Entrevistes

Antoni Baena (Comitè d’e-Psicologia): “La tecnologia no ens traurà el lloc de treball, sinó les feines més avorrides”

La pandèmia va fer que molts psicòlegs i psicòlogues comencessin a passar visita per videoconferència. Moltes fòbies ja es tracten amb realitat virtual. I les apps i els xatbots (robots que conversen) comencen a ser usats com a suport a l’atenció sanitària. Estem preparats? Què podem esperar? Cal que ens formem? En parlem amb el Dr. Antoni Baena, director del Màster en Salut Digital (e-Health), professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i coordinador del recentment creat Comitè d’e-Psicologia del COPC.

Com ho hem de dir: telepsicologia, e-Psicologia?…

No tenim un terme consolidat, però a mi m’agrada e-Psicologia, amb la e d’electrònic, com e-mail. El terme paraigua va començar sent telemedicina, però es va obrir a e-Health (e-Salut).

I diries que està tenint una bona acollida?

Més per part dels pacients que dels professionals. El que és normal perquè no hi ha hagut una bona experiència anterior ni una formació prèvia, i això dona inseguretat. Tot just aquest setembre la UOC començarà la primera assignatura d’e-Psicologia per a tots els estudiants. I és que ho necessitaran! Han de tenir un mínim domini de què representa l’ús de tecnologies amb els pacients.

Ens avenim amb les TIC els i les professionals de la psicologia?

Abans de la Covid teníem la idea errònia que molts psicòlegs i psicòlogues eren molt hàbils amb les tecnologies, i no és veritat. Saber posar un smart TV o tenir un smartphone no et capacita per fer-ho professionalment. Ara s’ha vist que la majoria de professionals de la salut tenen un nivell que no arriba ni a mitjà de competències digitals. Tot i que hi ha psicòlegs i grups d’investigació al màxim nivell (el primer xatbot el va crear un psicòleg!), en general rasquem la mitjana.

Hem de deixar de dir “noves” tecnologies. Porten amb nosaltres 30 o 40 anys!

I per què hauríem de fer l’esforç? Què ens pot aportar la tecnologia com a professionals?

Ens pot estalviar tasques repetitives, com l’avaluació de qüestionaris, i ajudar en processos diagnòstics, per exemple, fent saltar l’alarma perquè un o una pacient té un quadre d’ansietat significativa. També ens ajudaria a fer seguiments de pacients. Per exemple, quan la persona està bé durant un seguiment, no cal que la visitem personalment. Però, en qualsevol cas, sempre hi ha d’haver la supervisió d’una persona, han de ser processos molt controlats i oberts, i han de donar l’opció a la persona de poder parlar amb el o la terapeuta, i al terapeuta de prendre decisions en contra de les conclusions de la intel·ligència artificial (IA).

També ens permet tenir dades generals compartides, veure quines intervencions funcionen i quines no i, molt important: ens permet el contacte amb una població que potser no havia anat mai a consulta per diferents raons: vergonya, no sabia on anar, el seu trastorn fa que la presencialitat li faci nosa… i això et permet intervenir. Com també t’ho permet si la persona es troba en un altre país temporalment, no pot sortir de casa, etc.

Durant el confinament, els i les professionals de la psicologia van veure clar que l’atenció per videoconferència era una sortida per poder ajudar a la gent que ho necessitava i s’hi van posar mans a l’obra però, és clar, sense gaire preparació…

Sí, vam abraçar la telepsicologia per urgència, però la majoria no tenia formació sobre com fer-ho bé. Ordinadors sense contrasenya, converses no encriptades… El gran repte és la protecció de dades, és a dir, fer que les dades de les persones a qui atenem estiguin ultraprotegides, especialment quan són de màxima sensibilitat i intimitat com les que nosaltres recollim. 

La telepsicologia no és fer servir un ordinador, sinó pensar tots els processos que es faran a distància. Has de tenir contrasenya de pantalla, assegurar-te que estàs encriptant… Ens cal una formació al respecte.

Com ho hauríem de fer?

