Entrevistes, General

Mark Dangerfield: “És absolutament imprescindible crear l’especialitat en psicologia clínica infantojuvenil”

Arribats a 2021, la medicina té 49 especialitats, la infermeria en té 7, i la psicologia continua tenint-ne només 1. Davant aquesta anomalia, cada cop més psicòlogues i psicòlegs reivindiquen la creació de noves especialitats, i una de les reclamades amb més urgència i consens és la d’infantojuvenil. Parlem amb el doctor en psicologia i psicòleg clínic Mark Dangerfield, director de l’Institut Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer de la Universitat Ramon Llull i impulsor de l’exitós projecte ECID per joves en risc d’exclusió social, i amb Roger Ballescà, psicòleg de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i coordinador del Comitè d’infància i adolescència del COPC, sobre l’actual situació dels nens, nenes i adolescents (NNA) pel que fa a l’atenció en salut mental al nostre país, i com la creació de la nova especialitat pot millorar-la de forma important. 

El doctor en psicologia i psicòleg clínic Mark Dangerfield. Foto: Francesc Melcion.

Dr. Dangerfield, vostè va impulsar al 2017 la creació del projecte ECID (Equip Clínic d’Intervenció a Domicili) dirigit a NNA en situacions de risc psicopatològic i d’exclusió social. En què consisteix?

Mark Dangerfield: És un projecte assistencial de salut mental pensat per joves amb trastorns mentals greus que tenen dificultats per vincular-se als serveis assistencials ordinaris. És a dir, se’ls deriva a un CSMIJ o hospital de dia però no hi van, la qual cosa els fa quedar despenjats de la possibilitat d’iniciar un tractament i, per tant, agreuja les seves dificultats i el risc que es vagin deteriorant o cronificant. 

Trobem dos grups: els internalitzants, que estan tancats a casa i desconnectats del món amb trastorns psicopatològics, des de fòbies socials greus a trastorns psicòtics, i els externalitzants, que estan al carrer amb trastorns de conducta i de personalitat emergents. En aquests casos, rebem l’avís de l’institut que detecta absentisme escolar, o de qualsevol servei de la xarxa (CSMIJ, unitats d’aguts, EAIA…), i els nostres equips va a casa seva, per conèixer-los, tractar d’establir relacions de confiança i poder iniciar el treball psicoterapèutic al domicili, al carrer o allà on el o la jove accepti.

D’alguna manera, intenteu compensar un “forat” del Sistema Nacional de Salut (SNS)…

M.D.: Tots els professionals de l’ECID -psicòlegs clínics, psiquiatres, treballadors socials i infermers especialistes en salut mental- treballem fa molts anys a la xarxa pública de salut mental i veiem que hi ha molts NNA en situacions molt greus que no hi arriben. Són nanos que no accepten l’ajuda, perquè no confien que quelcom bo pot venir de la relació amb un altre ésser humà. I nosaltres no creiem que el problema sigui seu, sinó dels serveis de salut mental que seguim demanant-los que s’adaptin al que nosaltres oferim quan, precisament, el que els oferim no té en compte les seves particularitats ni dificultats, moltes vegades relacionades amb la seva pròpia psicopatologia. Demanar-los que vinguin és de vegades un contrasentit, que només contribueix a complicar les possibilitats d’ajudar-los.

I us presenteu a casa seva.

M.D.: Bé, parlem primer amb les famílies. Les atenem i concertem un dia per anar al domicili. I els NNA ho saben. Però sí, òbviament això genera un impacte i al principi costa. El que passa és que assumim molt que nosaltres, d’entrada, només contribuïm a augmentar el malestar. Ho assumim i ho validem en el jove, que som nosaltres els que necessitem l’ajuda d’ells i elles per entendre una mica com viuen i què els interessa i quina és la seva situació, des d’una posició més humil. L’evidència ens mostra que això ens facilita molt la vinculació.

De fet, heu demostrat resultats òptims: 95% dels joves es van acabar vinculant al procés terapèutic i el 62% va tornar a l’escola o institut!

