L’intent de suïcidi es defineix com un comportament autolesiu amb intenció inferida o real de morir. Cal diferenciar-ho dels comportaments autolesius en els quals no hi ha recerca de la mort, de les amenaces suïcides i de la ideació suïcida que si bé estan relacionades han de ser analitzades separadament.

En el risc de suïcidi s’ha hipotetitzat la interacció de factors biològics, psicològics, socials, culturals i ambientals, diferenciant entre factors predisponents i precipitants. Hi ha evidències de la transmissió genètica de la conducta suïcida (independent de la malaltia mental) i de modificacions epigenètiques com a resposta a experiències negatives en la infantesa. Determinats trets de personalitat (ansietat, impulsivitat – agressivitat), presència de psicopatologia, desequilibri entre recursos cognitius i exigències de l’entorn serien exemples del segon grup. En l’àmbit psicosocial trobem la pertinença a grups minoritaris i manca de xarxa social, la soledat percebuda i les dificultats econòmiques. La depressió, la comorbiditat física, els problemes de son i dolor i el deteriorament cognitiu es relacionen amb el risc de suïcidi en les persones grans (font) .

Algunes variables sociodemogràfiques han mostrat tenir-hi influència, com són l’edat, sexe, grup ètnics, filiació religiosa, viure o no en parella i situació laboral. Tanmateix, la presència de discapacitat s’associa a major taxes de suïcidi (font). Neutralitzant la resta de variables s’observa que els majors riscos ajustats d’intent de suïcidi, respecte a la no discapacitat, es donen en limitacions cognitives i per a activitats complexes. Igualment augmenta per a cada limitació que s’afegeix a la persona (font). En el nostre entorn i en un seguiment de 10 anys es va observar que les ràtios de mortalitat ajustada per suïcidi va ser de 2,53 en dones i de 1,57 en homes respecte a no tenir discapacitat (font).

Donada aquesta major vulnerabilitat de les persones amb discapacitat, el Grup de treball de Psicologia i discapacitat va organitzar la jornada de Suïcidi i Discapacitat per tal de debatre i sensibilitzar vers aquesta realitat, així com les barreres per accedir als recursos existents.

L’Organització Mundial de la Salut considera el suïcidi un problema de salut pública d’abast mundial i el reconeix com a prioritari. D’altra banda, dins de les estratègies de prevenció, assenyala que hi ha diferències entre països en patrons, taxes i trets, i que cal que cadascun disposi de dades de qualitat. I tot per poder establir estratègies de prevenció adaptades a cada realitat (font).

És en aquest context que hem dut a terme una anàlisi de les dades del nostre entorn. En concret l’Instituto Nacional de Estadística (INE) proporciona dades sobre les causes de les defuncions des de l’any 1980. Aquestes inclouen els suïcidis i lesions autoinflingides, cosa que en permet una anàlisi per edat, sexe i any (font). Es tracta d’una primera aproximació i que hauria de servir de crida per disposar de dades d’igual qualitat per a la població amb discapacitat.

Hem analitzat el període 1980 a 2021, en què s’han registrat 15.276.831 defuncions, de les quals 132.486 van ser per suïcidi (0,87%). Els resultats acumulats per grups quinquennals mostren que el 75% de les defuncions per suïcidi es donen entre els 30 i 79 anys (gràfica I). Aquest grups mostren una forta variabilitat i valors outliers (gràfica II).

En relació amb el sexe observem que davant d’una mitjana de 7,4 suïcidis/100.000 persones – any (SD= 0,98) la d’homes és de 11,3 (SD=1,57) i de 3,65 (SD=0,48) en dones (gràfica III). L’índex de gènere (homes /dones) mostra un valor mínim de 2,6 (any 1987) i un màxim de 3,5 (any 2010), fortes oscil·lacions i sense tendència (gràfica IV).

Gràfica IV. Evolució de l’índex de gènere en suïcidi.

En analitzar l’evolució temporal les dades crues mostren una tendència creixent significativa (gràfica V) amb un augment paral·lel entre homes i dones (gràfiques VI i VII). En aquest període de temps s’han donat canvis en la piràmide poblacional relacionats amb la baixa natalitat, envelliments de la generació baby boom i un significatiu nivell d’immigració que poden afectar els resultats. Per a la seva neutralització hem estandarditzat les taxes d’acord a la població europea estàndard. En aquest cas observem una disminució significativa (gràfic VIII) que es dona tant en homes (gràfic IX) com en dones (gràfic X).

Gràfica V. Evolució de taxes de suïcidi no estandarditzada.

Gràfica VI. Evolució de taxes de suïcidi no estandarditzada (homes).

Gràfica VII. Evolució de taxes de suïcidi no estandarditzada (dones ).

Gràfica VIII. Evolució de taxes de suïcidi estandarditzada.

Gràfica IX. Evolució de taxes de suïcidi estandarditzada (homes).

Gràfica X. Evolució de taxes de suïcidi estandarditzada (dones).

Hem analitzat la possible tendència per grups quinquennals d’edat . Els grups compresos entre 35 i 54 mostren tendència a lleuger creixement, per contra la una lleugera disminució del de 20-24 i el de 60 o més.

Així mateix hem analitzat els grups de 10 a 19 anys, ja que en els darrers temps els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la problemàtica del suïcidi en l’adolescència. S’observa un comportament erràtic. Visualment destaca el fort increment del grup de 10 a 14 anys el 2021, però alhora podem veure que al 1986 es va donar un valor similar que es va autolimitar. Tot i això, val la pena estar-ne al cas, perquè són dos anys consecutius de creixement. Per a tal cosa hem consultat els resultats provisionals de gener a juny de 2.022 on s’observen 7 suïcidis en aquesta franja d’edat (font) front als 22 de tot el 2021 (gràfics XI i XII).

Gràfica XI. Evolució del suïcidi en població de 10 a 14 anys.

Gràfica XII. Evolució del suïcidi en població de 15 a 19 anys.

Finalment hem obtingut les dades crues a Europa (2.010 a 2.019) inclouen la Unió Europa i els països amb la taxa més alta i més baixa. En aquest rànquing Espanya se situa com el 5è amb la taxa més baixa (gràfic XIII).

Gràfica XIII. Evolució del suïcidi a Xipre, Espanya, Lituània i UE.

Idees clau:

1. El suïcidi és, sobretot, un fenòmen d’adult. El 75% es donen entre el 30 i 79 anys.
   
2. L’augment, en termes absoluts, està fortament relacionat amb l’envelliment de la població.
   
3. Per sexe, es relaciona fortament amb ser home. Fluctua al voltant de 3 homes per cada dona i en una sola ocasió ha sortit del marge de toleancia de 2 SD. Aquesta va ser el 2010, amb 3,58 homes per cada dona.
4. Per grups d’edat, en els casos que s’observa tendència estadística, és molt lleugerament creixent o decreixent.
   
5. L’adolescència (definida com el grup de 10 a 19 anys) no mostra tendència en el temps.
   
6. Tot i això l’increment en el 2021 per al grup de 10 a 14 anys s’ha de seguir de prop a l’espera dels resultats INE del 2022.
   
7. En la comparativa amb la Unió Europea s’observen unes bones dades, essent el país amb la cinquena taxa més baixa.
   
8. En el nostre entorn també es dona una major taxa de suïcidis en la població amb discapacitat. El creuament de dades entre INE i les Bases Estatales de Personas con Discapacidad hauria de permetre un major coneixement que guiï les polítiques preventives.

Josep Pascual i Bardají
Col. 5.377
Membre del GT Psicologia i discapacitat. Director del Servei de Recerca de la Fundació APIP-ACAM