Encara hi ha biaixos per gènere als nostres diagnòstics? És la psicologia menys masclista que fa uns anys? En quins àmbits ens queda més per fer? En parlem amb l’Alba Alfageme Casanova, psicòloga especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes, divulgadora i professora de psicologia de la Universitat de Girona. 

Però la psicologia, com la resta de disciplines, s’ha desenvolupat sota l’ombra masclista. Almenys fins fa ben poc. 

Sí, sí, tenim un biaix patriarcal brutal, perquè els grans referents sempre han estat homes, els estudis sempre s’han fet a partir de la realitat masculina… La psicologia té un deute històric amb les dones.  

Tot i que hem millorat, perquè quan jo estudiava la carrera (vaig acabar-la el 2001), la incorporació de la perspectiva de gènere era residual i excepcional. Diria que hi havia una sola assignatura que comptés amb aquesta visió. Ara hi ha molta més formació, molts postgraus i màsters que abans no existien. I molta més consciència! El problema és que encara ens costa incorporar la perspectiva de gènere més enllà dels aspectes que tenen a veure directament amb la vida de les dones. Per tant, encara queda molta feina per fer a les assignatures més generalistes.  

Hi ha àmbits de la psicologia que s’hagin quedat més enrere que d’altres? 

Els àmbits social i jurídic han anat incorporant aquesta perspectiva feminista i de gènere. La psicologia de les organitzacions necessita una revisió. Però a l’àmbit clínic… tenim un problema important. És urgentíssim que la perspectiva de gènere s’incorpori a la psicologia clínica. S’ha estat assumint que les dones tenim pitjor salut mental! Ara sabem que són les estructures socials les fan que tinguem més afectacions, perquè les situacions de desigualtats en les nostres vides ens suposen molta més pressió, estrès, sobrecàrrega… Amb la Covid s’ha vist molt clar. 

S’ha assumit que les dones tenim pitjor salut mental! Ara sabem que són les estructures socials les fan que tinguem més afectacions.

Un altre exemple: les dones patim un problema d’hipermedicalització. El 80% de les persones que consumeixen psicofàrmacs són dones. Per una banda, tenim molta més probabilitat de sortir amb medicació d’una consulta psiquiàtrica. Per l’altra, els nostres processos biològics no sempre s’entenen i acaben també medicalitzats. Més: 1 de cada 2 dones ha patit algun tipus de violència masclista i, a veure, davant una situació de violència, no podem només donar uns ansiolítics! Hem d’entendre d’on ve tot això, com té organitzada aquesta dona la seva vida, quines desigualtats pateix. Hem de tenir en compte la realitat estructural. 

També hem d’acabar amb els estereotips. Històricament, s’ha determinat que l’àmbit emocional i psicològic és femení, i això ha fet que a les dones se’ns ensenyi i se’ns permeti molt més posar nom a allò que sentim i demanar ajuda. Als homes, per contra, fer-ho els penalitza, és símptoma de feblesa. I recordem que incorporar perspectiva de gènere no vol dir únicament escoltar les dones, sinó tenir en compte les diferències de gènere que acaben repercutint tant en els homes com en les dones.   

Com podem millorar aquesta situació?  

Amb formació, per poder ser conscients de com a tots i a totes ens han socialitzat en el patriarcat. Per tant necessitem, primer, deconstruir la nostra mirada esbiaixada, prejudicis, estereotips… Hem d’estar disposats i disposades a que ens caiguin per terra algunes de les que consideràvem veritats en majúscula. I llavors, podrem incorporar eines que ens serveixin per a donar resposta a aquesta realitat fins ara ignorada. 

Hi ha alguna cosa que què consideris que sí hem millorat amb els anys? 

La psicologia perinatal. Hi ha tot un corrent dintre de la psicologia que té molt a veure amb tot aquest acompanyament, com ara identificar la violència obstètrica que implica que hi ha uns processos naturals, biològics, de les dones, en els quals és normal que se les acompanyi però no que es medicalitzi de forma extrema, ni que se les infantilitzi. Que s’entengui que tot això té un efecte en la nostra salut mental. Així, si hi ha un bon acompanyament previ al part, deconstruïm les pors amb les quals ens socialitzen davant d’aquest, ajudant les dones a creure més en elles i a connectar-les amb el procés. També se les acompanya en el postpart. 

Tanmateix, s’ha millorat en l’abordatge de les violències masclistes. Aquí s’ha fet un treball brutal, sobretot connectant amb la teoria de la resiliència, amb estratègies amb les violències sexuals, tècniques que ens reconnecten amb el nostre cos. 

Després, a la psicologia del trauma s’està incorporant la perspectiva de gènere i ara admetem que una violació és diferent d’un robatori, de manera que els lapsus memorístics o la desorganització dels records són elements que, des de l’àmbit forense, sabem que donen credibilitat al que ens està explicant la dona, quan abans això sempre les penalitzava en seu judicial. 

