Hi ha més homes que dones amb altes capacitats? Sempre treuen bones notes? Són més sensibles que la resta? No saben relacionar-se? Encara corren molts mites sobre les persones amb altes capacitats entre la població i, fins i tot, entre els i les professionals que tracten amb elles. Per sort, psicòlogues com Mònica Cortés i Sandra Tarragó, coordinadora i membre, respectivament, del Grup de Treball Altes Capacitats del COPC, porten més de 20 anys estudiant, investigant i fent difusió sobre les últimes troballes en aquest tema fascinant com, per exemple, per què hem d’anar amb cura amb l’anomenada doble excepcionalitat i els falsos mites.

Què és la doble excepcionalitat?

Mònica Cortés: És un concepte que fa referència a la paradoxa que existeix entre tenir una alta capacitat Intel.lectual (ACI) i una dificultat o trastorn. La persona amb ACI pot presentar també un trastorn del neurodesenvolupament. I ens trobem que costa molt fer un bon diagnòstic diferencial perquè, moltes vegades, les seves ACI estan emmascarant aquests problemes, donat que es compensen. O, al revés, les dificultats són tan greus que no deixen veure que la persona té ACI. 

Sandra Tarragó: De vegades ens arriben a consulta persones que, sí, d’acord, aprenen molt ràpidament, però tenen trastorns associats que no s’expliquen per la presència d’ACI, encara que la família i fins i tot alguns professionals sí vulguin justificar-les amb això.

M.C.: Les famílies tendeixen a justificar que tot el que els passa als fills és a causa de les ACI. I les escoles tendeixen a veure només les dificultats.

S.T.: Clar, perquè es queden amb la valoració positiva: “Si li passa això és perquè té ACI”.

Quins consells donaríeu als psicòlegs i psicòlogues que han de donar la notícia que, a part d’ACI, un fill o filla presenta una dificultat?

M.C.: Que no tinguin por perquè, si no ho posen a sobre de la taula, no estan fent cap favor a aquests nois i noies. Si tu prioritzes el benestar del teu pacient, has d’explicar les coses com són.

S.T.: Pots explicar que, en aquests casos de doble excepcionalitat, tenir ACI és molt positiu perquè et farà tenir més recursos per fer-li front al trastorn que una persona que només tingui el trastorn. De fet, aquests casos evolucionen més ràpidament i tenen molt millor pronòstic.

Quins altres mites tenim totes i tots al cap quan pensem en persones amb ACI?

S.T.: N’hi ha molts: que són sensibles, que són molt explosives o intenses, que no es relacionen socialment, o que han de treure molt bones notes. Moltes vegades, quan no hi ha un alt rendiment acadèmic, et diuen: “Jo no ho veig”. No sé què volen “veure”!

No hi ha correlació entre treure bones notes i tenir ACI?

M.C.: De vegades sí, de vegades no. No totes les persones amb ACI tenen un bon rendiment acadèmic.

S.T.: Depèn de si és un perfil on destaca la intel·ligència acadèmica. Hi ha persones amb ACI que no són tan acadèmiques, amb punts forts que no es manifesten a l’escola.

Com feu per filar prim a l’hora dels diagnòstics?

M.C.: Entrevistes a la família, a l’escola, preguntes com es comporta a classe, quin és el seu grau de motivació per aprendre, si aprofundeix, si no, si et pregunta (la curiositat és un tema molt recurrent en els infants, ve de natura), i després conèixer al nen o nena i aplicar les proves pertinents per poder fer la identificació: intel·ligència general, aptituds, creativitat… La dificultat ve quan hi ha alguna problemàtica que interfereix en el seu benestar. 

S.T.: Sí, el problema és amb els perfils no homogenis, és a dir, quan potser en un test d’intel·ligència general surt molt alt però en l’adaptatiu és un desgavell. Aquí has de fer proves complementàries.

Quins són els trastorns més freqüents que pateixen les persones amb ACI?

S.T.: Els trastorns del neurodesenvolupament. 

M.C.: Com que són els més freqüents, també són dels que tenim més estudis. Dins dels trastorns del neurodesenvolupament hi ha els d’aprenentatge, Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) i els de l’Espectre Autista (TEA). Això és el que més s’acostuma a veure, però també a la població educativa general.

Quan conflueixen ACI i TEA, és molt més difícil la intervenció i suposa un repte més gran. Perquè, amb un trastorn de l’aprenentatge, a les escoles normalment saben com actuar, saben què és una dislèxia i què s’ha de fer. El TDAH també saben afrontar-lo, tot i que trobem massa nens i nenes medicats, però aquest seria un altre tema.

