Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària amb orientació psicoanalítica. Cap del Servei de Rehabilitació Comunitària (SRC) Burriac de Premià de Mar, del Centre de Formació i Prevenció. Aquest article és fruit dels 25 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS). 

Després de 25 anys treballant amb persones amb trastorns mentals severs primer a centres de dia i després a un Servei de Rehabilitació Comunitària, he volgut recollir les meves conclusions en aquest treball. He fet un petit repàs a la història des de la psiquiatria organicista a l’antipsiquiatria i, d’aquesta, a la psiquiatria farmacològica.

En una pinzellada faig una descripció de l’actualitat, que esgarrifa. La psiquiatria farmacològica és la que impera majoritàriament. Hi destaca la manca de recursos rehabilitadors, més enllà del que és la farmacologia, com places d’hospitalització indefinida o places de residència. Els serveis de rehabilitació comunitària estan col·lapsats. I els centres de salut mental bàsicament es dediquen a medicar. Els temps d’atenció per persona són tan reduïts que pràcticament és impossible escoltar els pacients. I els alumnes de la Universitat es queixen que no els ensenyen a escoltar, sinó a medicar.

Des del meu punt de vista, els professionals hem de seguir l’ètica i tenir en compte que la medicació ha d’estar al servei del pacient i no al revés. S’ha de poder dialogar sobre els efectes secundaris i decidir entre pacient i psiquiatra el tractament. El tractament farmacològic hauria de ser dinàmic, i ajustar-se al moment del pacient, i no s’hauria de concebre necessàriament com de per vida. S’ha d’intentar no anul·lar el subjecte amb la medicació. Tot això farà que sigui més viable que el pacient no la deixi.

Segons les tesis de les farmacèutiques i la psiquiatria biologista, un trastorn mental produeix un desequilibri de la química cerebral. Però això encara està per veure d’una manera clara, ja que hi ha experiments que dubten d’aquests resultats.

També és dubtós que els psicofàrmacs més nous i cars siguin millors. De fet, se n’han retirat del mercat alguns molt eficaços simplement per la seva baixa rendibilitat econòmica. La majoria d’experiments estan subvencionats per les farmacèutiques, cosa que implica un evident biaix. Els estudis que s’han fet no subvencionats per farmacèutiques, sinó per fons públic, han demostrat que no hi ha diferències significatives entre fàrmacs antipsicòtics típics i atípics (molt més cars). L’Associació Americana de Psiquiatria (APA), que defineix els criteris diagnòstics dels trastorns mentals (DSM), també, en part, crea i amplia el mercat farmacèutic. A part, sovint s’utilitzen fàrmacs que no són específics per a un trastorn o a dosis per sobre de les recomanades en la fitxa tècnica.

Defenso també la importància dels tractaments psicosocials combinats amb el tractament farmacològic. Destacant, evidentment, el tractament psicològic però també els centres especials de treball, les residències, els pisos, els serveis de rehabilitació comunitària, els acompanyants psiquiàtrics…

Faig una classificació dels diferents tipus de psicofàrmacs amb l’explicació sobre com actuen sobre la química cerebral, els efectes secundaris que provoquen i els tipus amb les marques comercials més conegudes.

Acabo amb diferents moviments que han sorgit en els últims temps. Investigacions i llibres com Anatomía de una epidemia de Robert Whitaker, que recomano. La psiquiatria està en crisi i està intentant reduir l’excessiva presència de les farmacèutiques en la formació dels professionals.

Desitjant que s’iniciï una nova era on el pacient sigui al centre d’interès i els diners s’inverteixin en professionals i no en psicofàrmacs, acabo el meu article amb un cas de la meva experiència on mostro que és possible la millora de la simptomatologia amb la paraula.

Pots llegir l’article complet a continuació

Laura Gómez Quijada,
psicòloga sanitària col·legiada núm. 22.965