Si fas servir l’ordinador, has de tenir contrasenya de pantalla, contrasenya als arxius on tinguis les dades. I si les tens al núvol, que estiguin a empreses que t’assegurin que estan encriptades i són segures, de forma que ningú pugui accedir a elles. Jo buscaria empreses que t’assegurin que estan complint la legislació europea, que en això és molt restrictiva, que no es vendran les dades encara que siguin anònimes…

I després, començar per coses que et resultin fàcils, còmodes, i amb programes encriptats. Pregunta’t: què necessito? Un programa de vídeo? Vaig a buscar quins programes de videoconferència em resulten més fiables. Un programa de xat? Si busques veuràs que WhatsApp té mala premsa i Telegram està més encriptat. Es tracta de veure què necessites i quines són les característiques de cada programa. 

És difícil que et robin les dades però, si te les roben, com ha passat en altres llocs, deixes a la vista tots els teus pacients, cosa que és molt greu. S’ha de tenir una assegurança civil per totes aquestes coses. 

D’aquestes mancances va sorgir la creació del Comitè d’e-Psicologia?

Sí, la idea va sorgir a finals de 2021, en una reunió amb el degà, Guillermo Mattioli. Vist el que havia passat durant la pandèmia, volia potenciar l’ús adient de les tecnologies, l’ús ètic amb evidència i eficàcia, per marcar les línies més importants de treball per a tot el col·lectiu. I la meva proposta va ser crear aquest comitè de col·legiats i col·legiades amb experiència més que fonamentada i àmplia en l’ús de les tecnologies en psicologia.

 

Quins objectius us heu marcat des del comitè?

Veure què necessitem com a professionals, què ens cal saber, i per això començarem amb una enquesta al setembre per esbrinar els usos de la tecnologia i les competències que tenim, perquè fins ara totes les competències digitals s’han estudiat en medicina i infermeria. També afavorir que els psicòlegs i psicòlogues vegin la tecnologia com una ajuda, no com una cosa que fa nosa. Que cadascú s’adapti i vegi quina necessitat de formació té, i quines d’incorporació d’aquestes tecnologies, potser no la necessita, potser la necessita molt. I potenciar la transferència de coneixement entre professionals. Perquè nosaltres pràcticament no parlem mai de tecnologia i psicologia. Als congressos se’n parla poc i sempre malament.

A més, el COPC va tenir un Codi Deontològic de la intervenció a distància que va ser pioner a Espanya i no s’ha tornat a fer res més. El Codi Deontològic ens marca molt la pràctica professional i hi ha d’haver una actualització clara de què és la reputació digital, com gestionar-la, etc. Però la clau és alfabetitzar digitalment els col·legiats i col·legiades. Ens falta molta alfabetització.

Es tracta de complementar, no de substituir. I de pensar qui serà responsable de les errades, perquè n’hi haurà

Formar-se no seria opcional, no?

Com a mínim, una mínima formació sí que cal a tots els i les professionals de la psicologia, sobretot per treure la idea que la tecnologia “em fa nosa” o “em substitueix”, quan no és veritat, et substitueix en les tasques que són més tedioses.

Quina recomanació faries als professionals que t’estiguin llegint?

Que s’apropin sobretot a la tecnologia veient-la com un guany. Ens ha tocat molt parlar de l’addicció a internet, del mal ús, del cyberbullying, de les suplantacions d’identitat… i això és menja molt la part bona que té l’ús de tecnologia amb intervenció.

I que no pensin que la telepsicologia és fer servir un ordinador, sinó que és pensar tots els processos que es faran a distància com han de ser, i això requereix formació i competències específiques digitals. 

Què veurem pròximament?

Veurem implantar-se el blockchain: un nivell màxim de seguretat que arribarà amb unes cadenes d’encriptació que faran pràcticament impossible que t’agafin les dades. Està arribant a tot arreu, sobretot a la història clínica informatitzada per intercanvi d’informació. 

Veurem -ja ho estem veient- aplicar la realitat virtual (VR) a tractaments de quadres com les fòbies. Per exemple, si tens por a volar, la VR recrea un avió. O com les addiccions. Per exemple, si ets fumador, la VR recrea un bar on tothom fuma per veure com et fa sentir.

Veurem xatbots, IA de diàleg que diagnosticaran i faran seguiment a pacients. De fet, ja existeixen.

