Reflexió i pràctica

Atenció psicològica a primera línia de malalts COVID-19 en un centre sociosanitari

Per Lourdes Forn Villanova, psicòloga clínica  

Sobre l’autora 

  • Psicòloga clínica. Sociosanitari Vallparadís, Fundació Vallparadís. Mútua Terrassa. Experta en cures pal·liatives.
  • Col·laboradora docent Universitat Abat Oliba i Universitat Vic-Universitat Central de Catalunya UViC-UCC. Doctoranda Universitat Ramon Llull. Facultat Psicologia Blanquerna.

Aquest escrit és fruit de la meva experiència professional i la posterior reflexió personal sobre la situació en l’atenció psicològica a primera línia d’atenció dins el marc de la pandèmia. La meva intervenció com a psicòloga clínica s’emmarca en el centre sociosanitari Vallparadís a les unitats de convalescència, llarga estada, subaguts, pal·liatius i hospital de dia. Les funcions són d’exploració psicològica, d’intervenció (psicoteràpia, rehabilitació cognitiva, acompanyament al dol), d’atenció a les famílies, docència i investigació. El perfil d’usuaris atesos predominantment pel servei de psicologia són persones amb dany cerebral adquirit, deteriorament cognitiu, trastorns psiquiàtrics i necessitats pal·liatives.

Arriba la COVID-19

El 12 de març de 2020, la tasca assistencial del centre sociosanitari es veu modificada totalment.  Aquesta data marca el tret de sortida del que serà un període que mai ningú oblidarà ni en l’àmbit professional ni personal.

Ha arribat la pandèmia.

Es modifiquen els horaris laborals dels professionals així com les funcions i aquell cap de setmana treballem habilitant espais, fent llits, cercant material necessari, preparant medicació, establint circuits, elaborant protocols.

Es crea un equip, anomenat de suport, on treballem conjuntament els equips de psicologia, treball social, logopèdia i teràpia ocupacional. Les noves funcions són: seguiment i assessorament telefònic als familiars, adaptació de protocols al nou funcionament, suport al dol i acompanyament als familiars que venen a fer visita de comiat, contacte i tràmits amb les funeràries, amb el servei religiós, amb altres serveis externs, realització de videotrucades pacient-família i trucades a la família per demanar material divers necessari pel pacient.

Es realitza formació ràpida sobre mesures d’autoprotecció i com posar-se l’Equip de Protecció Individual (EPI). Hi ha una falta de material que, com en tots els centres durant els inicis de la pandèmia, es resol com es pot.

Arriben metges externs per tal de donar suport als metges del centre. Es reforça l’equip d’infermeria i auxiliar. Tots els professionals del centre encara que no siguin d’atenció directa (administració, bugaderia, neteja, mossos…) es troben implicats en infinitat de tasques que sense la cooperació de tothom no seria possible realitzar. Malgrat els reforços ens trobem saturats i al límit.

S’inicia el que serà un any ple d’incertesa i d’angoixa. Manquen directrius atès que la pandèmia ha agafat per sorpresa a tothom,  i no se sap com actuar ni com serà l’evolució.

El país es confina

La por es llegeix als ulls dels professionals. Por per un mateix i per ser transmissor a la mateixa família que es troba confinada a casa. Companys que es van contagiant. Por que en molts casos esdevé pànic pel desconeixement, per la manca de formació i de material adequat per malalties contagioses. Hi ha preocupació, moments de plors, d’angoixa, es donen crisis d’ansietat. La pressió assistencial és terrible. No es dona l’abast de trucar a les funeràries, que també es troben desbordades. Les emocions esdevenen muntanyes russes, a voltes autocontrolades i a voltes desbocades. Apareixen sentiments de tristesa, esgotament físic i emocional, insomni, hiperactivitat, impotència, frustració, autoexigència desmesurada,  sentiments de falta de control, d’irrealitat. Cal dir també que  les situacions límit al mateix temps que generen reaccions negatives, també  afavoreixen determinació, solidaritat, cooperació i suport mutu.

