En l’editorial de l’anterior número ens esteníem sobre l’horitzó postpandèmic, ens congratulàvem que el nostre Col·legi hagués sortit pràcticament indemne de les restriccions del confinament, i ens felicitàvem del fet que la professió estigués responent de manera positiva al clam de la ciutadania per més assistència psicològica. Però, després de patir l’aparició del coronavirus, una manifestació de la cruesa inconscient
de la natura, ara patim la crueltat una guerra d’origen molt conscient. Un fenomen humà, massa humà, que sembla inseparable de la nostra societat.

Així, si davant la pandèmia vàrem participar i continuem participant com a professionals de la psicologia en l’atenció de persones i famílies, ara comencem a donar passes per a col·laborar amb l’assistència dels refugiats de la guerra.

Ara bé, tots sabem que el COPC no és una entitat prestadora directa de serveis. Per això tot el que hem fet arran de la Covid ha estat en cooperació amb institucions de l’Administració i en el marc de la nostra política de dignificació i reconeixement de la professió. Davant l’actual conflicte bèl·lic pretenem continuar de la mateixa manera, i estem en converses amb entitats municipals i comarcals per tal de cooperar en llurs projectes d’assistència psicològica a les persones refugiades.

I ja passant a temes organitzatius, cada cop estem més a prop del funcionament desitjat.
El Col·legi, com a una eina al servei dels col·legiats i col·legiades i, per extensió, de la ciutadania, combina intel·ligència humana i artificial. Aquest trimestre hem vist acabades les obres de la planta baixa i també hem començat a gaudir d’una nova imatge corporativa i un nou sistema de gestió més intuïtiu i àgil, que es manifesta en millors serveis a les persones col·legiades, i en un nou i més actual web.

La professió, però, continua llastada per la coneguda situació legal anacrònica que, malgrat els avenços amb la contractació de Psicòlegs Generals Sanitaris (PGS) per a l’assistència primària, impedeix arribar a un ple reconeixement de la psicologia com a professió sanitària dins del sistema públic, donat que compta amb una única especialitat amb la meitat de les places que s’haurien de convocar anualment.

Òbviament, no n’estem gens satisfets i continuem amb les converses amb partits polítics i instàncies ministerials, per tal d’aprofitar les bones relacions i l’actual visibilitat de la salut mental, i desembossar aquest marc legal antiquat obrint, per fi, la porta a la tan necessària contractació de psicòlogues i psicòlegs qualificats. Això sí, observem amb satisfacció que la recentment creada Direcció General de l’Alumnat ha començat a contractar professionals de la psicologia per a les Unitats d’Acompanyament i
Orientació (UAO).

I mentre tot avança, us convido a formar part del canvi, del debat i de la reflexió, llegint aquest nou número del Psiara, ple de feminisme (entrevista amb l’experta en violències masclistes Alba Alfageme), història de la psicologia (entrevista amb el vocal de la Junta Rectora del COPC a Girona, Àngel Guirado), canvis de paradigma (entrevista amb Maria Teresa Pi-Sunyer sobre els grups de reflexió per professionals sanitaris davant la pèrdua perinatal) i les últimes novetats en la psicologia del dol, organitzacional, de la discapacitat i de la mediació, així com les darreres publicacions literàries més rellevants per a la nostra professió.

Espero que gaudiu d’una molt profitosa lectura.

Guillermo Mattioli i Jacobs
Degà