L’actual govern espanyol de coalició progressista, així com molts altres governs occidentals, estan assumint un paper molt actiu en matèria de polítiques d’igualtat, contra les violències de gènere i el masclisme en el seu conjunt. Un lloable objectiu social en el qual encara ens queda molt camí per recórrer. És precisament perquè crec es tracta d’una causa fonamental i necessària, per la qual vull oferir algunes aportacions com a professional de la psicologia. En el present text reflexionaré des d’un punt de vista psicosocial sobre les inconsistències de les polítiques postmodernistes d’igualtat i violència de gènere, i sobre els perills de l’augment de l’intervencionisme de l’Estat.

Per començar… Què és la violència exactament?

Per a progressar en el nostre procés d’humanització necessitem una educació que ajudi a identificar tant la violència, com les bondats del respecte a la diferència. Però el camí que condueix en aquesta direcció no sempre és senzill i inadvertidament podem desviar-nos pels meandres de mera correcció política i moralista. El primer que necessitem és entendre que defineix la violència.

La violència és un comportament impositiu i menyspreador, potencialment nociu per a la integritat física, psíquica, el desenvolupament maduratiu o l’autonomia dels agredits. Que pot ser exercit directament en forma d’atacs físics o verbals, o emprant l’abús de poder amb amenaces i càstigs, omissions o privacions de drets i oportunitats.

Aquesta és, de fet, la meva proposta de definició per al concepte de violència, presentada formalment al comitè lexicogràfic de l’Institut d’Estudis Catalans amb la seva deguda justificació teòrica i que, després d’haver ja estat debatuda per ells, serà tinguda en compte per a la futura revisió del Diccionari de la llengua catalana del mateix institut.

La violència i el mal són inseparables i, en certa manera, la mateixa cosa. Un mecanisme de defensa altament eficaç que ens permet negar, a través de la imposició i el menyspreu, allò que no volem sentir, i refermar-nos, al seu torn, en el nostre constructe identitari. En absència d’un contacte consistent amb la nostra dimensió humana i afectiva, aquest pervers ramal del comportament estén les seves urpes.

Tractament de la violència

La violència no pot erradicar-se, és una cosa que cal conèixer i contenir, i això dependrà del sentit vital que cadascun decideixi imprimir a la seva vida. És en aquest constant exercici de decisió i renúncia on reafirmem el que volem i cap a on ens dirigim; on forgem el nostre sentit de la identitat i la integritat. El seu tractament, per tant, no ha d’enfocar-se a “vèncer-la” sinó a conèixer-la i mostrar vies alternatives; capacitar ajudant a reconèixer-la en un i en els altres, i a fer-li front mitjançant formes no violentes de comunicació. Aquesta última qüestió és, des del meu punt de vista, un dels objectius fonamentals de la Psicologia.

Per a conviure en societat fan falta uns límits i unes normes i, arribat el cas, sancions. Això és una cosa que tots o la majoria podem entendre. Però respecte al tema de la violència, una cosa són els mecanismes per a protegir-nos dels quals l’exerceixen i, una altra, allò que pot o podria ajudar-nos a avançar cap a una societat més respectuosa. La violència no es transformarà a través de polítiques punitivistes ni tampoc per les benintencionades i moralitzadores arengues ministerials. De la mateixa manera que en els processos d’educació a nens i joves, les desiderates i els càstigs tenen un efecte dissuasiu que dura el que l’adult triga a desaparèixer de l’escena. Tal com exposen algunes línies de feminisme llibertari, l’actual instrumentalització política del feminisme incentiva la por i la sensació d’inseguretat, promovent la idea que, més pena per als agressors equival a més protecció i prevenció per a les dones i altres col·lectius vulnerables. Una associació que indueix a delegar la protecció a l’Estat, desviant cap a ell valuosos recursos i esforços que convindria concentrar en els processos de capacitació i acompanyament. Criminalització i victimització es retroalimenten, i dilueixen la tasca fonamental.

Els veritables canvis a aquest nivell succeeixen gràcies a la conformació d’unes bones bases relacionals; a l’estima per la comunicació, el diàleg i el coneixement mutu. A mostrar que és possible i gratificant anteposar el respecte a la persona per sobre del mateix desig, per molt fort i “raonable” que aquest sigui. I això és justament i penosament, del que emmalalteixen els polítics tant de dretes com d’esquerres. Els seus vergonyosos espectacles sofistes en el parlament, prenyats de faltes de respecte i un total desinterès pel diàleg, ens ensenyen, si de cas, el camí del qual caldria sortir corrent.

