Entrevistes, General

Cristina Martínez (Secció ARC): “La mediació està en auge i els més joves ja no discriminen entre advocats i psicòlegs”

La psicòloga Cristina Martínez, mediadora de la Societat Catalana de Mediació en Salut i formadora en gestió de conflictes, assegura que des que va començar l’exercici de la seva professió el 2007 mai no havia vist tanta demanda del servei ni tants usuaris convençuts. Amb motiu de la Setmana Europea de la Mediació, parlem amb la vicepresidenta de la Secció ARC del COPC de l’estat actual del sector, de la relació de la psicologia de la mediació amb altres professions, i de la seva aportació a la societat. 

Cristina Martínez

Diries que els psicòlegs i psicòlogues mediadors esteu ben reconeguts?

Actualment sí. Gràcies a la pandèmia, la mediació ha viscut un auge. Mentre els jutjats estaven tancats i saturats, hem sigut una professió de referència, també perquè s’ha evidenciat la gran importància de la salut mental.

En què ho has notat?

Abans, quan una persona demanava un servei de mediació, li era igual la formació del mediador o mediadora. Darrerament hi ha més sensibilització o demanda del nostre perfil, els interessem perquè saben que som experts en relacions i li donen valor.

I si us compareu amb els mediadors juristes?

Fa uns anys el mediador advocat estava més present, però ara diria que les dues figures s’equiparen força.

Consideres que la mediació l’ha de portar a terme preferiblement un psicòleg o psicòloga?

Bé, sempre tenint en compte l’àmbit de la mediació que es vol tractar. El valor afegit és treballar conjuntament amb un expert en dret o en un altre àmbit. Per exemple, si estem davant un conflicte en una comunitat de veïns per la construcció de l’ascensor, seria interessant comptar amb un mediador arquitecte perquè donaria la visió del seu àmbit d’expertesa, i un mediador advocat et podria donar la visió legal. Aquesta complementarietat és el que dona els millors resultats.

Però creus que els psicòlegs i psicòlogues són imprescindibles en tots els casos?

Jo crec que sí, que la psicologia és necessària en tots els àmbits de la mediació: familiar, educatiu, laboral… Precisament per la nostra expertesa en la gestió relacional i emocional.

I si és tan imprescindible, per què de vegades la psicologia en mediació no és tan visible com el dret? Què està fallant?

En mediació els psicòlegs gestionem emocions i relacions, i això fa que, a nivell de població, es pugui confondre la mediació amb teràpia. I la mediació és terapèutica però no és una teràpia pròpiament. En canvi, el rol d’un advocat està més clar. 

Aquest és el problema? No es tracta d’un conflicte entre diferents professions?

És cert que hi ha un històric de competència amb professions com el dret, la pedagogia o l’educació social, i els professionals de la psicologia ens hem hagut de posicionar a força de picar pedra. Així i tot, crec que les generacions més joves de mediadors advocats ja equiparen les dues figures, psicòleg i advocat. Recordem que la primera llei de mediació que va sorgir només contemplava la figura del mediador advocat, psicòleg i pedagog o educador social. Era molt limitat. Però amb les noves lleis s’ha ampliat la figura del mediador a qualsevol formació de base, sempre que tinguin una formació específica en mediació d’unes certes hores. Això ha fet que la visió s’obri. Per als més joves tot són mediadors, és igual d’on vinguin. 

Només amb el relleu generacional ja n’hi haurà prou?

No. També cal una aposta política, una inversió en tots els àmbits de la mediació, i fer pedagogia. Estem en una societat que judicialitza absolutament tot i fins que no es canviï aquesta cultura de “m’has fet això, et demando”, no hi haurà un “canvi de xip” que ens permeti veure la importància de la mediació i triar el millor tipus en cada cas: si és una baralla amb ma germana, demanaré un psicòleg mediador; si és un tema d’herència o laboral, un advocat… Hem de canviar la cultura de la judicialització pel diàleg i la cultura de pau.

