Que la neuropsicologia clínica (NPC) és una especialitat de la psicologia ja és una realitat, però només oficiosament. Oficialment, i malgrat estar experimentant un creixement molt ràpid (com ho indiquen l’augment de centres específics creats, el fet que la divisió de NPC de l’APA sigui la més nombrosa i la que rep més nous membres, l’augment de demanda d’aquests experts en equips clínics i d’investigació, i la creació de noves societats professionals per tot el món), la NPC no té especialistes ni reconeixement com a disciplina assistencial independent i, per descomptat, no es troba a l’actual cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut (SNS). Per entendre en quin punt es troba encallada i què podem esperar-ne, parlem amb Oscar Pino, coordinador del Centre de Salut Mental d’Adults Benito Menni de L’Hospitalet, coordinador de la División Nacional de Neuropsicología Clínica del Consejo General de la Psicología, membre del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya, i membre de la Junta de Govern del COPC.

Els degans i deganes dels col·legis de psicologia de l’Estat espanyol l’han escollit com a coordinador de la División de NPC. Què fa exactament aquest òrgan?

Som un equip de sis persones que assessorem el Consejo, per exemple, quan el Ministeri ens demana algun tema específic perquè necessita treballar un document amb professionals que representin bé la professió i puguin prendre decisions amb plena confiança. També, quan hi ha reals decrets que poden afectar la nostra professió, és habitual que ens ho facin arribar per revisar-ho o estudiar-ho.

Per què va acceptar el càrrec?

Fa molts anys que estic lluitant perquè l’especialitat en neuropsicologia clínica sigui una realitat. Em va tocar ser el primer president de Secció Professional, després d’estar lluitant des del COPC perquè es fes la Secció professional de NPC, que no existia. I això d’ara és una passa més.

Han fet falta molts anys perquè la neuropsicologia estigui representada al Consejo, i era important que el coordinador o coordinadora d’aquesta divisió fos algú de l’àmbit de la NPC.

“Ara que existeix la División Nacional de neuropsicologia clínica, els col·legis ja no tenen cap raó per no crear les seccions”

Amb quins objectius?

A llarg termini hem d’aconseguir, com a mínim, apropar l’aprovació d’una especialitat pròpia. I a curt termini, els reptes són: u, defensar els i les professionals de la NPC que potser no tenen una seguretat jurídica perquè no són especialistes i estan treballant en l’àmbit públic i, dos, impulsar des del Consejo noves seccions professionals als col·legis de l’estat que encara no la tenen. Ara que existeix la División Nacional de NPC, els col·legis ja no tenen cap raó per no crear-la.

Aquesta és la primera i única divisió que, durant la seva creació, ha rebut al·legacions. Quina va ser la discussió?

Encara hi ha gent que té la visió que la NPC no és una ciència com a tal i pot ser part d’altres ciències de la psicologia, cosa que nosaltres no defensem, perquè creiem que té un àmbit tant d’aplicació com de coneixement propi, el que fa que pugui ser una especialitat. Aquest és el petit debat que hi ha hagut i que ha endarrerit les coses, però ara per ara quasi ningú defensa això.

Des de la Junta de Govern del COPC, proposeu la creació no només de l’especialitat de NPC, sinó també les d’infantojuvenil, psicooncologia i jurídica.

Exacte. Ara mateix els psicòlegs i psicòlogues ens trobem amb només 1 especialitat, mentre a infermeria en tenen 8 i a medicina 49. Aconseguir aquestes especialitats seria una passa molt important.

Per què aquestes quatre en concret?

Infantojuvenil, NPC i psicooncologia són les que, tant a nivell de corpus teòric i coneixement com de pràctica clínica, ja són les més avançades i les que de forma oficiosa ja pràcticament tenen especialistes treballant-hi arreu de l’Estat espanyol, i especialment a Catalunya.

I la de jurídica va ser una petició que van fer el Ministeri de Sanitat, arran d’una petició del Ministeri de Justícia al Ministeri de Sanitat i al Ministeri d’Educació perquè ho regulessin, per un problema que van tenir fa uns anys. Tot i que després es van desmarcar perquè s’havia de regular. Ara mateix no sabem com s’acabarà fent. Hem de veure què decideix la Subdirección General de la Ordenación Profesional.

A Subdirección és on està tot aturat?