Psicologia pop i polítiques postmodernistes

L’actual política d’esquerres (les de dretes també ho fan a la seva manera) es nodreix i reprodueix els idearis del postmodernisme; un corrent caracteritzat pel qüestionament i l’oposició sistemàtica a les formes i els valors clàssics i establerts, considerats com a opressors de la llibertat individual. El seu més o menys explícit objectiu consisteix a aconseguir un “merescut estat de llibertat, benestar i felicitat”. Un plantejament relativista i subjectivista on no som nosaltres els que hem de dialogar i adaptar-nos a la realitat, sinó que és la realitat la que ha d’ajustar-se a les nostres necessitats i desitjos. El feminisme de tall postmodernista, per exemple, entén que ser dona no atén un fet biològic, sinó a un sentiment o a un simple desig, ja que en la pràctica n’hi ha prou amb desitjar ser-ho.

La felicitat és concebuda com un dret i un bé universal traslladat a l’ordre jurídic. “Defensem el dret a la felicitat de totes les famílies”, diu Irene Montero, ministra d’Igualtat.

Els corrents postmodernistes estan directament i estretament vinculades a l’anomenada psicologia pop, l’actual psicologia popular de consum de masses. Idearis i propostes implantades en les nostres societats al llarg de les últimes dècades, especialment a partir dels anys noranta. Els seus propòsits: alliberar-se dels anomenats estats “negatius” (tristesa, por, ràbia, inseguretat…), aconseguir el que un es proposa i tenir el control sobre la pròpia vida. Els anhels espirituals i comunitaris d’èpoques anteriors han anat sent substituïts per un sentit de la qualitat de vida cada vegada més terrenal, relacionat amb l’èxit, l’hedonisme, l’estètica i la salut. Els estats de malestar són considerats com una anomalia, i la felicitat un imperatiu. Virtuts com la veritat o l’ètica, per la seva part, han estat engolides donant pas a l’era de la postveritat; un relativisme intel·lectual i moral on s’accepten les reinterpretacions a mesura de la realitat. Qüestions de summa importància ètica es redueixen a una qüestió d’opinions on cadascun creu el que vol… i li convé. La veritat des d’aquí no atén tant els fets, com a les emocions i els desitjos del consumidor (definició extreta del meu propi opuscle “Psicologia pop: perills, orígens, discurs i divergències”).

Dins d’aquesta interpretació de la realitat, la violència és entesa com una adversitat externa que obstaculitza aquest camí ideal cap al benestar i l’autorealització. I així mateix, molts conflictes d’identitat, sexualitat o autoestima, són atribuïts a estar en un “cos equivocat” o a la manca d’un “merescut reconeixement social”. Traves alienes a la pròpia responsabilitat, que consideren que han de ser extirpades amb rapidesa i per tots els mitjans a l’abast, encara que això signifiqui, sovint, i en la pràctica, prendre mesures fetes amb caràcter d’urgència, sense el consens, l’assessorament especialitzat, ni la deguda solvència. Quelcom que ells mateixos no tenen inconvenient a reconèixer de manera oberta i sense embuts: “Precisament perquè sabem que no estarem aquest temps, tenim la diarrea legislativa que tenim, és a dir, que és com tota l’estona intentant fer moltes coses, no sigui que demà s’acabi”, va dir Ángela Rodríguez “Pam”, secretària de l’Estat d’Igualtat i contra la violència de gènere.

Personalment no penso que aquests posicionaments parteixin d’una mala fe, sinó més aviat d’un complex salvacionista i narcisista. Per tal d’assolir aquesta “felicitat per a tots”, s’atén certs col·lectius, desatenent i retallant al seu torn, les llibertats d’una altra part de la ciutadania; parlamentant en nom dels primers sense haver passat per cap procés d’elecció ni consens representatiu, i sent ells mateixos, persones amb privilegis de gènere, raça i classe. El problema, en definitiva, no és l’intent de cuidar als desfavorits, sinó la ingenuïtat, la malaptesa i l’obcecació ideològica amb la qual sovint es duu a terme. Encara que el pitjor de tot, és, sens dubte, la seva irresponsable negativa a qüestionar-se i assumir els errors. Una arrogant fugida cap endavant, que ens arrossega a tots, amb conseqüències, algunes d’elles, molt greus.

