Entrevistes, General

Àngel Guirado: “Als anys 80 els psicòlegs no teníem l’actual prestigi ni ens guanyàvem bé la vida” 

Si avui en dia els i les professionals de la psicologia estem organitzats, tenim ben definides les nostres funcions i comptem amb un marc legal i uns serveis que ens fan costat durant tota la nostra carrera és gràcies, en primer lloc, als fundadors del COPC: un grup de psicòlegs i psicòlogues catalans compromesos i dinàmics que a finals dels anys 70 van aixecar el col·legi canviant per sempre la realitat de la nostra professió. Lluís Maruny va ser una d’aquelles persones que van deixar empremta, i enguany la Delegació de Girona li vol retre homenatge posant el seu nom al seu històric Concurs literari d’articles de psicologia*. En parlem de tot plegat amb l’Àngel Guirado, vocal de la Junta Rectora, doctor en psicologia, divulgador, formador i especialista en altes capacitats intel·lectuals. 

Tot va començar als anys 70… 

Els psicòlegs estaven sota el paraigua del Col·legi de doctors i llicenciats, on ja es van començar a constituir el que més tard serien les seccions: clínica, escolar, del treball… Per fi, el 1977 es van celebrar les primeres Jornades de Psicologia a Catalunya, i aquest punt de trobada de professionals molt actius i motivats és on es va demanar la creació del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Aquestes persones provenien de l’acció social, estaven molt compromeses políticament i tenien moltes ganes de donar una cobertura de la professió des del punt de vista legal, posar al seu lloc els diversos models d’intervenció i elaborar un perfil de professional de la psicologia i les seves funcions. A partir d’aquí es va fer tot un esforç i una pressió al govern perquè es pogués tramitar la llei que permetés la creació del col·legi a Catalunya. Aquells que hi varen estar podrien matisar, corregir i complementar les meves impressions. 

Quines eren les urgències d’aquest primer col·legi?  

Donar visibilitat i cos a l’existència de la professió. Posar ordre en aquest col·lectiu, amb un marc legal d’intervenció, un codi deontològic, unes bones pràctiques professionals. I establir quines eren les funcions de la psicologia a la nostra societat. 

Per què es col·legiaven els primers col·legiats i col·legiades? Què els oferia el col·legi? 

Obtenien cobertura legal, un espai de debat, informació a través dels butlletins que es van començar a redactar i que cada psicòleg rebia a casa seva… 

A quin any et vas col·legiar?  

Al 85 o 86, si no ho recordo malament. Vaig estudiar psicologia de gran, ja casat. I com jo ja tenia una certa autonomia econòmica perquè ja treballava, podia estudiar a les tardes i nits. A Girona no existien els estudis de psicologia i vaig haver d’estudiar a la UNED a distància i durant dos anys vaig anar a l’UAB de Bellaterra. 

I quan vas acabar la carrera… què haguessis somiat tenir que ara sí tenim? 

Informació sobre com donar la primera passa endavant. Jo pensava “I ara com m’ho munto? Vaig sol o en grup?”. En aquell moment no recordo que existís ni la borsa de treball ni les formacions per ubicar-se professionalment. Ens reuníem amb els companys per parlar-ne i veure si on no arribava un arribava l’altre.  

Teníem bona premsa els psicòlegs als 80? 

Jo crec que sí! 

I ens guanyàvem bé la vida?  

No, no ben bé. Eren temps difícils. Viure de l’exercici lliure de la professió era complicat. No recordo quant cobrava la consulta, però sí que havia de fer una declaració trimestral dels ingressos i pagar unes 300 pessetes, que era moltíssim pel que havia guanyat. Jo feia de mestre i exercia de psicòleg només a partir d’una determinada hora. 

Quines feines o quins àmbits eren els més habituals per un psicòleg? 

Als 80 hi havia dos àmbits predominants: la psicologia clínica i la psicologia escolar. Els psicòlegs privats van començar a treballar o bé en despatxos compartits o constituint-se en el que s’anomenava “psicopedagògics”, que van tenir el seu auge quan alguns ajuntaments els varen assumir com a propis, és a dir, pagaven dels seus pressupostos per atendre els alumnes de la seva població. Amb la creació dels Equips d’Assessorament i orientació Psicopedagògica (EAP) per part de la Generalitat, molts d’aquests professionals van deixar de pertànyer a aquests psicopedagògics i a través de concursos i convocatòries van anar ubicant-se en aquests EAP. 

I quins eren els corrents psicològics majoritaris? 

A la universitat vivies una gran lluita entre els conductistes i els psicoanalistes. Però la clínica era la predominant perquè provenia de la font més mèdica, tenia tot un component de misteri i explicació de la simptomatologia que la feia molt atractiva. I posteriorment, intentant trobar el camí del mig, va aparèixer la psicologia cognitiva, on molts psicòlegs es van sentir representats, sobretot els escolars.  

Ara que ets professor, encara veus aquestes lluites? 

No. Aquesta inquietud per defensar els diferents models i corrents jo no l’he vist més. Ara és tot més eclèctic, sempre sense renunciar a la part clínica.  

Si haguessis de dir tres coses en les quals hàgim millorat molt gràcies a la feina de passades generacions que van treballar al nostre Col·legi, quines destacaries? 

