Moltes felicitats pel Premio Nacional de la Psicología, Rosa! Què ha suposat per a tu?

Un reconeixement a tota una vida dedicant-me a la psicologia. Que et reconeguin que no ho has fet malament sempre és un gran orgull, t’omple de satisfacció.

Recordes per què vas decidir dedicar-te a la psicologia? I en concret als infants?

A mi la psicologia m’ha agradat sempre. Des dels 18 anys sempre vaig dir que volia ser psicòloga. Havia llegit molt del tema abans d’estudiar la carrera, m’encanta. Puc dir que la meva feina, de vegades, fins i tot pagaria per fer-la.

Vaig començar a Lleida, i aquí hi havia molts professionals però molt pocs que es dediquessin als infants. Jo havia treballat a escoles i molta gent em coneixia per la meva feina amb infants. I, encara que vaig dir que em dedicaria a adults, la gent em deia: “Escolta, Rosa, no agafaries el meu fill?” i em van començar a omplir la consulta de nens. És una cosa que se’m dona bé, sempre he tingut bon feeling amb la canalla, i vaig dir “escolta, si a Lleida no hi ha ningú que faci nens (ara sí que n’hi ha, i molt bons, però en aquells temps no), ja ho faig jo. La vida m’hi va portar, i vaig veure que allò era un treball preciós, meravellós i m’hi vaig especialitzar.

Aquest premi te l’han donat pel conjunt de tota la trajectòria. Quines han estat per a tu, personalment, les teves fites més importants?

Estic molt orgullosa del dia a dia en el despatx amb els nens i les nenes. És el que més m’omple i amb el que m’ho passo més bé treballant. I també de poder deixar algunes de les meves idees i manera de fer en format llibre. Els llibres també m’omplen molt.

Quins creus són els principals reptes que té la infància en els nostres dies?

Quina pregunta més bonica! El primer és que es reconeguin els drets dels infants. Hem millorat molt però encara no els reconeixem del tot. Per exemple, encara castiguem els nens de forma física, cosa que està prohibida per la Convenció dels Drets de la Infància. Hi ha un article que diu que els infants tenen dret a la seva intimitat i ningú els pot mirar la seva correspondència, però molts pares i mares els agafen el mòbil i els xafardegen les converses. Hi ha un altre article que diu que els infants han de tenir temps de lleure quan surten de l’escola, però hi ha moltes escoles que els omplen de deures… Hi ha molts articles que ens els estem saltant al primer món.

I el segon repte és que es consideri l’infant com un subjecte de ple dret i que, per tant, té dret a ser escoltat en tot el que opini. No dic que li hem de fer cas sempre, però sí l’hem d’escoltar, i això moltes vegades no passa.

Què creus que hem de millorar els psicòlegs i les psicòlogues en aquest sentit? En què anem coixos com a professionals?

Com a experta, creus que es podrien canviar algunes normes o lleis per ajudar la nostra infància?

Jo penso que les normes que emparen els infants ja estan bé. El que passa que després s’apliquen… com s’apliquen. No els fem cas. A part, hi hauria d’haver una especialització de psicologia clínica infantojuvenil ja. Però ja! Ja tarden. Perquè amb els nens i les nenes és una altra forma de treballar. Tu amb una persona adulta pots arribar a un nivell d’interiorització que amb un infant no arribes, ells de vegades són més gràfics… S’ha de fer una cosa diferent, i per tant cal una especialització. Més que res per entendre com funcionen, perquè alguns psicòlegs apliquen el mateix que amb les persones adultes, i no és el mateix.

Dins dels Drets dels Infants hi ha un articulat on s’explica que no s’hauria de castigar els nens d’una forma física. Doncs les Nacions Unides van haver de fer un llibret, de gairebé 100 pàgines!, especificant que prohibir el càstig físic no vol dir només que no acabin a l’hospital o que no els fem sang. Van haver d’explicar-ho perquè moltes persones consideraven que un “cachete” o un pam-pam al cul no era pegar. I tant que ho és!

Amb els infants, moltes vegades prioritzem les lleis dels adults o no apliquem les seves bé

I sense anar a la llei, però proposaries alguns canvis principals a nivell de famílies, escoles o societat?

Sí. Les famílies fan la preparació al part, un part que dura només unes hores, però no fan la preparació a la criança, i després ens trobem com ens trobem. S’haurien de fer preparacions de manera d’educar o campanyes de com fer-ho als pares i mares. I també a les escoles, perquè encara a algunes -no a la majoria- s’apliquen violències com ridiculitzar els nens i nenes davant de tota la classe, de treure’ls a la pissarra o de cara a la paret… I consti que cada vegada són menys i són les primeres que s’han posat les piles amb això.