Ara com ara, quina és la formació requerida perquè els i les professionals de la psicologia puguin treballar en aquest àmbit?

Acabes la carrera i fas un màster o postgrau en mediació, que cada vegada inclouen més àmbits de nova creació (oci nocturn, temes hipotecaris…). Això et dona les eines bàsiques, però després cal anar-se reciclant, amb formació complementària, congressos, etc. 

Quines “sortides” té aquest perfil professional en aquest moment?

Estan els serveis de mediació ciutadana dels ajuntaments, les empreses privades que puguin necessitar mediació laboral, el Centre de Mediació de Catalunya (CMC) que quan estàs registrat et designen mediacions, l’àmbit sanitari, la mediació familiar, la docència, et pots muntar la teva consulta des de la qual oferir mediacions…

Creus que es podria ampliar aquesta ràtio d’intervenció?

Sí, però sempre que ampliem el concepte, de mediació a gestió de conflictes o cultura de la pau. Llavors podríem parlar no només de mediació sinó també de prevenció. Normalment actuem quan el conflicte ja hi és, però es podrien dissenyar plans de prevenció, per exemple, en entorns laborals, escoles…

Ets optimista respecte del creixement de la professió en aquest àmbit? 

Sí, totalment. Quan jo vaig començar a ser mediadora l’any 2007, treballava molt poc (el registre de la Generalitat em designava molt poques mediacions), i ara puc dir que pràcticament tota la meva feina és gestionar conflictes, ja sigui fer una mediació entre persones, una formació en organitzacions o fent sensibilització i prevenció. I després de la pandèmia encara més.

Per què aconsellaries fer servir la mediació en comptes d’un procés judicial?

Primer per benestar emocional. Els processos judicials es poden allargar molt i al final emocionalment desgasta. En un procés de diàleg la persona pot ser ella i decidir en tot moment què vol en el que s’està acordant, i en canvi en el procés judicial és l’advocat qui et representa i, per tant, l’acord no te’l fas tan teu. Perquè un jutge o un advocat es pot basar en lleis, però no en les necessitats del teu fill o de les teves. La mediació és un procés creatiu i hi ha acords impossibles des del procés judicial que la mediació pot fer possibles.

A més, hi ha estudis que asseguren que la mediació estalvia molt de temps i és més econòmica que el procés judicial.

Què es perdria la societat si no fem aquest canvi? 

Una transformació en cultura de pau, més cultura del diàleg, més escolta (perquè de vegades ens sentim però no ens escoltem), i més prevenció i cultura de reparació del dany, que és una cosa que judicialment no se sol tenir en compte.

A més, com et deia, estaríem perdent diners i temps. Els preus públics de la mediació que estableix la Generalitat, i que es poden consultar al web del CMC, són 40 € per persona i sessió. Menys quan són 3 o 4 persones, que es redueix a 30 €. Comparem aquest preu per 6 sessions (que és el màxim que dura una mediació quan és derivada del CMC) amb un procés contenciós que pot costar 1.000 € fàcilment. El preu baixa molt. I la durada també, ja que mentre el contenciós se sol allargar un mínim d’un any, la mediació es resol en un màxim de tres mesos.

I per acabar: recomanaries la teva professió als estudiants de psicologia que ens estiguin llegint, més enllà que ara passi per un moment dolç?

I tant! La mediació és un canvi cultural que integres a tots els nivells de la teva vida, va més enllà de la intervenció professional. Ho incorpores a les relacions pròpies, prens consciència del que està passant. I gestionar els conflictes dona una gran satisfacció. Quan veus que dues persones que han entrat i s’han assegut una a cada punta de l’habitació, encara que no arribin a cap acord, de cop són capaces de parlar-se i mirar-se als ulls… és fantàstic. Sempre recordo una frase que em va dir una dona en una mediació: “És més difícil posar-se d’acord que barallar-se!”. Doncs per això estem.

1 thought on “Cristina Martínez (Secció ARC): “La mediació està en auge i els més joves ja no discriminen entre advocats i psicòlegs””

Comenta l'article