Els malalts i els familiars també es troben tristos, ansiosos, irritables. En molts casos amb diferents membres de la mateixa família ingressats a diferents hospitals o tancats a casa fent quarantena. Expliquen molts cops que acaben d’acomiadar-se d’un altre membre de la família (no es fan enterraments). La crua realitat és que després de deixar el seu familiar a urgències, en pocs dies, se’ls avisa per acomiadar-se i després no els resta més que una urna i una bossa amb pertinences que no poden tocar en uns dies (en aquell moment, ningú no sap quants) perquè es troben contaminades. I en moltes famílies això s’agreuja perquè en poques setmanes els notifiquem que han de venir a acomiadar-se d’un altre familiar. Situacions dramàtiques.

Els psicòlegs hem de fer suport als companys professionals quan ho necessiten, a més de als pacients i familiars. Escoltem i facilitem l’expressió de l’angoixa dels familiars quan pregunten si hi ha millores, o si han de dur les sabatilles de casa, o quelcom per berenar, o demanant videotrucades, quan en realitat el pacient es troba a les darreres hores de vida. Apareix (fruit dels dols no resolts, de la tristesa, de la frustració, de la impotència i de la por) la incomprensió de malats i familiars, amb exigències irracionals, irritabilitat verbal, reclamacions i amenaces als professionals que es troben massa esgotats per a gestionar aquest tsunami emocional que els arriba de fora per si no en tenien prou amb el seu propi.

I l’eslògan escollit: <<tot anirà be>>, inicialment per donar ànims, es converteix en una frase cínica i dolorosa. Penjat a les portes per on passen les famílies que venen a acomiadar-se. No, per elles <<no va bé>>. La ciutadania aplaudeix cada dia, inicialment com un reconeixement a l’esforç però amb el pas dels dies, com un costum per canalitzar la por, la incertesa i l’avorriment dels milers de persones que es troben tancades a casa, privades de les seves vides. Passats els primers dies, molts professionals que ho havíem rebut inicialment amb agraïment, hauríem preferit que no s’aplaudís més i que, al vespre, després d’una jornada de 10 hores frenètiques, en sortir als carrers desèrtics, poder arribar a casa per realitzar els rituals de dutxa i desinfecció de roba i sabates (obsessius i carregats de por), i trobar el silenci, descans, i evasió de la situació viscuda hora darrera hora. Se suma també el sentiment que no som més mereixedors d’aplaudiments que les altres persones de serveis essencials que treballen a botigues d’aliments o  repartint a domicili, per citar alguns col·lectius que dia rere dia exposen també la seva salut. I l’esgotament de la jornada deixa pas a la por pels nostres: no abracem, no fem petons, molts professionals han marxat fora de casa, o han enviat els nens i els familiars de risc fora de casa. Un descans que en solitud es converteix en buidor emocional.

Passen les setmanes sense adonar-nos, arrossegats per l’espiral que resulta ser la pandèmia. Sense parar esment en la implicació i esforç professional i  personal.

Arriba l’estiu com una alenada, com una mitja part d’un partit, donant-nos una mica de treva. Els polítics responsables sanitaris van canviant els protocols continuadament perquè la pandèmia és nova i no s’estava preparat per tot això. Les decisions no són sempre fàcils ni sempre científiques. La salut es barreja amb l’economia i això sempre fa de mal gestionar. Els mitjans de comunicació no ajuden, amb la seva deriva cap al sensacionalisme i la poca psicologia en la gestió emocional. Ens trobem en un món centrat en valors com l’individualisme, la immediatesa, la possessió de béns, el culte al que és superficial, al cos, un món on no hi ha cabuda per la tristesa, el patiment, el dolor, la malaltia i la mort. On els humans i principalment el mal anomenat primer món ens hem cregut que som amos i senyors de tot el que ens envolta, i que tenim el control de tot. I la pandèmia ens ha posat un mirall al davant. Ens ha obligat a reflexionar. Ens ha mostrat la pròpia vulnerabilitat, i el que genera la major angoixa existencial: la por la mort.

I ara què?

Arriba la “nova” normalitat. S’observa a la societat una ambivalència de sentiments: alegria per la semi llibertat, per trobar-se (qui ho està), per tenir feina (qui en té), però por i incertesa pel futur, per la malaltia, per l’economia, per les relacions socials. Tristesa dels qui han perdut éssers estimats, dels qui han perdut la feina, de qui ha tancat el negoci o veuen com aquest perilla dia a dia, dels qui no tenen grup bombolla, dels qui en tenen i voldrien no tenir-ne. De la gent gran, que ha estat a l’ull de l’huracà, però també dels joves, els somnis i les relacions socials dels quals s’han vist aturats de sobte. I tristesa en veure el món, amb les injustícies de sempre, que es fan més paleses quan s’observa quines zones reben vacunes i quines  no.