A la sanitat pública?

No, aquí encara no. Són sobretot empreses americanes que han desenvolupat aquest tipus de tecnologies. Les aplicacions per ara s’estan receptant només a nivell d’Alemanya, on algunes aplicacions s’han inclòs dins el seu sistema sanitari. Arribarà un moment en el qual estaran certificant dades com que el teu metge pot receptar-t’ho. Després hem de veure qui fa el seguiment d’aquestes aplicacions. Perquè en cap cas poden substituir a un professional de la salut mental. Ha de complementar. I molt important: hem de decidir qui és el responsable de les errades, perquè n’hi haurà. 

És importantíssim involucrar-nos en el desenvolupament de tota la IA dirigida a tractar trastorns mentals, per assegurar-nos que les dades són correctes, no hi ha biaixos (de gènere, raça, etc.) i, si veiem que hi ha una eina que el que està fent és mal, ho hem de dir també. Però si no estem, no ho sabrem. Hem de treballar perquè sigui una eina que cada vegada ajudi més. 

No ens treurà llocs de feina?

No. No si ho fem bé. És a dir, sempre hi ha d’haver una persona al final. Una persona que dirigeixi el procés. Seran eines, no substitucions. Ara s’està parlant molt de l’IA amb la legislació. Si tens una IA que et diu: “aquest delicte correspon a aquesta llei i a aquesta altra”, doncs tu ja no l’has hagut de buscar. Aquí el mateix, si la IA et diu “Aquest pacient té aquesta avaluació en aquest qüestionari”, tu podràs tenir més temps per avaluar els resultats, no per arribar-hi. T’estalvia les tasques avorrides i monòtones.

Parli’ns una mica de la roboètica.

De vegades quan una tecnologia ens permet fer una cosa, directament la fem perquè podem, posant al centre la tecnologia en comptes de la persona. Però arriba un moment en què hem de començar a pensar en l’ètica d’això. Hi ha moltes coses a plantejar-se com, per exemple, quin nivell d’errada podem suportar als diagnòstics? Un 10? Un 0,1%? Un 20% ja és suficient?

S’han de crear recomanacions generals, que ja n’hi ha algunes com “tota la tecnologia ha d’estar dirigida a fer el bé, no el mal” i després s’han de crear comitès que vagin marcant la direcció en la qual ha d’anar tota la intel·ligència artificial relacionada amb la salut. Però és complex, perquè no tenim una ètica mundial consensuada. El que és ètic aquí en un altre país no ho és…

El que no podem fer és “això no va amb mi”, “això no és ser psicòleg”, “això és un tractament de segona línia”. Hem de ser-hi. Tutoritzant, avaluant, criticant.

Com ens hem d’imaginar el nostre futur com a psicòlegs i psicòlogues, en el millor dels casos?

Quan tinguis davant una persona que necessiti una intervenció, tindràs diferents opcions de comunicació, diferents aplicacions per donar-li, diferents vídeos, tutorials, eines de realitat virtual… Tot això ho tindràs a l’abast i podràs crear un paquet d’intervenció que t’ajudarà claríssimament, primer a continuar l’avaluació constant (per si l’avaluació prèvia no ha estat la més correcta) i aniràs donant-li cada vegada més eines amb la teva tutorització com a professional, que per això t’han facultat, de cara a superar la problemàtica que tingui. 

Ets optimista pel que fa a la relació de la nostra professió amb les TIC?

Molt optimista! No puc ser d’una altra forma. Les TIC ja estan aquí. Tenim la mania de dir “les noves tecnologies” i no són noves. Porten 30 i 40 anys! Però no les hem incorporat com una qüestió clàssica. Tothom té un telèfon, oi? Doncs li pots enviar coses, li pots enviar recomanacions, per tant, això és una ajuda impressionant. Però ho hem de fer bé, des del principi, i no anar a remolc. Per això el Col·legi ha fet molt bé creant aquest comitè, perquè pensi com hem de gestionar les coses de cara a 5-10 anys vista. I no fer el mateix que estan fent altres professionals, sinó pensar en les necessitats de les psicòlogues i els psicòlegs.

Comenta l'article