Entrevistes, Reflexió i pràctica

Entrevista a Joaquim Serrabona, coordinador del Postgrau en Teràpia Psicomotriu del COPC

Joaquim Serrabona Mas. Doctor en Psicologia, professor a la Universitat Ramon Llull de Barcelona des de 1997 fins a 2020. Psicòleg clínic, psicomotricista i terapeuta familiar de l’Espai de Psicologia i Psicomotricitat Luden. Corresponsable del programa d’atenció psicomotriu a les escoles públiques de Terrassa. Director dels cursos de postgrau “Especialista en psicomotricitat” i “Teràpia psicomotriu” impartits a la Universitat Ramon Llull (25 edicions). President de la Secció de Psicologia de l’Educació i del Consell Professional del COPC. Autor de diversos llibres com: Abordatge psicomotriu de les dificultats de desenvolupament ed. Horsori. Conversacions sobre psicomotricitat, ed. Corpora, etc.

  • La teràpia psicomotriu ha evolucionat molt els últims anys o és una àrea que té el cos teòric i pràctic molt consolidat i estable?  

Les dues afirmacions són certes. La psicomotricitat com a disciplina té ja més d’un segle d’història, si comptem des que el neuropediatre E. Dupré, va començar a fer servir el terme psicomotricitat. Però és indubtable que la psicomotricitat ha evolucionat molt, tant en el pla teòric com pràctic, gràcies al seu propi recorregut teòric i d’acció, que ha donat lloc a nombroses investigacions i fins i tot a tesis doctorals.

Com tot concepte, idea, corrent o disciplina, la psicomotricitat s’ha anat construint amb la suma de diverses aportacions, coincidents al voltant d’uns conceptes fonamentals, però que tenen un eix comú en el concepte de totalitat corporal. Entorn al cos i al seu moviment s’ha anat construint una nova forma d’entendre l’ésser humà.

També disciplines com les neurociències i la psicologia del desenvolupament durant aquest període han aportat molt a la psicomotricitat i a la psicologia en general. Disciplines que han consolidat el marc teòric de la psicomotricitat, ja ningú dubta de la unitat de l’ésser humà i autors tan reconeguts com Damasio confirmen la importància de treballar sobre la totalitat corporal.

  • Com s’adapta una teràpia psicomotriu a cada condició de cada persona?

 Si hi ha alguna cosa que caracteritza l’abordatge psicomotriu és el seu ajust a les necessitats i demandes dels nostres pacients. Els dispositius i metodologies es poden adaptar perfectament a les diverses patologies i cicles vitals, sense perdre l’essència del seu abordatge, que podem resumir en cinc principis bàsics

1. Treballem en la dimensió motriu (cos i moviment).

2. Treballem sobre la totalitat de la persona.

3. Busquem un equilibri sistemàtic sobre totes les dimensions de la persona.

 4. Afavorim el plaer sensomotriu i plaer de domini  (primari i secundari).              

5. Afavorim el pas de l’acció, a través de situacions emocionals significatives, a la mentalització (de l’acció al pensament).

Partint d’aquests pressupostos adaptem i, perquè no, creem, una forma de fer que ens permeti donar una bona  resposta terapèutica.

D’altra banda en concebre la teràpia com un procés de co-construcció on el pacient és considerat com un expert, ens situem en una posició dialogant que permet escoltar i actuar de la manera més ajustada possible.

En aquest sentit, durant la formació del Postgrau en Teràpia Psicomotriu, donem gran importància a l’apartat de formació personal específica on ajudem els i les alumnes a construir un sistema d’accions i actituds que permeti al terapeuta psicomotriu, com he dit anteriorment, ajustar-se a les necessitats pacient i donar una resposta ajustada.

  • Com s’adapta una teràpia psicomotriu a cada context? 

L’abordatge psicomotriu es pot i de fet es realitza en diversos contextos, tant preventiu, educatius, terapèutics i socials. Actualment són molt amplis els camps d’acció del psicomotricista. Hi ha psicomotricistes als CDIAP, escoles ordinàries i d’educació especial, CSMIJ, institucions privades, residències de tercera edat … És veritat, que la metodologia psicomotriu necessita unes condicions d’espai i material que poden limitar la seva implementació en alguns llocs, però cal dir que en aquests darrers 30 anys ha estat molt significatiu l’augment d’espais i projectes que en diversos contextos han anat implementant aquest tipus d’abordatge, gràcies al fet que ha anat demostrant la seva efectivitat.