En l’aire hi sura la tensió i la irritabilitat. S’esdevé un dol col·lectiu no resolt que cadascú elabora amb les eines i estratègies que té. Es veu el moment del dol en què es troba cada persona, la fluctuació entre fases en l’elaboració d’aquest procés: xoc (paràlisi, hiperactivitat, ansietat, confusió, dissociació, despersonalització, sensació d’irrealitat), negació o evitació (no creure’s el que està passant, escepticisme), tristesa (labilitat emocional, plor, depressió, intents de suïcidi, abatiment, inatenció), ràbia (cinisme, racionalització negativa, irritabilitat, cerca de culpables, retrets), rememoració (no deixar de parlar del tema, sentiment de pèrdua inexorable, visions recurrents dels fets ocorreguts).

En el centre s’han recuperat tasques, rols i horaris. Els EPI s’han incorporat dins la “nova” normalitat. Però els espais i el funcionament del centre han canviat. Fem rituals constants que temps enrere hauríem catalogat de trastorn obsessiu compulsiu (desinfectem mans, roba, sabates, taules, ordinadors, papers, bolígrafs, telèfons…). El centre és ple de rètols: “zona neta”, “zona bruta”, “entrar per aquí”, “sortir per allà”. Ens posem i traiem bates constantment, dobles mascaretes, pantalles, ens fem desenes de proves PCR. Ens hem acostumat a ofegar-nos pujant les escales amb les mascaretes o a tenir la suor que ens impregna dins les capes de plàstic que duem a sobre. Ens hem habituat als canvis constants, ara llits covid, ara no, ara habitació de risc, ara ja no.

Ens hem habituat a la situació, ja no sura a l’aire la por inicial, els plors o les crisis d’ansietat, però sí que s’observa l’esgotament i l’apatia. Molts professionals no han recuperat la son.

Les psicòlogues som dipositàries de moltes angoixes, pors i incerteses individuals que infinitud de companys (i coneguts) han ventilat i abocat en nosaltres. Malgrat que ens han fet arribar múltiples rètols, tríptics i pàgines web amb pautes elaborades pel col·lectiu psicològic d’altres centres, d’altres institucions o del mateix col·legi de psicologia, la realitat que observem és que no han estat massa útils perquè les persones necessitaven la proximitat del professional. Hem facilitat telèfons de suport psicològic, però moltes demandes ens han acabat recaient a nosaltres mateixes. Així doncs, les psicòlogues del centre, al límit pel dia a dia, pels pacients i les seves famílies, carreguem també amb les angoixes dels companys.

Els professionals sanitaris estem immersos en un estrès posttraumàtic col·lectiu.

Parlem de segona onada, de tercera, de quarta… constatem que el coronavirus ha vingut per quedar-se, encara que sigui en menor mesura.

A l’àrea de psicologia ja no es fan grups de teràpia. Tot és individual, a les habitacions, on en molts casos cal entrar amb tot l’equipament EPI tant si són persones amb Covid positiu com, en la majoria de casos, si es fa com a mesura preventiva. Les exploracions són bàsiques, ja que a les habitacions amb aïllament no es pot entrar material que no es pugui netejar. Es manté el suport emocional i les videotrucades als familiars.

Molts professionals es troben de baixa. Molts han agafat la covid, per sort la majoria de casos han estat lleus però no tots. Visitem pacients amb seqüeles cognitives, físiques, funcionals i emocionals que recorden que la COVID-19 és ben present. Perquè es parla molt de morts per covid, però no tant de les persones que moren poc temps després d’haver superat la covid, ni de les que tenen seqüeles que els hi marcaran la resta de la seva vida. Moltes persones (sobretot les persones grans) s’han acostumat a no sortir, ja no ho volen fer, amb el que això els hi suposa de pèrdua funcional i d’aïllament social. Altres han fet una davallada física i cognitiva i el pacient que ara arriba als centres és diferent que abans de la pandèmia.

I el futur?