Hem avançat en molts àmbits però ens queda molta feina. 

Hem d’estar disposats i disposades a que ens caiguin per terra algunes de les que consideràvem veritats en majúscula.

Tema llenguatge inclusiu. Creus que la nostra professió el porta bé? 

Jo estic molt satisfeta que, per fi, puguem parlar del Col·legi de Psicologia! Ara bé, és curiós que en una professió tan feminitzada com la nostra encara es parli dels psicòlegs. A les aules de la universitat, més del 80% de la classe són dones i encara veus molt professorat que parla en masculí… Hem de prendre consciència d’això. El que passa és que estem socialitzats en el patriarcat, tenim aquests elements automatitzats i ens costa incorporar els canvis. Jo mateixa, quan dono classes, intento ser el màxim d’inclusiva possible, quan poso exemples o interpel·lo l’alumnat. Trobar aquests conceptes neutres que aglutinen: el professorat, les amistats… I això em suposa un plus d’esforç, perquè a mi tampoc m’han educat en el llenguatge inclusiu, l’he hagut d’adquirir. I això implica sortir de la teva zona de confort, plantejar-te moltes qüestions i adonar-te que hi ha moltes coses que no estàs fent bé. I no tothom està disposat a fer-ho.  

Quins són els riscos que correm si no ho fem? 

Com el llenguatge és una forma de visibilitzar la realitat, tot el que no es verbalitza queda en la invisibilitat.  

I pel que fa a l’estudi o teoria de les violències sexuals, que és la teva especialitat, creus que la psicologia està tenint el paper que ha de tenir? 

Des de la psicologia es fa cada cop més recerca tant en violències masclistes com en violència sexual, però tenim un deute històric amb aquesta realitat: les violències sexuals han estat completament invisibilitzades i ens falta molta recerca en aquest àmbit, moltíssima, i una formació especialitzada. La gent ha d’entendre que per abordar una situació de violència sexual necessita tenir una formació específica on s’incorpori la perspectiva de gènere, perquè els principals elements que has de deconstruir amb dones en l’abordatge d’aquesta victimització són els elements estructurals que afecten aquest procés de recuperació, com poden ser: la culpa, la vergonya, l’estigma… Perquè si no els identifico i només em quedo amb la part més individual, estic deixant de banda tota una realitat que està interferint en el procés de recuperació. 

Llavors ens cal recerca, formació i capacitació. I pel que fa a l’abordatge de les violències sexuals, el que ens falta és seguir treballant en aquest model d’intervenció. Jo m’aferro molt a la teoria del trauma, el tema de la resiliència… Però tot el que té a veure amb un treball més corporal o una visió més holística és també imprescindible. I això, dissortadament, en la psicologia més ortodoxa està bastant oblidat, per no dir molt oblidat. Per tant, costa bastant trobar espais de recursos preparats i amb experiència per donar resposta a aquesta realitat.  

Tu que estàs a la punta de llança, parla’ns de conclusions recents que t’hagin interessat. 

A mi m’interessa molt la teoria del trauma i veure com es conformen les estratègies d’afrontament que fan les dones, que en un primer moment són adaptatives, però que amb el pas del temps esdevenen desadaptatives. I com, d’alguna manera, podem entendre tot aquest impacte des de la perspectiva més emocional, psicològica, etc., fins a la més corporal, sexual, relacional… Entendre com acaba afectant i contaminant moltes esferes de la vida de les dones, cosa que ja comencen a explicar alguns estudis. 

També hi ha estudis que ens ajuden a entendre com els elements estructurals de revictimització de les dones -culpar-les a elles, marcar-les amb aquest estigma o vergonya- dinamiten la seva recuperació.  

I jo ara fa uns anys que he estat treballant, per tancar la meva tesi, en l’impacte psicològic en les supervivents de tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual (el que en castellà es diu trata). Una conclusió interessant és que la majoria d’aquestes dones havien patit situacions de violència a la seva infància, o sigui, que la trata no era la situació més greu viscuda.  

I una altra és com la salut mental és absolutament diferent (en comprensió, connexió, paraules…) si comparem una dona del sud d’Europa amb una dona que ve de Llatinoamèrica o de països africans. On situen el que té a veure amb el més anímic i ritual, perquè moltes d’elles s’hi aferren com a estratègia de supervivència emocional. I això crec que en psicologia és un àmbit que s’ha de potenciar, treballar i entendre de cara a l’acompanyament en temes de victimització. 

Les violències sexuals han estat completament invisibilitzades i ens falta molta recerca en aquest àmbit.

Ets optimista pel que fa a aquesta evolució? 

Si no ho fos, no em dedicaria al que em dedico. Per tant, soc optimista de mena i a més bastant pragmàtica, perquè ser pessimista en aquests moments que vivim tal com està el món és molt disfuncional. 