Si haguéssiu de posar nota al coneixement que la població general té de les persones amb ACI, quina nota seria?

M.C. i S.T.: Un 4.

En què considereu que la ciutadania podria millorar el tracte vers aquestes persones?

M.C.: Acostumem a tenir més empatia amb la gent que té algun tipus de dificultat o problema, però no tanta amb la gent intel·ligent. I algunes vegades poden ser tractats fins i tot de prepotents. Per exemple, aquell nen o nena que sempre pregunta a classe no és ben vist. O al que diu “calleu, que vull escoltar” no sempre se l’entén.

S.T.: La principal necessitat és normalitzar-ho. Són persones com qualsevol altra. Simplement, aprenen més ràpidament i potser el seu nivell d’interès pels coneixements i les coses és més alt. I una altra cosa: hauríem de desfer-nos dels estereotips, és a dir, de tot allò que penses que són les ACI només perquè ho has vist a una pel·lícula o ho has llegit un article al diari, i el que se surt d’aquesta idea preconcebuda ja dubtes que sigui ACI. És a dir, com el nen del documental era poc sociable i treia 10 sempre, aquest que juga a futbol i es fa amb tothom ja no ho pot tenir ACI. S’ha de conèixer més per arribar a conclusions.

I ara, quina nota posaríeu en coneixement de les ACI al psicòlegs i psicòlogues no especialitzats en el tema?

M.C. i S.T.: Un 4,5.

4,5! Què podem fer per aprovar?

M.C.: Informar-se i formar-se més, per no dir coses com “Si desconnecta a classe, és un TDAH”. Doncs no necessàriament. Potser està molt desmotivat i avorrit. I aquí sí que s’ha de filar molt prim perquè, si no, pots posar una etiqueta on no toca, o que et passi per alt que aquest noi o noia necessita atenció per ACI.

S.T.: Per exemple, anar amb compte per no confondre els trets de TDAH amb les ACI. 

Hem de desfer-nos dels estereotips, de tot allò que penses que són les ACI només perquè ho has vist a una pel·lícula o ho has llegit a un article al diari

Hi ha algun trastorn que sigui causat per un mal diagnòstic?

M.C.: Hi ha trastorns que es poden agreujar, i poden aparèixer altres problemes per no haver estat ben diagnosticat. Per exemple, un nen amb TEA i ACI pot passar desapercebut a primària perquè les seves capacitats modulen les dificultats.

S.T.: Quan arriben a la secundària la part social ja és molt important, i un adolescent, per exemple, amb TEA es troba en un entorn que no acaba d’entendre, sense recursos, sense entendre els interessos de l’edat, per exemple, per què és tan important l’Instagram… 

M.C.: També unes ACI que no han estat identificades poden portar problemes a la llarga. Perquè si un infant amb ACI no està estimulat, no té el repte que necessita, es pot desmotivar i això també afectarà.

La pregunta del milió: com influeix el tema del gènere?

S.T.: Justament des del Grup de Treball hi ha una comissió de recerca on estem fent un estudi de gènere, hem introduït dades i seguim fent-ho, però de moment estem veient que s’està equiparant la detecció.

M.C.: Les noies tendeixen a passar més desapercebudes, potser per un tema cultural o social. Educativament, acostumen a adaptar-se millor a les demandes de l’entorn, i això fa que anys enrere la detecció fos menor.

El que esteu dient és que potser hi ha hagut un infradiagnòstic en dones.

M.C. i S.T.: Sí.

Creieu que s’està corregint?

M.C.: Ho intentem. Nosaltres fa molt de temps que quan ens porten els fills sempre demanem que ens portin la germana. Perquè moltes vegades els pares no consulten per la germana. I després descobrim que la germana també presenta ACI.

Si el teu germà té ACI tu tens més probabilitats?

M.C.: Observem que acostuma a ser així. Hi ha estudis científics que ho avalen, sobretot tenint en compte que hi ha una base genètica. El que passa amb les nenes és que, si és aplicada i treu bones notes, doncs molt bé. Com no molesta, ningú li fa ni cas. 

Un altre dels vostres principals camps de batalla és l’escola.

M.C. Doncs sí! Encara hi ha molta feina a fer. Falta formació i entendre que parlem de persones amb un perfil heterogeni, per tant, amb necessitats educatives diferents.

S.T.: La veritable mancança que veiem és la falta de coneixement, de suport i de recursos que tenen les escoles per poder atendre adequadament la diversitat existent.

