Institucional

Cap a la postpandèmia, una cursa de fons: editorial de l’edició de novembre de 2021 

De forma gradual i encara sense cantar victòria, ens apropem a un estat de pospandèmia. I ho fem amb la confiança d’haver après bastantes coses com a professionals de la psicologia.  

Fins a arribar a aquest moment, però, la nostra professió i el nostre col·legi ha passat per moments difícils, de pràctica impedida i confinada a l’assistència telemàtica, que ens ha forçat a desenvolupar com mai la nostra sensibilitat i perspicàcia per fer-ho el millor possible en unes condicions molt limitades. Així, hem comprovat que no és el mateix relacionar-nos amb els nostres usuaris en tres dimensions que en dos, amb els sentits també reduïts per força a dos, i hem descobert que, a través de la pantalla no podem, mai, mirar-nos als ulls. 

Però ens en hem sortit, i amb bons resultats clínics. I ara ja se’ns afegeix el següent repte: explorar les diferències entre la relació professional que tenim en una dimensió (la física) i en l’altra (la virtual), i aprofundir també en la proporció entre una i l’altra segons els àmbits laborals, les tasques i objectius, els contractes amb clients i usuaris, o els quadres i símptomes dels pacients. Els progressos en intel·ligència artificial, les aplicacions terapèutiques i la tecno-logia (en el sentit més noble de la paraula: el logos de la teknos o la ciència de l’ofici) ens desafien. 

Però seguim amb el recompte d’allò que hem après. Amb la fi gradual del confinament, la demanda de la nostra pràctica professional ha experimentat un veritable boom. I s’ha fet evident (per si algun dels nostres polítics encara no ho sabia) que l’assistència pública és tan escassa que no pot ser bona, sinó únicament heroica i sostinguda per la qualitat professional dels 3.000 especialistes públics (a Catalunya uns 800 aproximadament) que hi treballen.  

Així, hem vist com la pràctica privada liderava l’assistència en salut mental de la població i com el patiment de l’època COVID  era acollit per uns 40.000 psicoterapeutes privats (7.400 a Catalunya), xifres a les que arribem prenent com a referència les pòlisses d’RC gestionades pels col·legis de l’Estat, tot i que molt possiblement en son més. Ens alegrem moltíssim pels col·legues de la privada que, com sabem, dediquen molts recursos personals en la seva formació continuada, però la desproporció entre privada i pública és excessiva, el ciutadà hauria de poder triar entre una alternativa i l’altra, i ara això és impossible.  

Aquesta enorme carència de l’assistència pública ha fet més evident que mai la manca de places PIR que tants anys portem reclamant. No només no es convoquen més places, sinó que no es posen en marxa noves especialitats, encara que figurin als anomenats llibres blancs. Continuem amb una sola especialitat de la psicologia convertida en una generalitat de la qual s’espera tot. A sobre, els milers de psicòlegs i psicòlogues sanitaris de què disposem, molt formats i qualificats per atendre el patiment de la població, estan ara per ara vetats en l’atenció a la salut mental a les institucions públiques. 

Afortunadament, coincidint amb la fi de les restriccions, el Govern de la Generalitat va fer de la salut mental i emocional una de les prioritats transversals de la transformació del sistema sanitari, amb la incorporació de nous perfils professionals que aprofiten millor les competències i capacitats de la nostra professió, transversal per excel·lència. Ara, els i les professionals de la psicologia estem cridats a participar de manera important a la millora d’una salut que, com ha reconegut l’OMS, transcendeix el fet de no estar malalt. 

Encara és aviat, com dèiem, per cantar victòria. Però ja estem reprenent la nostra vida habitual, tot i que, no sabem si per desgràcia o fortuna, mai tornarà a ser com abans. 

Sigui com sigui, el nostre col·legi i els seus col·legiats i col·legiades es poden enorgullir d’haver fet tot el possible per sostenir la professió durant aquest període complicat, cosa que, si atenem a les novetats, sembla que hem aconseguit: tenim una pràctica professional en nivells mai abans vistos, la nostra visibilitat ha augmentat, l’estigma de demandar els nostres serveis ha caigut, la necessitat de més professionals a la xarxa pública està al mig del debat polític i el futur es dibuixa amb més contractacions, més especialitats i uns i unes professionals que s’esforcen al màxim com sempre però són valorats com mai.  

Amb aquesta mateixa idea d’un futur ple de passes endavant per la nostra professió, us convido a llegir el 4t número del nou Psiara, amb temes tan actuals com la urgent necessitat de crear una especialitat en infantojuvenil, el famós Juego del calamar, la més present que mai medicació psiquiàtrica, l’eficàcia del mindfulness per fi provada científicament, o la sempre complexa qüestió trans.  

Desitjo que us porti noves reflexions, fructuosos debats i, sobretot, una estimulant i agradable lectura. 

Guillermo Mattioli i Jacobs 

Degà 

Comenta l'article