Sí, perquè hi ha una nova Subdirección de les professions sanitàries al Ministerio de Sanidad, tot l’equip és nou, i ens hem de posar a treballar. Vull dir que hem quedat per fer una reunió de treball i veure quina visió tenen ells. Ara mateix no hem de fer volar coloms, perquè l’opció està aturada. Totes les especialitats, aturades. Que el tema avanci o no tindrà molt a veure amb la voluntat política d’aquesta nova subdirecció, i amb si veritablement prioritzen el Real Decreto de Nuevas Especialidades en Salud, que ja té un esborrany fet i, segons ha anunciat la ministra de Sanitat, Carolina Darias, s’aprovarà aquest mes de juliol després de tres anys d’espera.

“Que aconseguim les especialitats tindrà molt a veure amb la voluntat política de la Subdirección General de la Ordenación Profesional”

El 2020 gairebé es va aconseguir…

Si no hagués estat per la pandèmia, segurament ja estaríem parlant de noves especialitats. I n’hi ha algunes que ja no poden esperar més temps.

Per què seria tan important?

Entrarien a la cartera de serveis del SNS i podríem aplicar els tractaments amb professionals amb un coneixement regulat i al mateix nivell que qualsevol altre professional de la medicina. Al final, el que busquem és una millora dels tractaments i una millora de la qualitat de l’atenció a les persones.

Canviant de tema, enguany l’han renovat per tres anys més com a membre del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya. Expliqui’ns una mica què implica la seva participació.

Som un grup d’una vintena d’experts i expertes nomenats oficialment pel Parlament de Catalunya com a assessors de Govern en matèria de salut mental i addiccions, dins el Pla director de salut mental i addiccions. Fem reunions periòdiques per treballar diferents temes específics que ens demanen i poder assessorar el Departament de Salut.

Ens podria revelar quins temes us han demanat fins ara?

Alguns temes han estat: com s’havia d’encabir la salut mental en l’atenció primària, aconseguir un model més comunitari, la creació de la nova figura dels referents de benestar emocional, i també el canvi cap a un model comunitari, de recuperació del pacient, i no un model tan hospitalari. Així es podria implementar la rehabilitació, fer programes perquè els pacients amb un diagnòstic de malaltia mental puguin treballar… Des del meu punt de vista, hauríem de tenir un model no tan centrat en el tractament psicofarmacològic, sinó un on els psicòlegs i psicòlogues hi tinguin molt més a dir, puguin participar-hi més.

“S’està apostant més per un model de recuperació, de funcionalitat del pacient, en el qual el centre és la persona i no la malaltia mental”

Quin diria que és “l’enemic” que ho posa més difícil?

És un tema cultural. Tradicionalment, el tractament de les malalties mentals es feia principalment de forma farmacològica. Per sort, des de fa uns anys, als països desenvolupats s’està apostant més per un model de recuperació, de funcionalitat del pacient, en el qual el centre és la persona i no la malaltia mental. És a dir, no tant els símptomes que té, sinó què pot fer i què no pot fer aquest pacient. En definitiva, veníem d’un model originàriament molt hospitalocèntric, que depenia molt de la concepció i la mirada de psiquiatres, i “girar el mitjó” cap a un model comunitari costarà un temps.

Evidentment, si aconseguim que s’incorporin més psicòlegs al SNS tot serà més fàcil. És important que el Pacte de Salut Mental pugui portar més ajudes socials, més pressupost… per a la llarga dotar el SNS de més especialistes en salut mental, de més places PIR, etc., que permetria no haver d’apostar tant pel tractament farmacològic.

Creu que s’aconseguirà?

Tot fa pensar que sí. Les societats desenvolupades estan fent un gir en aquesta direcció. Hi ha un canvi de paradigma. Hem de pensar que, cada cop més, es té en compte que el pacient amb una afectació de salut mental s’ha de tractar amb tots els seus trets i des de totes les esferes vitals perquè es pugui desenvolupar com una persona íntegra i aconseguir que, més enllà de deixar de tenir símptomes, tingui aspiracions vitals.

Crec que, en els pròxims anys, veurem pacients molt més empoderats, moltes més persones involucrades en el tractament d’aquest tipus de pacients i, veritablement, tant les associacions de familiars com les associacions de persones que pateixen en primera persona alguna problemàtica de salut mental, cada vegada tindran més pes. Definitivament, s’està mostrant un canvi de model de tractament i, paral·lelament, un canvi social.