M.D.: Sí, estem molt satisfets perquè molts d’aquests i aquestes joves minimitzen la seva simptomatologia i poden reprendre els estudis i tot el procés de desenvolupament psicològic, formatiu, laboral i vital.

I gràcies a aquests bons resultats, actualment hi ha tres ECID: el de Badalona, que va ser el primer a posar-se en marxa en 2017 com a projecte pilot, en un concert amb CatSalut; el de Santa Coloma de Gramenet, també de la Fundació Vidal i Barraquer, que es va posar en marxa el 2019 gràcies a la Fundació Privada Nous Cims i ara a un concert amb el CatSalut; i el de l’Eixample, donat que l’Hospital Clínic es va interessar pel projecte i l’ha replicat, gràcies també a la Fundació Nous Cims.

Per què dedicar un projecte als més joves? 

M.D.: Perquè sabem que el 70% dels trastorns mentals greus comencen abans dels 18 anys. I com més aviat es detecta i més aviat s’intervé, més es podrà fer. Inclús fem tard treballant amb adolescents! En salut mental sempre diem que la detecció i intervenció precoces són la clau, i per això cal posar molts més esforços en les franges infantojuvenils, perquè si esperem a l’edat adulta moltes vegades els trastorns ja s’han cronificat.

Creuen que la situació de les persones joves és pitjor que fa uns anys?

M.D.: Tenim una clara evidència que la pandèmia ha tingut un impacte molt important en la salut mental dels adolescents. Els trastorns psicopatològics s’han disparat de forma exponencial, i ens arriben més casos i més greus, a tots els serveis de la xarxa pública.

Roger Ballescà: Els infants i adolescents d’avui són fonamentalment iguals que els de generacions anteriors. Però hi ha tres elements que fan que hi hagi una major prevalença dels trastorns mentals: un entorn cada cop més competitiu i estressant, una manca d’estructures familiars i institucionals que continguin el malestar (ara travessen una certa crisi de valors i d’autoritat), i una millora en la detecció i el diagnòstic.

Quin tipus de professional atén ara mateix als joves amb problemes de salut mental? Creuen que tenen una formació prou especialitzada?

M.D.: El CatSalut obliga que els psicòlegs de la xarxa pública siguin clínics, però és cada institució qui contracta els professionals. A la nostra institució sí que demanem formació i experiència amb adolescents, perquè si no correm el risc que s’acabi fent una certa traducció de model terapèutic o de comprensió a nivell psicopatològic dels adults als NNA, sense tenir en compte les especificitats dels diferents moments evolutius.

R.B.: A la xarxa pública de salut mental comptem amb molt bons professionals, probablement els millors; ben formats i amb molta experiència. El problema és que l’experiència l’adquireixen un cop acabada la seva formació especialitzada o residència, i l’ideal seria que sortissin de la seva residència amb unes capacitats i especialització que els permetés treballar amb garanties des d’un bon inici. Ara com ara no és ben bé així, perquè les rotacions que fan els PIR en l’àmbit d’infantil i juvenil són excessivament breus. Estem demanant a les psicòlogues i psicòlegs clínics que s’especialitzin en tantes coses que, al final, no s’especialitzen en res. I el que necessitem és que l’especialització la puguin fer dintre de la seva formació per començar a desenvolupar-la amb plenes competències. 

El psicòleg Roger Ballescà al CSMIJ de Martorell.

Consideren, doncs, que s’hauria de crear una especialitat en infantojuvenil?

M.D.: És absolutament imprescindible, perquè cal una perspectiva del desenvolupament per la psicopatologia i per la intervenció terapèutica des de la psicologia clínica. I la formació actual molt més àmplia d’una sola especialitat de psicologia clínica per tothom corre el risc que les persones no estiguin adequadament formades en tota aquesta perspectiva del desenvolupament. 

R.B.: Absolutament. L’abordatge de la infància i l’adolescència és un àmbit de treball prou específic, i la rotació actual que fan els psicòlegs i psicòlogues que estan fent el PIR en infantil i juvenil és insuficient per poder adquirir l’especialització necessària.

I hauria de ser de les primeres especialitats a implantar-se?