11 conseqüències indesitjables de les actuals polítiques d’igualtat i gènere

1. Reforç de la violència i moviments reaccionaris, amb actituds maniqueistes i violentes contra aquells que es pressuposa violents o díscols. Foment de la crispació social amb missatges i campanyes de dubtosa ètica, que no sols no ajuden al debat social, sinó que indueixen a una lluita de poder entre sexes i a posicionaments cada vegada més radicals i polaritzats. Limitació de la possibilitat d’enriquir el procés amb les veus d’altres moviments progressistes o feministes que comparteixen el mateix objectiu.
2. Deslegitimació d’aquells als qui es pretén ajudar, parlant en nom de tots i totes, i aplicant discriminacions positives i prerrogatives en les quals es donen per fet que unes certes desigualtats són degudes exclusivament a la condició sexual, una cosa difícilment justificable en molts dels casos. Mesures que fomenten narratives i actituds victimitzadores que en res ajuden a la construcció d’una bona autonomia personal.
3. Usurpació de l’autoritat educativa, desautoritzant a pares i tutors, limitant la pàtria potestat, i atorgant a menors d’edat una responsabilitat sobre decisions per a les quals encara no estan preparats. Com per exemple la nova proposta de llei transgènere, on no es requerirà el permís familiar per a decisions irreversibles que marcaran la resta de les seves vides.
4. Usurpació de l’autoritat tècnica, arrogant-se un coneixement de qüestions tècniques que no tenen, i menyspreant als especialistes i professionals de la salut en decisions de vital transcendència. En l’actualitat ja no es requereix informe mèdic per al canvi de sexe en menors, desatenent els informes tècnics i advertiments sobre tal fet, presentades al govern per col·lectius de metges i psicòlegs.
5. Perversió del llenguatge amb modificacions tendencioses i forçades del llenguatge escrit i parlat que, amb la intenció de combatre el sexisme masclista, ressalten el gènere dels subjectes en cada expressió i reforcen, precisament, allò que convindria deixar en un segon pla.
6. Repressió de la llibertat d’expressió a través de la cultura de la cancel·lació. Aquells que contravenen les seves “benintencionades” maneres de pensar i narratives, són considerats com a agents agressors contra els quals està justificat coartar la seva llibertat d’expressió.
7. Conculcació de drets socials fonamentals, afegint a la legislació tota mena de prerrogatives i discriminacions positives que fan prevaler uns drets sobre uns altres, com per exemple el de presumpció d’innocència, en la llei del només sí que és sí.
8. Desprotecció de les víctimes i beneficis per als agressors a conseqüència de les seves urgències legislatives. És un exemple d’això l’alliberament i reducció de penes a centenars de presos ja sentenciats per greus delictes sexuals, en haver volgut contemplar en una mateixa legislació agressions de tipologia diversa. La desprotecció de la privacitat i intimitat d’homes i dones en certs espais, en permetre canvis en la consideració de gènere sense més justificació que la pròpia declaració, o el greuge contra les esportistes en haver de competir contra persones transgènere que tenen els avantatges de la fisonomia masculina.
9. Emblanquiment de maneres de vida no saludables per tal d’intentar estalviar-li el conflicte interior a algunes persones. Com per exemple, catalogar i condemnar unes certes expressions sense intenció manifesta, com a discursos pejoratius o d’odi (grassofòbia, etc.) en contra de persones amb “cossos no normatius”.
10. Reforç de la categorització dicotòmica home-dona, en situar l’elecció i el dret d’optar a un “cos correcte”, bé d’home o bé de dona, en l’epicentre del problema. Un marc interpretatiu de la diversitat si més no, simplista, que emmascara l’enorme complexitat d’aquestes qüestions, confonent i reagreujant els mateixos estereotips dels quals es pretén fugir.
11. Perjudici sobre la construcció d’un principi de realitat, abraçats al relativisme subjectivista i a narratives fetes a mida. Perjudicant, especialment als menors, en el procés de maduració i gestió dels límits i les frustracions. És el cas, per exemple, del foment de la idea que ser feliç en una qüestió de drets i mereixement; o la idea que és possible aconseguir abundància sense esforç, i que serà, l’Estat en últim terme, qui ens protegirà o proveirà.