Però no anem per tan mal camí en temes de violències sexuals. 

És un àmbit que cada cop té més respectabilitat, no com abans, que es tenia per un àmbit generalista on tothom podia fer. Ara s’entén que cal fer recer-ca, cal formar-se, cal una metodologia d’informació concreta… 

Mica en mica, sobretot en les noves generacions, es va tenint aquesta consciència. I jo a la universitat veig un interès molt elevat en el tema i en les assignatures més generals que imparteixo. Fins i tot a l’hora de fer treballs amb tema lliure, opten per aquest tipus de matèries. 

Notes que se us ha prestigiat. 

Crec que sí. Ara es veu que és una temàtica d’una complexitat extremíssima i que, a més a més, és un problema pandèmic, perquè les dades apunten que 1 de cada 2 dones ha patit algun tipus de violència masclista.  

Em sembla poc. 

Perquè no s’incorpora l’assetjament en l’espai públic. Si no, gairebé podríem arribar al 100%. Tot i que la inversió pública encara és molt poca, cada cop n’hi ha més, hi ha més espais on treballar… 

Parlant de prestigi, com anem les psicòlogues en relació amb els psicòlegs? 

Històricament les dones no hem estat en espais de poder. Són ells els que lideren els grups de recerca a les universitats. I a classe, tot i que la major part són dones, els que acaben ocupant més espai a l’hora d’intervenir en el grup classe són els nois, que estan molt més reforçats en l’espai públic a l’hora d’expressar la seva opinió. 

Què els diries a ells? 

Els animaria a desenvolupar el tema de les noves masculinitats. La psicologia hi té molt a dir, està fent poca feina i crec que és molt important perquè el patriarcat no només genera patiment a les dones (que sí, ens assassinen, ens violen, ens assetgen…) i per nosaltres és urgentíssim que acabem amb aquest sistema perquè ens hi va la vida, però el patriarcat també està afectant molts homes perquè els limita en la seva capacitat d’expressar el que senten, com són, com viuen la seva pròpia masculinitat. I és important prendre consciència i actuar perquè, d’alguna forma, el patriarcat ens diu com han de ser els homes i les dones i ens limita la nostra llibertat de com ens volem expressar i sobretot com volem sentir. I la salut mental, és clar, acaba rebent l’impacte. 

Algun consell per a les psicòlogues i els psicòlegs que vulguin ajudar, des de les seves consultes, a revertir la violència i el masclisme? 

Que incorporin la perspectiva de gènere per intentar no regir-se per estereotips. Hi ha estudis que ens diuen que l’ansietat i la depressió està molt més diagnosticada en dones, i tot el que té a veure amb conductes antisocials està molt menys diagnosticat en homes. Als homes encara els costa molt dir que estan tristos i ho mencionen de forma més agressiva. No hem de quedar-nos en la primera impressió, que respon a un estereotip de gènere.  

I que es plantegin qüestions com: per què les dones tripliquen els intents de suïcidi tot i que els homes es suïciden més? Quan parlem que la pandèmia ha tingut un major impacte a la salut mental de les dones, per què és això? Perquè no es una casualitat, sinó que té a veure amb uns components estructurals i, per tant, els hem de posar sobre la taula de les dones.  

El patriarcat també està afectant molts homes perquè els limita en la seva capacitat d’expressar el que senten, com són, com viuen la seva pròpia masculinitat.

Tu surts cada setmana als mitjans: Catalunya Ràdio, TV3, El Punt-Avui, ARA… Amb quin propòsit? 

Amb el propòsit de posar el tema de la salut mental sobre la taula, al centre del debat públic, perquè crec que parlar de benestar emocional des de la psicologia és imprescindible en un moment extremadament complex on les relacions humanes han canviat, on els humans ens estem cada cop robotitzant més i els robots s’estan tornant més humans, amb totes aquestes crisis vitals que omplen la societat de desesperança (la OMS ja diu que la principal causa de discapacitat al 2030 serà la depressió), amb sovint una manca de sentit a les nostres vides (no entenem qui som, què volem, com ens relacionem)… És imprescindible que ocupem aquests espais en la veu pública per poder parlar d’aquests temes, i fer-ho amb perspectiva de gènere, entenent que hi ha una realitat diferent per homes i dones.  

Quin és el titular que t’agradaria llegir en 5 anys o 10 anys? 

Que les desigualtats entre homes i dones han disminuït, que la violència masclista està als nivells històricament més baixos, i que, en lloc d’augmentar la depressió de les dones, està augmentant d’una forma claríssima el seu benestar emocional. Ah, i que la gent cada cop té una millor salut mental. Però no sé si podrem llegir tot això… 

Abans has dit que eres optimista! 

Sí, però no sé si ho arribaré a veure jo això. En qualsevol cas, ho intentarem.