També has dedicat la teva carrera als adolescents. Sembla que tenim un gran problema amb ells: suïcidis, bullying, violacions en grup… Què ens estan dient? Què estem fent malament?

Això és multifactorial. Per un cantó, la pandèmia ha ajudat bastant a tot el que és suïcidi i estats d’ànim depressius. Pensa que han viscut el pas de la infantesa a l’adolescència tancats, quan l’adolescent és un ésser social per naturalesa que farà més cas a un amic que als pares. Els amics, el grup, són molt importants pels adolescents. Tot això no els va anar bé. I molts suïcidis venen de trastorns mentals que s’han incubat o han sortit arran de la pandèmia, a part dels que ja hi havia abans.

I més enllà de la pandèmia, crec que tot és molt educatiu. Sí que hi ha nens que tenen greus problemes mentals, sí, hi són, com els assassins en sèrie, però dels altres n’hi ha molts que es deixen portar perquè és el que han de fer, el que toca, ho han vist a les xarxes socials, hi ha com una moda. Hi ha una part educativa que ens ha faltat per no arribar a que pensin que si no fas una violació grupal no ets ningú.

Què recomanes als pares i mares amb el tema dels mòbils?

El mòbil no és bo ni dolent, és neutre. El que hem de mirar és l’ús que en fa el nen o la nena

Si està al grup de WhatsApp de la classe i té algun joc que li agrada per distreure’s, doncs deixa’l amb el mòbil! Però si el fa servir per mirar porno, per fer bullying als altres amics… llavors no, clar! I sobre l’edat: a primària, una cosa és que puguin agafar el mòbil de la mare o el pare per jugar però, a no ser que els pares estiguin separats i l’hagi de tenir per poder contactar lliurement amb els dos, no els cal un mòbil a primària. Però tu avui en dia no pots enviar un nen a l’institut sense mòbil perquè serà el friki de la classe. Això sí, els pares hem de vigilar què fan, en quines pàgines han estat…

Com veus el moment actual de la nostra professió des de la pandèmia?

Crec que malauradament estem en una època daurada, perquè la pandèmia ha afectat molt. Els serveis públics de salut mental estan col·lapsats. Som molt necessaris en l’actualitat. Els psicòlegs i psicòlogues han de tenir un paper fonamental dins la societat i el sistema sanitari públic.

Calen més psicòlegs al sistema públic de salut i una millor derivació cap als psicòlegs públics i privats. Som, en aquest moment, imprescindibles si volem que la societat tingui una bona salut mental i una bona salut. La gent ha de perdre la por d’anar al psicòleg perquè ara hi ha molta gent que ha quedat tocada afectada. També per privat si és l’única opció.

Quina diries que és la cosa més important sobre psicologia que has après en la teva trajectòria?

Els psicòlegs i psicòlogues ens devem als pacients, no a un corrent concret de la psicologia i, per tant, hauríem d’utilitzar amb cada pacient la tècnica que millor li funcioni, no la que ens sabem millor

Això fa que hàgim d’obrir la nostra formació a altres corrents o disciplines psicològiques, no només quedar-nos amb una, per a poder donar un bon servei.

Com t’agradaria veure la professió d’aquí a 10 anys?

M’agradaria veure-la integrada a la societat, i millor integrada al sistema de salut, és a dir, que el psicòleg fos un altre especialista més al qual la gent pogués anar a consultar els seus problemes o preocupacions, d’una manera molt més normalitzada. I, per poder fer-ho així, ha d’estar millor incorporada al sistema de salut o, inclús, s’hauria de fer més difusió de la privada, perquè la gent conegués millor els recursos que té a l’abast.

Què prepares ara o en què estàs més interessada en aquests moments?

Estic fent un llibre sobre l’ús i abús de les pantalles que sortirà, segurament, cap a la primavera de 2024. Em ve molt de gust fer per posar-hi una mica de llum en aquest tema. També tinc un projecte per millorar la salut mental al meu municipi, Lleida, que tant de bo pugui veure la llum aviat, i continuar amb les meves visites al meu despatx, que és el que m’omple de veritat. A mi el que m’agrada és passar consulta.

Tens algun candidat preferit per guanyar el proper Premio Nacional de la Psicología?

En tinc molts. I centrant-me en Lleida, que és el que el conec [Jové va ser la presidenta de la Delegació Territorial fins al 2011], la veritat és que qualsevol company de la ciutat seria un gran candidat.