Aquesta tardor ha semblat més aviat una “estiuardor” o un “veroño”, com alguns l’anomenen en castellà. En aquest context acabem d’assistir al desenvolupament i desenllaç de la cimera anual COP 27, on 193 països han estat reunits amb la finalitat d’arribar a un consens ampli sobre la necessitat urgent de cuidar el planeta. En paraules del secretari general de l’ONU, António Guterres, “endarrerir l’acció suposa la mort”. Però la conferència a Sharm el-Sheikh ha tingut uns resultats ben decebedors pel que fa a la disminució gradual de l’ús de combustibles fòssils, causa principal de l’escalfament global. La mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula V. der Leyen, ha dit que cal anar més enllà, fer molt més per al planeta.

A Barcelona, i coincidint en el temps, durant el mes d’octubre hi ha hagut dues iniciatives, una d’artística i una altra d’informativa que, a la meva manera de veure, mostren dues formes ben diferents de com els humans reaccionem davant la pèrdua.

“La situació climàtica ens posa davant d’una pèrdua necessària, no d’una possibilitat”

Hem d’abandonar modalitats de vida confortable marcades per un consumisme excessiu al qual estem alegrement acostumats en els països desenvolupats. Aquest consumisme ignora els límits de la realitat donant lloc a comportaments socials i individuals eufòrics i irresponsables. És difícil i dolorós abandonar costums, hàbits, deixar el conegut i familiar per un futur incert, ple d’interrogants i amenaces.

Encarar aquesta realitat implica transitar per un procés psicològic de dol. Procés que s’expressa de diferents maneres. Comentaré aquests dos esdeveniments que en la meva opinió descriuen aquests processos de dol: una obra de teatre i una iniciativa d’El Periódico de Catalunya.

Però, abans de seguir endavant, és oportú citar el treball de Freud Dol i Malenconia (1915). En aquest text ens recorda que no és fàcil per a l’ésser humà abandonar posicions de la seva libido. “No abandona de gust cap de les seves posicions de la libido (…) aquesta resistència pot ser tan intensa que [la persona] s’aparti de la realitat i conservi l’objecte [libidinós] per mitjà d’una psicosi optativa al·lucinatòria”. L’autor puntualitza que el més normal seria que el respecte per la realitat s’imposés, però “el seu mandat no pot ser dut a terme immediatament, sinó només gradualment a través d’una progressiva despesa d’energia i temps”.

L’obra de teatre-performance-òpera Sun & Sea a la qual em refereixo, creada per l’escriptora Vaiva Grainyté, la directora escènica Rugile Barzdziukaité i la compositora Lina Lapelyté, va rebre el Lleó d’Or de l’any 2019 a Venècia.  Aquestes artistes van col·laborar conjuntament en la creació d’una obra impactant i d’una bellesa seductora. Es tracta d’una escena de platja que el públic és convidat a observar dret i des de dalt.

La participació del públic en aquestes condicions és òptima per estimular una actitud diferent davant de l’escena que se li presenta. Convida a observar-nos a nosaltres mateixos en un dia de platja.

Un quadrilàter de sorra simula ser una platja on es desplega d’una manera indolent l’activitat esperable en una platja de nens, grans, homes, dones, europeus, africans. Els nens juguen, altres personatges llegeixen, uns s’endormisquen sota un sol abrusador -representat per una llum blanca molt potent-, un banyista rep de molt bon grat la crema que li aplica la seva atenta acompanyant, uns altres fan ioga o mots encreuats… i així anem veient tot allò que podem trobar en una platja típica a l’estiu. Els actors es converteixen en cantants d’una melodia embolcalladora, hipnòtica i atractiva que fa referència a la terra exhausta, a la desaparició de les barreres de coralls, a volcans en erupció. És a dir, cançons que anuncien el cataclisme social i ecològic…

Som observadors participants d’un dolce far niente que a poc a poc es va transformant. L’hedonisme indolent del primer impacte deriva en una incòmoda sensació inquietant i paralitzant. Ens mostra una humanitat resignada que avança cap al peu del precipici del canvi climàtic.

Entenc que aquesta obra és l’expressió de la solució malenconiosa a la pèrdua de l’objecte que en la meva manera de veure és el que vol suggerir i convida a pensar, a vincular la situació amb el treball de Freud:

“Se sap que s’ha perdut, però no se sap allò que amb l’objecte que desapareix es perd. Això comporta una inhibició, un empobriment del self, el qual no pot tolerar cap modificació”

L’escena estiuenca de l’obra de teatre és una expressió magnífica de la identificació amb allò que hem perdut. Els banyistes negligents i apàtics que persisteixen en els seus hàbits repetits i coneguts de platja neguen la realitat, mentre esperen resignadament la catàstrofe climàtica.

En el següent vídeo podeu seguir la presentació al Teatre Lliure de Barcelona de Sun & Sea (Marina), en diàleg amb les autores de l’obra:

I en aquest trobareu un tràiler de l’obra, premiada a Venècia l’any 2019:

Coincidint en el temps, sorgeix la iniciativa d’El Periódico de Catalunya. Aquest diari ha creat el pòdcast Mi planeta me necessita, realitzat per Míriam Lázaro i Valentina Raffio, que té una freqüència quinzenal. El projecte d’aquestes dues joves periodistes és informar sobre com podem trobar maneres de combatre l’eco-ansietat, l’ansietat amb relació a la sostenibilitat del futur. Aquí, l’ansietat no paralitza sinó que planteja solucions, dona idees de com els individus podem responsabilitzar-nos, i genera accions beneficioses. Com diuen elles, “fer alguna cosa que pugui arreglar”. Em sembla que aquesta iniciativa és conseqüència de l’acceptació de la realitat, del dany que fem que, tot i generar sentiments incòmodes de remordiments i culpa, permet trobar vies de reparació.

L’acceptació o el rebuig de la realitat és un fet crucial que determinarà la nostra manera de reaccionar.

En síntesi, aquests dos exemple il·lustren el que ens recorda Freud en el seu treball Dol i Malenconia. El pòdcast és una conseqüència de l’acceptació de la realitat del dany realitzat i, en conseqüència, permet trobar vies de reparació. En canvi, l’obra de teatre ens il·lustra sobre una altra alternativa possible davant de la pèrdua: la no acceptació i, per tant, la identificació amb l’objecte de la pèrdua.