Reflexió i pràctica

Reflexions sobre les sessions no presencials amb nens, nenes, adolescents i famílies 

En el segon aniversari de l’esclat de la pandèmia per COVID-19, presentem un treball que vam dur a terme un grup de psicòlegs i psicòlogues d’Argentina i Barcelona. 

El grup va ser liderat per la psicòloga i psicoanalista Miriam Botbol i integrat per les psicòlogues  psicoanalistes  argentines,  concretament de Rosario i Buenos Aires, Ileana Vecellio, Aidana Acuña, Nora Verón, Ana Laura Ciraolo, Gisela Sgariglia i María Pistani. També hi va participar la psicòloga Mercè Ferrer, de Barcelona. Aquest grup va sorgir de la necessitat de continuar amb la feina que estàvem fent cadascuna de les professionals implicades des del nostre entorn i que, com ja sabem, va ser interromput de sobte, abruptament. 

El projecte tenia com a objectiu reflexionar i veure quines són les eines necessàries,  teòriques i clíniques, per treballar amb nens, nenes, adolescents i pares i mares mitjançant videotrucades.  

Aquest grup de reflexió va ser anomenat: “Reflexión sobre el trabajo no presencial con niños, adolescentes y familias”. Van fer-se trobades setmanals per intercanviar experiències sobre com anàvem creant i trobant, pas a pas, una nova manera de treballar sense renunciar als objectius de treball psicoanalític.  

El grup va esdevenir un punt sòlid d’experiències compartides, on  descansar i deixar anar els nostres dubtes i frustracions així com els nostres dols.

No ens vam conformar en quedar-nos sense atendre els i les nostres pacients però, en haver de sortir de la nostra zona de confort, vam topar amb moltes dificultats a causa dels canvis que havíem d’assumir, sense estar-ne preparades. 

Com treballar de manera virtual amb els nens, nenes, adolescents i famílies? 

Ens vam enfrontar a un doble desafiament: el treball virtual amb els i les pacients i els canvis que havíem d’aplicar a les nostres eines de treball, enquadrament, transferència, jocs amb els infants, entrevistes amb els pares i mares, etcètera. 

L’enquadrament va ser el primer punt de treball dins el grup. Les regles havien canviat. Ara érem nosaltres qui anàvem a casa dels i les pacients. Entràvem dins el seu espai, que està compartit amb els i les altres membres de la família. A més, els infants i adolescents eren qui tenien el “control” del dispositiu. 

Crear un clima i espai propis tant pel pacient i com per l’analista costava. A vegades, la situació es complicava per temes de logística, espai, disponibilitat del dispositiu que havien de compartir: mòbil, tauleta, ordinador, etc. I d’altres, per actuacions  familiars, desconeixement, control, intromissió, resistències. També ens vam trobar amb les dificultats de les connexions del Wifi. Tots aquests aspectes van ser estudiats  per mantenir l’enquadrament i, alhora, ser flexibles amb situacions que no depenien de nosaltres. 

El grup va esdevenir un punt sòlid d’experiències compartides, on  descansar i deixar anar els nostres dubtes i frustracions així com els nostres dols. Un espai de creixement, on vam ser creatives i ens vam sentir segures per donar resposta a tots els desafiaments, sobretot al treball amb els i les nostres pacients. 

Un dels altres punts on vam incidir molt va ser en el treball del dol; tant el nostre com el dels i les pacients. En el nostre cas, per la situació de pèrdua de l’espai de treball presencial del qual disposàvem fins al moment i, per tant, de la nostra zona de confort. A més, vam haver d’aprendre a gestionar les ansietats que ens creava la mateixa pandèmia. 

El dol dels i les pacients, inherent a la nostra feina, consistia a acompanyar-los i contenir-los en els processos de les pèrdues de tota mena a la qual la pandèmia ens va abocar. També vam ser al seu costat en la possible millor elaboració d’aquestes pèrdues. 

Després d’un any d’existència del grup, vam organitzar un Simposium intern per mostrar els nostres treballs.

A mesura que compartíem les nostres experiències, vam anar descobrint que es podia fer contenció amb la distància imposada, mitjançant les videotrucades. Que malgrat tots els inconvenients, el treball terapèutic continuava fent el seu camí. Vèiem com els nens i nenes milloraven i podíem ser-hi presents quan ens necessitaven.  

En el treball que adjuntem hi ha vinyetes i reculls de sessions on es poden veure aspectes de la clínica i, en especial, treballs amb pacients respecte al dol. Tan és així que, després d’un any d’existència del grup, vam organitzar un Simposium intern per mostrar els nostres treballs. Per aquesta raó, el vam titular “Reflexionando sobre el arte del buen ‘duelar’”. 

En aquest Simposium vam gaudir de l’assistència de professionals de la Salut Mental i de l’Educació. 

Per llegir el Simposium complet podeu prémer aquest enllaç.  

Comenta l'article