Les vacunes han obert l’horitzó, han esdevingut una fita, i han suposat una esperança. Han fet disminuir els nivells de por i d’incertesa, malgrat que els mitjans de comunicació plantegin, dia sí i dia també, dubtes sobre aquestes vacunacions (per motius sensacionalistes?, per motius científics?), sense ser conscients que amb això impedeixen que tota la societat pugui avançar en els dols i sanar emocions. 

La sanitat, ja molt afectada prèviament a la pandèmia per factors econòmics i per les retallades,  ha canviat. Cap servei ni cap centre funciona com abans. Mantenim l’esperança i les ganes de restaurar el sistema sanitari, però ens resta la por que la sanitat no hagi quedat tocada per sempre.

A les persones, als professionals de la salut i, específicament, al col·lectiu de psicologia ens toca refer ponts i sanar ferides emocionals. Posar en relleu els valors que la pandèmia ha potenciat, com la solidaritat i la cooperació, sense els quals no hauríem pogut treballar, i valorar l’esforç que tothom ha realitzat, així com potenciar les pròpies capacitats i recursos, per tornar-nos a il·lusionar.

Què recomanar des de la psicologia? Quines pautes poden ser útils ara i de cara al futur?

  • En l’àmbit personal: fomentar els recursos adaptatius i l’autocura (fer esport, escoltar música, passejar, escriure, cantar, dibuixar, fer relaxació…). Facilitar la reconciliació amb un mateix i amb els altres. Valorar i acceptar els canvis i el creixement personal ocorregut. Reflexionar sobre els valors remoguts. Aprendre a viure amb la incertesa i fomentar la capacitat d’adaptació. Entendre el procés de dol viscut i identificar els diferents sentiments i les reaccions com a normals. Donar-nos temps i ajustar-nos al ritme que cadascú necessiti. Ser honestos amb nosaltres mateixos reconeixent les febleses i les fortaleses i cercant ajut extern i professional si és necessari. Reforçar les pròpies estratègies emocionals amb actituds i verbalitzacions positives. Aprendre a reflexionar sobre la malaltia, el dol, la mort i concretament la pròpia mort i les preocupacions vitals. Valorar el que es té. Fer un treball personal i individual sobre les emocions per fer fora els nostres fantasmes i conèixer-nos millor. Retrobar espais de comunicació, expressar els sentiments a la família, als amics i comptar amb l’entorn proper com a font de suport mutu. Riure, tenir estones d’oci sol i en companyia, redescobrir les activitats que es feien  i cercar-ne de noves dins el que la realitat actual permet. Modificar hàbits de vida i ser creatius.
  • En l’àmbit professional: fomentar el treball en equip. Redefinir els fets viscuts i acceptar accions i sentiments. Donar valor a l’autosatisfacció amb la feina feta, en els beneficis que hem pogut aportar als malalts i familiars atesos i en el que hem après per tal que en el futur aquesta experiència ens permeti actuar millor. Empoderar-nos i empoderar l’equip. Reflexionar sobre casos atesos que ens hagin marcat, tant per felicitar-nos com per aprendre dels errors. Donar valor a la dignitat de cada persona (professional, pacient i familiar). Practicar l’escolta activa. Transmetre la importància de cuidar-se i educar en les cures. Fomentar la reflexió ètica que en aquests mesos ha generat molts dubtes, dilemes i incerteses. No minimitzar ni simplificar: la mort és complexa, acompanyar a morir no és fàcil, les situacions límit viscudes deixen petja. És imprescindible desenvolupar, treballar i formar-nos en estratègies d’empatia, d’assertivitat, d’habilitats socials, i fomentar valors com la confiança, la cooperació, el respecte, el suport mutu, la tolerància, la reflexió i la calma. Aprendre a tenir capacitat d’autocrítica com a equip i valorar que el suport emocional ha estat, és i serà  tasca de tots. Tenir present que el procés de dol (del professional, del malalt, del familiar, de la societat) és llarg i cal temps. És necessari realitzar formació específica i tenir protocols per a situacions d’emergències en els centres sanitaris; cal comptar amb un suport psicològic específic per als professionals i disposar d’espais (lloc i temps) per a moments de crisi, tal com funciona dins els equips d’emergències, per tal d’estar preparats per a futurs episodis. Finalment, aprendre a extreure els valors positius que la pandèmia ha fet aflorar i donar relleu al creixement personal i professional ocorregut.

Comenta l'article