cognitiu conductual, psicologia positiva, etc.) i facilitant eines molts útils (formulació de metes amb frases positives; posar el focus en la solució; etc.), per ajudar els seus clients i clientes a moure’s, augmentant la consciència, abordant els pensaments automàtics i les creences subjacents.

Agrupades en tres tipologies (disturbi, baixa tolerància a la frustració i rebel·lió), va exposar les sis narratives més comuns de la procrastinació: l’aprensiu/iva; el perfeccionist/a, el sobrecarregat/ada, el generador/a de crisi, el somiador/a i el desafiador/a.

Es tracta de substituir l’hàbit de la procrastinació per un d’alternatiu: el mètode “pomodoro”, on les noves rutines generen noves recompenses (productivitat, progrés i identitat), en comptes d’evitar l’avorriment i l’ansietat, com a conseqüència de la procrastinació.

Hugh O’Donovan, amfitrió i conductor d’aquest congrés, va voler “regalar-nos” un exemple de rutina diària d’autoqüestionari per a la procrastinació, que va anomenar “Avui, mana la nocrastinació”:

• Com podria jo tenir èxit / marcar la diferència completar l’objectiu / viure avui?
• Com em sentiria si no fes la tasca necessària?
• Quin és el següent pas immediat que he de fer?
• Si pogués fer una cosa per aconseguir l’objectiu a temps, qual seria?

I ja per finalitzar, comentarem d’altres aportacions més específiques d’un àmbit:

Creating positive change in challenging times  (David Sharpley)

Una mentalitat resilient permet a les persones dir “mai perdo”. Allò d’”o guanyo o aprenc”, es pot desenvolupar amb el temps. No obstant això, el procés d’aconseguir un canvi intencional rares vegades és fàcil, particularment, quan ens enfrontem a la incertesa.

Partint del model usual de l’escala d’aprenentatge, basat en habilitats (de baix a dalt: incompetència inconscient, incompetència conscient, competència conscient i competència inconscient) passà a un model dinàmic de competències real (circular: de baix a dalt, i de dalt a baix) on compta el canvi de context. Aleshores, va introduir l’anomenat factor “hipopòtam” (per sobre de l’aigua: esperança, percepció, intenció, progrés i opcions; per sota de l’aigua: revisió del context i focus futur, tancant-se així el cercle, cap amunt), per a respondre positivament a les situacions de reptes, per a solucions basades en coaching. I va acabar amb el triangle: consciència, percepció i acció significativa.

Mitjançant aquesta metáfora de l’”hippo”, molt ben acollida entre els/les professionals del coaching a les organitzacions, va parlar del manteniment del balanç, de l’equilibri entre demandes i recursos; del job crafting, dins dels equips per maximitzar el potencial i reduir les frustracions; i també ho va fer de la flexibilitat cognitiva, amb converses clarificadores i intencionades sobre el què, com i perquè.

En aquest temps de “fatiga zoom” a conseqüència de l’aillamant per la pandèmia, és bo reflexionar sobre els conceptes de la teoria de l’autodeterminació (competència, autonomia i connexió) i els principis del lideratge, que dóna suport a l’autonomia i estan vinculats a passos pràctics per a millorar les converses amb propòsit. En aquest sentit, el coaching pot ajudar a alinear els valors i els principis rectors, posant el focus en les metes i les prioritats personals, per progressar cap a resultats positius.

Psychologically minded coaching and disability  (Mary O’Grady)

O’Grady va compartir, generosament, la seva experiència professional de 30 anys en el camp de la discapacitat combinada amb la formació d’adulta en psicologia coaching per l’UCC. Va reflexionar i descriure els desafiaments trobats i els beneficis observats, durant aquests últims cinc anys, en l’ús d’enfocaments i eines de psicologia coaching per millorar l’empoderament i l’experiència de vida d’estudiants amb diferents habilitats i discapacitats, com per exemple: gestionar els reptes de la vida amb èxit; fer transició vers l’ocupació; superar una posteducació per a una vida independent; etc.

I això ho va aconseguir evolucionant des d’un mètode transaccional a un altre transformatiu de suport, fent servir la intervenció de coaching. I pensa que, si es fa en una etapa primerenca de desenvolupament de la vida, ajudaria més les persones a millorar el seu potencial i a contribuir força en la societat.

Va concloure dient que l’educació no és com omplir una galleda, sinó com la il·luminació d’un foc. I el coaching també il·lumina un foc de creixement personal i una major consciència, ajudant-nos a navegar per noves formes de ser i de fer.

En resum, podríem dir que el congrés ha estat una magnífica oportunitat perquè un centenar de professionals de la psicologia coaching, a través de diferents diàlegs, pogués posar-se al dia i treure noves i esperançadores idees per aquests temps turbulents. Durant aquestes dues enriquidores jornades, pensaments “antics” han conviscut amb altres de “nous”, més trencadors i provocadors, reemmarcant-se i desenvolupant-se amb molta més força.

Fent servir les paraules d’Alison Whybrow “learning from each other is the way forward”, ara, només ens queda reflexionar i digerir!

Secció de Psicologia Coaching

Juan J. Cabrerizo, Xavier Montero, Maite Sánchez-Mora i Carmen Santos