General

Vicenç Raluy: “Si l’esport és essencial per a la salut, calen professionals de la psicologia que n’afavoreixin l’adherència”

Quan una persona pateix -posem per cas- una patologia cardíaca greu, el Sistema Nacional de Salut (SNS) pot posar a la seva disposició professionals de la salut mental que l’ajudin a acceptar la malaltia i entendre els canvis que, a partir d’ara, haurà de fer a la seva vida, incloent-hi la pràctica regular d’activitat física. Passades sis setmanes, però, l’ajuda s’acaba. Per què ningú fa seguiment d’aquesta part fonamental del tractament? Quins canvis necessitem plantejar-nos al respecte? En parlem amb Vicenç Raluy, Màster en Psicologia de l’esport i l’activitat física, i coordinador del Grup de Treball de Psicologia de l’esport a Tarragona del COPC.

Tots els metges recomanen fer esport…

Tant per la salut física com per la mental. És bàsic per a la salut general de la població i, en el cas de persones malaltes, per a poder tenir una rehabilitació correcta.

…però mai trobem psicòlegs o psicòlogues de l’esport als centres de salut.

Exacte. En el millor dels casos trobem el clínic que treballa en l’acceptació de la patologia, però ningú que treballi en l’adherència a la pràctica d’activitat física que s’ha prescrit com a part important del tractament. Aquí és on hauríem d’entrar els i les professionals de la psicologia de l’activitat física i l’esport.

Per què no n’hi ha prou amb la recomanació del metge, “Vostè ha de fer esport”?

És com deixar de fumar. Et diuen que ho has de fer però… Al final van haver de crear unitats específiques de metges de família i especialistes que fessin un seguiment, perquè si no la gent no ho feia. I el fet que algú expliqui a les persones com ho poden fer en el dia a dia i les acompanyi en el procés ajuda molt a aconseguir-ho.

En quines altres patologies veus imprescindible aquest seguiment de la pràctica de l’activitat física o de l’esport?

En les patologies cròniques i metabòliques, com la diabetis, el colesterol, la hipertensió… Tothom diu que el tractament de base ha de ser la dieta i l’exercici, però els mateixos metges saben que cau en sac trencat. Ho diuen, però tenen poca capacitat de saber com gestionar aquest tema. I la cosa sol acabar en pastilla. Les infermeres poden explicar com millorar aspectes nutricionals, fan algunes iniciatives per afavorir la generació de bons hàbits i, cada cop més, als hospitals grans poden arribar a tenir algun/a nutricionista.

I què suposa aquesta manca de psicòlegs i psicòlogues de l’activitat física i de l’esport?

Suposa que, si has tingut un ensurt agut, al cap de poques setmanes et donen l’alta i estàs a casa sense massa acompanyament en aquest aspecte clau, quan ens hauríem d’assegurar que, com a mínim, aquella persona ha agafat els hàbits i ha entès, no ja la gravetat de la seva malaltia, sinó com revertirà el seu estil de vida.

Tots els metges recomanen fer exercici, però tenen poca capacitat de saber com gestionar el tema.

Què proposeu des de l’especialitat?

Que se’ns consideri una opció al SNS. Igual que hi ha nutricionistes o metges de l’esport, que hi hagi un psicòleg o psicòloga que doni les pautes perquè aconseguim aquesta adherència. Tenir en compte l’entorn que l’afavorirà, augmentar la participació del pacient i buscar tots els programes que ho facin possible, amb objectius progressius, un seguiment de recompensa, etc.

Això suposaria menys recaigudes i, per tant, un estalvi al SNS, oi?

Suposaria un estalvi en fàrmacs i que els pacients no empitjorin. Evitaríem casos de patologia crònica, que es podrien fins i tot revertir fent l’activitat física receptada.

En el cas de les patologies mentals, també cal la figura del psicòleg de l’esport?

És un bonic debat que ens agradaria obrir a la jornada del 6 de maig “Psicologia de l’esport, el valor de la salut”. Jo crec que no caldria que el psicòleg esportiu estigués sempre, però sí que donés les pautes als professionals que han d’atendre al pacient. És probable que el metge o la infermera ho puguin fer, però sempre amb un assessorament correcte, tenint en compte aquesta “pota” del tractament que és l’adherència. Un psicòleg clínic perfectament ho podria fer, però també amb formació específica.

Quins són els reptes formatius en aquest camp?

El problema són les acreditacions. Fins que per treballar no sigui una exigència estar acreditat per part de qui contracta, és fàcil que entri la gent més coneguda en comptes de la més formada.

Quines titulacions hi ha ara mateix?

Hi ha la carrera/grau en psicologia, evidentment, i hi ha el Màster en Psicologia de l’activitat física i de l’esport. Però si tu fas un curset de coaching esportiu, del mateix COPC inclús, doncs ja hi estàs ficat.

Per què aquest curset no seria suficient?

El coaching com a molt és una eina. El psicòleg de l’activitat física i de l’esport ha de conèixer molt bé l’esport per dins, com es treballa, tenir el mateix llenguatge que pugui tenir un entrenador de primer nivell, o un metge de l’esport, o els fisiòlegs, entendre les càrregues psicològiques i físiques pròpies de l’activitat, poder treballar d’una manera integrada amb ells… I clar, fer un curset que t’habilita a fer quatre dinàmiques… no seria el cas.

I quins altres reptes teniu al davant?

És una opinió personal, però crec que hauríem d’estar incorporats gairebé per llei a l’esport d’elit, com passa a Alemanya, on la Bundesliga fa obligatori tenir psicòleg a tots els equips de primera. Aquí n’hi ha, cada cop a més equips, però no és cap obligació de la federació. Tenim els del CAR de Sant Cugat, els de la Blume, però l’accés dels esportistes a tots aquests recursos tampoc és del tot fàcil. Hauria de ser molt més generalitzat.

I sobretot, hauríem d’estar en clubs d’iniciació esportiva, tecnificació… Aquí és a on més està creixent i a on més ha de créixer, perquè aquí es on podem incidir en fer que l’esport sigui saludable.

Què us agradaria que sortís d’aquesta jornada del dia 6?

Que tots plegats ens adonem que aquesta és una àrea a la qual s’ha de donar consideració i obrir camí. I com la jornada serà multidisciplinària, la idea és poder parlar amb altres professionals del món de la salut i de l’activitat física sobre com ho veuen ells, des d’on es podria aconseguir aquesta millor adhesió “terapèutica”. I si s’han de fer els primers passos a través de la formació, a través de l’assessorament…

Creus que la psicologia de l’activitat física i de l’esport té bon futur?

Crec que està en un molt bon moment i està creixent, sens dubte. Ja no ens hem de barallar tot el dia amb el coaching i les pseudociències, que han passat una mica més de moda i la gent ja ha vist que tenien un curt recorregut. Ara s’està treballant amb l’intrusisme laboral i ha canviat la visió cap a la psicologia de l’esport, que està molt més ben vista, acceptada i aplicada.

La IV Jornada Psicologia de l’esport, el valor de la salut se celebrarà el 6 de maig, de 9 h a 14 h. Per assistir-hi, tant per Zoom com presencialment a la Cambra de Comerç de Reus (carrer de Boule, 2), cal inscripció prèvia gratuïta en aquest enllaç.

Comenta l'article