La primera, el prestigi de la professió. Després, el fet que anar al psicòleg ja no sigui una cosa a amagar; ara sabem que rebre atenció psicològica no és equivalent a patir una patologia. I la tercera, el fet que no només es parli de la salut mental en intervenció davant un problema, sinó com a prevenció, on podem donar pautes d’orientació, assessorament i facilitar així que la persona millori  cap a quotes més elevades de salut.  

El psicòleg, pedagog i escriptor Lluís Maruny.

Parlant de generacions passades, el pròxim 3 de març la Delegació de Girona celebrarà un acte en record del psicòleg Lluís Maruny, que va ser cofundador del COPC. El vas conèixer personalment? 

El vaig conèixer quan jo estava a l’EAP de Blanes, quan entro en contacte amb un col·lectiu de professionals compromesos que fan reflexions importants sobre el paper de la psicologia i de l’educació per millorar en els processos d’aprenentatge, sobretot de la llengua escrita. 

El Lluís va néixer a Manresa, però diria que els pares eren de La Bisbal. Els seus orígens com a psicòleg van ser a l’Hospital de Sant Joan de Déu i posteriorment va formar part de l’EAP que es va crear a La Bisbal al Baix Empordà. Ell i la seva dona, Conxa Comas, també psicòloga, van ser persones molt actives políticament.  

Quines van ser les seves lluites? 

Em consta que la seva preocupació era delimitar, fixar, marcar un camp d’intervenció propi dels psicòlegs i, concretament, dels psicopedagogs o dels psicòlegs del món escolar. Que hi hagués cobertura per part de les administracions i que hi hagués llocs de treball al sistema públic on es reconegués aquesta figura. 

Quan el vas conèixer ja era un referent? 

Sí. Entre els companys de feina generava un esperit crític, un esperit de lluita i de treball constant, de pensar i reflexionar. Aglutinava al seu voltant persones de diversa condició i pensament, però amb un objectiu comú, que era ajudar als col·lectius que podien tenir més dificultats d’aprenentatge, per dotar-los d’eines perquè les dificultats fossin menors. I no només per l’aprenentatge (com podien ser els trastorns o les dificultats sensorials o motrius), sinó que tenia una sensibilitat especial per articular respostes pels més necessitats o que provenien d’altres cultures, etc., buscant com se’ls podia ajudar. Per exemple, en la seva etapa a La Bisbal va organitzar l’atenció als col·lectius immigrats. 

Quines diries que van ser les seves fites aconseguides? 

Amb els seus companys Maribel Ministral i el Manel Miralles va crear uns materials que eren molt necessaris en una època en la qual no hi havia gairebé res, i que encara són vigents, com és el cas d’Escribir y leer, editat pel Ministeri d’Educació i Ciència i que després es va poder publicar en català i va ser traduït a diferents llengües. Que hi hagués un material d’orientació per ajudar en l’aprofundiment de la llengua i l’aprenentatge del llenguatge escrit va ser una de les seves preocupacions. 

Com va sorgir la idea de posar-li el seu nom al Concurs literari d’articles de psicologia que convoca des de fa 33 anys la Delegació de Girona del COPC? 

Parlant d’ell amb uns companys, ens vam adonar de la dimensió de la seva figura i que possiblement no li havíem fet honor, no havíem estat justos amb la seva trajectòria i amb la seva contribució a la creació del COPC. Ens vam adonar que era el col·legiat número 2, però que podia haver estat perfectament el primer. I vam pensar que un psicòleg que va ser clau en la creació del Col·legi, que va deixar tanta obra i va fer tanta feina a les comarques de Girona, li havíem de reconèixer la seva tasca. I vam decidir personalitzar el nostre concurs literari, dirigit a professionals i estudiants de psicologia de tot Catalunya, que té per objectiu divulgar i fer present la psicologia a la societat. Així mantindrem la seva memòria i potser futures generacions es preguntaran qui era. Si això passa, haurem aconseguit el nostre objectiu. 

Tu que has estat jurat, dona’ns una pista… Quins aspectes del text es premien en aquest concurs? 

L’actualitat del tema, la claredat en l’exposició, la riquesa literària, que sigui de lectura agradable, i tingui el rigor necessari d’allò que s’explica en el marc teòric de referència. Que no tingui una extensió exagerada (amb 4 o 5 pàgines n’hi ha prou) i que no estigui basat en una recerca ni sigui un treball de màster o postgrau. 

I a part del nom del concurs, què ens quedarà per sempre del Lluís Maruny? 

Les seves idees, el seu discurs clar, la seva voluntat d’aplegar gent i de fer equip, de compartir. El seu estil, els mecanismes de reflexió que posava sobre la taula, la constant lluita per millorar el sistema educatiu, l’educació dels que venien d’altres cultures… Ja han passat 10 anys de la seva mort i aquest record continua viu, també en nostre el subconscient del dia a dia, de manera que moltes de les coses que fan i creuen els psicòlegs i psicòlogues de les dècades dels 80 i 90 i que encara estan en actiu segurament són hereves del llegat del Lluís Maruny.  

*Podeu consultar les bases per participar al Concurs Literari d’Articles de Psicologia Lluís Maruny 2022 en el següent document:

Comenta l'article