Quin percentatge d’infants amb ACI trobem a les escoles?

M.C.: El percentatge d’infants identificats amb ACI és molt baix, fins i tot hi ha escoles que ens diuen que no han tingut mai cap cas. I això estadísticament és impossible.

S.T.: ACI enteses com les entén el Departament d’Ensenayment.

No esteu d’acord amb aquesta definició?

S.T.: Definicions d’ACI n’hi ha moltes, tantes com models teòrics. La definició que contempla el Departament és una manera més d’entendre-ho, i hauria de ser pràctica des del punt de vista educatiu, perquè defineix talents, talents complexes, superdotació… Les classificacions haurien d’ajudar a determinar millor la intervenció educativa.

M.C.: Deixant de banda el model que segueixis, a la pràctica real es tracta de fer un “traje” a mida, un programa individualitzat, perquè cada alumne té les seves pròpies necessitats educatives.

La bona notícia és que per fi teniu titulació oficial: el Diploma acreditatiu de capacitació com a Psicòleg/òloga expert/ta en l’Avaluació d’Altes Capacitats i Intervenció Educativa.

Ara podrem parlar d’intrusisme!

M.C.: Aquesta és la idea. Que la gent que ens hi estem dedicant i ho fem de manera seriosa i rigorosa intentant buscar un suport científic, estiguem reconeguts. De fet, creiem que això donarà més seguretat a les famílies i a les escoles. Creiem també que l’acreditació és una manera de donar-li valor a tot el camí recorregut.

Quan fa que existeix el vostre Grup de Treball?

S.T.: Farà uns 23 anys.

En què ha millorat la vostra disciplina des de llavors?

M.C.: Creiem que tenim més eines i més experiència, i això ens permet diagnosticar millor.

S.T.: Abans el tema de la doble excepcionalitat se’ns escapava!

M.C.: Som més crítics amb tot plegat.

Què esteu fent des del Grup en aquests moments?

M.C.: Fem una reunió mensual de tots els membres, i una altra reunió mensual de comissions, cadascú amb la seva, per continuar investigant en diferents camps (doble excepcionalitat, la revisió de la Guia, formació, mesures educatives, creativitat …). Treballem en moltes coses que només podem mostrar 1 cop cada 2 anys, quan fem les jornades.

S.T.: A les jornades presentem la feina feta, i sempre convidem algú extern perquè aporti noves idees. També impulsem una comissió de formació a les escoles i fem conferències al COPC dins els Dimarts d’Educativa. Intentem fer 1 cada 3 mesos sobre diferents temes.

A les últimes jornades, vam presentar el nostre treball sobre doble excepcionalitat, amb un recull de totes les bases teòriques de la nostra experiència per a poder alertar a tots els psicòlegs que es dediquen a això sobre la importància que té. També es va presentar un estudi de gènere, amb el recull de tots els casos, molt interessant perquè d’aquest estudi se’n poden treure molts més. I vam presentar què és la creativitat, com s’entén, com la mesurem, si es pot valorar…

De tots els vostres reptes, quins són els més urgents?

M.C.: Desmitificar falses creences sobre les ACI i la formació a les escoles, perquè puguin atendre als alumnes adequadament. I seguir avançant en el coneixement d’aquest col·lectiu.

S.T.: Tenim la sensació que intenten passar tothom pel mateix “raser”. L’educació universal per tothom està molt bé, no diem que no, però si els del mig reben una educació personalitzada i els de baix també tenen recursos (tot i que segur que en falten), els de dalt per què sempre són els grans desatesos?

Què falta per aconseguir-ho?

M.C.: Com ja hem dit, falta formació i informació científica i de qualitat. Sense formació no pot haver-hi resposta.

S.T.: Pensem que el suport que les escoles han de rebre dels EAP és molt selectiva, ja que prioritzen als alumnes amb dificultats i desatenen als alumnes amb ACI. 

M.C.: En un món ideal, això hauria de funcionar millor i de manera més àgil…

I esteu a punt de presentar un curs per a personal educatiu. No pareu!

M.C.: En presentarem un al juliol del 2023. I necessitaríem el suport del COPC per tenir el reconeixement del Departament d’Ensenyament, perquè si els cursos estan reconeguts pel Col·legi serà més fàcil que s’apuntin mestres i docents.

S.T.: Ja que tenim en marxa una acreditació, té més sentit que des del COPC s’ofereixi la formació corresponent. No deixarem de fer formació, perquè és l’única manera d’arribar-hi.

M.C.: No ens cansarem de picar pedra i portar la disciplina tan lluny com pugui arribar.