El perill d’alimentar l’estatisme

L’actual abordatge de la violència, i aquest és un mal tant d’esquerres com de dretes, parteix d’una deslegitimació de la ciutadania. La seva desconfiança cap a la nostra capacitat d’autogovernar-nos i desenvolupar una ètica cada vegada més humana, els fa creure’s amb una autoritat moral i planificadora superior, i afavoreix el seu vetllat sentiment omnipotència salvacionista. Però cal no oblidar que els grans avanços socials els anem aconseguint gràcies al nostre procés evolutiu d’humanització. Una epopeia repleta de cruïlles comunitàries i personals que avança lentament i progressivament de generació en generació. Que els polítics s’arroguin els avanços en favor de la igualtat de drets i l’aboliment del masclisme, és obscè, i una cosa sobre la qual hem d’estar especialment vigilants. El que ells fan és, si de cas, concretar sobre el paper el treball entre tots reeixit. Comprar-los les tesis en les quals es presenten com a agents necessaris i imprescindibles condueix cap a un augment del pes de l’Estat; a la influència i la dependència de la classe política, buròcrates i la seva xarxa d’extensions clientelistes. Si el que volem és evolucionar cap a una major autonomia i responsabilitat personal i social, el que ens convé és just la direcció contrària; reduir el pes i la influència de l’Estat a allò just i imprescindible, i convertir-lo en un proveïdor de serveis i no ser nosaltres els que treballem per a ell, tal com ara succeeix.

Una cosa és promoure la tolerància i la inclusió i, una altra, imposar per la força formes de conducta. Les lleis actuals atempten una vegada més contra la llibertat individual, perquè imposen un determinat tracte entre particulars, i castiguen sota pena de multa la possibilitat que, per exemple, algun negoci privat, organització, club o similar, doni servei a una persona transgènere, però decideixi pel bé del conjunt, negar-li l’accés a un vestuari o a una categoria de competició. L’opció de ser inclusiu deixa de ser-ho en el moment que s’imposa una norma de relació per a tothom. Complaure els altres és important, però encara ho és més, ajudar-los a conviure i comunicar-se en la incertesa i el conflicte, en una societat i una realitat sempre complexa i, en ocasions, hostil.

En aquest sentit, opino que hi ha qüestions de vital importància sobre les quals ens convé debatre obertament i pluralment:

Poden els actuals polítics, donada la seva palmària falta de respecte entre ells, ajudar en alguna cosa a la societat respecte a la violència? Quines àrees de la nostra vida particular i domèstica estem disposats a deixar que ens regulin? Som prou conscients que totes les decisions polítiques afecten la corda que uneix la seguretat i la llibertat, i que amb cadascuna d’elles obtenim d’una i perdem de l’altra? Tenim prou en compte que certes legislacions poden soscavar el dret natural? Entenem i valorem realment la importància del dret d’expressió?

Un nou tractament de la violència

La violència està en l’origen de la majoria dels nostres patiments, i la seva naturalesa és extremadament esmunyedissa. Precisament per això és tan important un enfocament de tema ben fonamentat. Necessitem avançar cap a un nou model de comprensió i intervenció, capitanejat per especialistes que no estiguin viciats per la ideologització política d’esquerres i dretes. El paper de les col·legiatures és en aquest sentit fonamental. En el cas que em concerneix, i a manera d’autocrítica, advocaria per abandonar la tebiesa amb la qual des del nostre col·lectiu, es tracta a molts plantejaments psicològics, que com hem vist al llarg de l’article, corroeixen la serietat de la nostra labor professional i retroalimenten alienacions i infantilismes ideològics.

Els que fa anys que treballem en l’àmbit de la Psicologia sabem que es tracta d’un tema complex i que no és possible abordar-ho únicament mitjançant mètodes i tècniques, ni tampoc de manera aïllada. L’alternativa als comportaments violents passa per augmentar el coneixement i la responsabilitat sobre nosaltres mateixos, cosa que podríem denominar com a procés d’humanització. Un procés que si es força acaba provocant l’efecte contrari, i on les dreceres acaben convertint-se en els camins més llargs.