  • Hi ha diverses aproximacions teòriques o metodològiques a la psicomotricitat? 

Sí, com en tota disciplina la mirada i actuació pot ser diferent, i de fet fa uns anys hi havia un cert enfrontament teòric entre una psicomotricitat d’ordre més instrumental (cognitiva) i un altre abordatge de tipus més relacional, amb gran influència de la psicoanàlisi.

Actualment, com passa en altres tipus d’abordatges terapèutics, s’ha produït un procés integrador que des d’una fonamentació constructivista postula una teràpia psicomotriu integradora que dona una resposta real a la totalitat de la persona. Aprofito per comentar que el postgrau que realitzem al COPC té aquesta concepció integradora.

  • Quins són els possibles camps d’investigació en psicomotricitat? 

La veritat és que són molt amplis i variats. Com he comentat anteriorment, tant en l’àmbit nacional com internacional, hi ha una producció molt important d’investigacions que es veuen reflectides en publicacions en revistes especialitzades internacionals com la Revista Iberoamericana de Psicomotricidad, o nacionals com Entrelineas, on podem trobar articles amb gran contingut. També durant l’última dècada s’han publicat molts llibres, en gran mesura gràcies a la tasca d’editorials com Corpora (Argentina) o Graó (Catalunya), entre d’altres, i també de tesis doctorals. Actualment, estem confeccionant un repositori internacional a través del grup GEIFP, que està recollint totes les investigacions i projectes psicomotrius que s’han publicat a Europa i Amèrica.

Hi ha psicomotricistes als CDIAP, escoles ordinàries i d’educació especial, CSMIJ, institucions privades, residències de tercera edat …

  • Quins tipus de trastorns obtenen millors resultats després d’una teràpia en psicomotricitat? 

Tot i que inicialment l’abordatge psicomotriu estava centrat en trastorns de l’eficiència motriu (dispràxies) o trastorns de l’esquema corporal (lateralitat, adaptació espai-temps), progressivament s’ha anat veient la seva eficàcia en altres tipus de trastorns del desenvolupament com els trastorns tònic emocionals (inestabilitat o inhibició), trastorns neurobiològics (TEA) i de la personalitat o conducta. Tampoc podem oblidar com la psicomotricitat pot donar resposta a la prevenció en les diversos cicles vitals, donant gran importància a la infància, però cada vegada més a la tercera edat.

  • Quins espais de formació contínua o per compartir experiències i resultats en psicomotricitat hi ha establerts? 

Les formacions en psicomotricitat s’han anat encaminant dins de la formació universitària, en graus vinculats a la salut i a l’educació, especialment en estudis com Educació i Psicologia. Aquesta via formativa, generalment sol ser a través d’alguna optativa que resulta insuficient per arribar als nivells d’especialització necessaris per dur a terme un treball psicomotor adequat.

Pel que la via formativa més completa a Espanya, passa pels cursos de postgrau. Aquests cursos han anat evolucionant de manera positiva en aquests últims anys, creixent en nombre d’hores de formació i sobretot en coherència interna i aprofundiment dels continguts, gràcies a l’experiència formativa acumulada. Com és el cas del Postgrau en Teràpia psicomotriu que organitza el COPC i que gràcies a l’experiència de l’equip docent, permet donar una formació específica i profunda en aquest camp professional, és a dir, acompanyar l’alumne des d’una formació teòrica sòlida cap a una formació pràctica que li possibiliti per exercir la responsabilitat de la feina de la persona psicomotricista

El Postgrau en Teràpia psicomotriu organitzat pel COPC ofereix els recursos adients per dur a terme un projecte d’intervenció en teràpia psicomotriu

  • Què pot aportar el postgrau en teràpia psicomotriu organitzat pel COPC en la formació dels psicomotricistes?

La persona psicomotricista hauria de portar a terme les tasques de prevenció, detecció de necessitats, avaluació, diagnòstic, orientació, assessorament i intervenció psicomotriu en les diverses etapes evolutives i en els diferents àmbits d’actuació (educatiu i terapèutic) reconegudes per la FAPEE  (Federación de Asociaciones de Psicomotricidad del Estado Español).

El Postgrau en Teràpia psicomotriu organitzat pel COPC, a part de permetre aconseguir l’acreditació com Psicòleg expert en Psicomotricitat, ofereix els recursos adients per dur a terme un projecte d’intervenció en teràpia psicomotriu, gràcies als tres camps formatius interrelacionats que desenvolupa el curs: pràctic, teòric i personal.

Comenta l'article