M.D.: Hauria de ser la primera.

R.B.: I tant. Existeixen raons conjunturals, com que en l’actualitat tenim una demanda desbordada d’atenció a la salut mental infantil i juvenil; i estructurals, com que la xarxa de salut mental infantil i juvenil ja està força implantada i desenvolupada a Catalunya i a la resta de l’Estat, i aquesta xarxa necessita professionals formats i, al mateix temps, té la capacitat de formar-los perquè hi ha tota una estructura que ho permetria. També, molt important, sabem que molts dels problemes de salut mental o bé debuten en l’adolescència o bé comencen a cristal·litzar en etapes precoces del desenvolupament. Per tant, la detecció precoç i l’atenció precoç en aquest tipus de problemàtiques és fonamental per la prevenció dels trastorns mentals de l’adultesa.

En què milloraria la creació d’aquesta especialitat la nostra sanitat pública?

M.D.: Tindríem gent més ben preparada per treballar en els moments on, com dèiem, és més important invertir més esforços. Recordem que a Catalunya l’atenció de nens i nenes fins als 5-6 anys (als CDIAP) no està dins de Salut, sinó de Drets Socials! És molt gruixut que a la franja d’edat on més es pot fer per la futura salut mental dels menors, els serveis no estiguin dins dels serveis de Salut de la xarxa pública de salut mental. Hi ha molts professionals que fan molt bona feina als CDIAP, però no té cap sentit que no formin part de salut, ja que és el moment de la vida on més prevenció es pot fer, i on més calen professionals especialistes en psicologia clínica infantojuvenil.

R.B.: Comptaríem amb un abordatge en les problemàtiques de salut mental infantojuvenils més especialitzat i, per tant, millor. Alhora, si les coses es fessin bé, comptaríem amb una major disponibilitat de professionals per atendre les necessitats existents. I finalment, això impulsaria els àmbits de la recerca i la investigació en salut mental infantil i juvenil.

A què hauria d’aspirar el nostre SNS quant a l’atenció mental a infants i joves?

M.D.: A poder apropar molt més aquesta mirada terapèutica a la vida quotidiana dels menors i les famílies. Que no fos una cosa que només depengués del fet que un o una jove sigui derivat a un servei de salut mental, que els experts i expertes ens poguéssim apropar molt més per fer un treball comunitari de veritat, molt més proper amb les famílies a casa seva, a les escoles, als instituts i inclús abans, amb treball preescolar. Un treball que permetés millorar la prevenció primària i secundària.

R.B.: La situació ideal seria tenir una xarxa de salut mental infantil i juvenil que fos capaç d’atendre les necessitats bàsiques de salut mental de la ciutadania amb eficàcia, amb eficiència i de forma universal. Que no hi hagi persones que tinguin unes necessitats d’atenció en salut mental que hagin de recórrer a recursos privats perquè els centres de salut mental públics no poden donar resposta. 

Necessitem professionals en nombre suficient, amb especialitat reconegudes en diferents branques i de diferents tipologies (especialistes en clínica infantil i juvenil, neuropsicòlegs, especialistes en psicologia perinatal…). Els psicòlegs generals sanitaris (PGS) també haurien de poder donar un cop de mà en l’àmbit de les seves competències dintre del SNS, sobretot en atenció primària. Hi hauria d’haver una cartera de serveis ben definida, amb una càrrega assistencial acceptable pels professionals que hi treballen i, finalment, una xarxa integrada, de CDIAP i CSMIJ, donat que l’actual divisió i solapament de funcions no respon a criteris assistencials sinó administratius.

Tenir aquesta especialitat, més enllà de millorar el SNS, milloraria la nostra societat?

M.D.: El fet de millorar la detecció precoç tindria un impacte en la reducció de casos greus que no es detecten i que acaben esclatant a l’adolescència.

Quin titular li agradaria llegir als diaris en 5 anys, respecte de la nova especialitat?

R.B.: “La primera promoció de psicòlegs especialistes en psicologia clínica infantil i juvenil han completat la seva formació i s’integra al sistema de salut”. 

Comenta l'article