Aquest 2023, la psicologia ha vist fer-se realitat una de les seves grans fites: obrir serveis propis de psicologia clínica als hospitals públics. Els primers a fer-ho, no només a Catalunya sinó també a nivell estatal, han estat l’Hospital de Bellvitge i l’Hospital General de Granollers. Hem parlat amb Susana Jiménez-Murcia i Raquel Cuevas, les psicòlogues clíniques caps d’aquests dos serveis, respectivament, sobre el camí fet, la situació actual i els seus pròxims reptes de futur.

Psiara: L’enhorabona a les dues! Ja era hora que els hospitals comencessin a tenir serveis propis de la psicologia clínica.

Raquel Cuevas: Per fi se’ns equipara a altres professions sanitàries, amb molta més història en l’àmbit de la salut pública. Cada cop més, estem on hem d’estar.

P.: Per què creieu que ha passat justament ara?

S. J.: Per la confluència de molts factors: hem passat una pandèmia, hem vist com el valor de la psicologia clínica ha crescut molt i la població l’ha reclamat, i l’hospital ha vist la necessitat de cuidar no només dels pacients, sinó també dels seus professionals.

A més, cada vegada hi ha més interconsultes. Si fem l’anàlisi de totes les que hem rebut al llarg dels anys, després de la covid potser hem passat de 300 a 1.500. Cada vegada més totes les altres professions veuen la necessitat que el pacient estigui atès a nivell psicològic, i fins i tot hi ha un tema d’eficiència, i és que potser aquest pacient surt abans d’alta, perquè està menys angoixat i es troba millor. I d’alguna manera, aquesta lluita de la visibilitat en l’atenció al pacient per la qual sempre he lluitat, és el que ha acabat donant com a fruit aquest servei de psicologia.

“Que existeixi el servei de psicologia per a mi és una recompensa personal i un gran avanç per la professió” – Raquel Cuevas

P.: Com va ser el moment en què us van comunicar la notícia?

S. J.: La petició va venir de Gerència i Direcció Mèdica de l’hospital. Ens van reunir i ens van dir: “Aquesta activitat, assistencial, de recerca, docent que esteu fent per les unitats, la volem de forma transversal a tot l’hospital. O sigui, volem que també podeu estar presents a la unitat bàsica de prevenció, que respongueu a la interconsulta de pacient ingressat, al pacient ambulatori de diferents serveis mèdics i quirúrgics de l’hospital, a l’UCI… Prepareu una memòria, mireu com es podria fer i, si vosaltres penseu que és possible, creiem que la millor forma és que sigueu independents. Què us sembla?”. I nosaltres -jo i el meu company Fernando Fernández Aranda, que era director de la Unitat de TCA- vam dir: “Molt bé!”. Primer amb incredulitat, no ens ho esperàvem en absolut!

R. C.: En el nostre cas era una lluita que fèiem juntament amb altres unitats. Ens van convocar des de Direcció de Persones i Direcció Mèdica i ens van dir: “Finalment, des d’aquest mes, passeu a tenir totes les atribucions de cap de servei, les vostres unitats són serveis, i a partir d’ara tindreu les mateixes prestacions que qualsevol altre servei”. I tots els que estàvem allà vam estar molt contents. Jo sí m’ho esperava, però potser no ara.

P.: Feia molt de temps que ho reclamàveu?

S. J.: Honestament, no. Era un escenari que no podíem ni imaginar, tot i que a l’Hospital de Bellvitge ja teníem la unitat de TCA i la unitat d’Addiccions comportamentals, amb molt volum assistencial i de recerca, que ja estaven liderades per professionals de la psicologia clínica i no per psiquiatres. Però és veritat que feia molts anys que anàvem rebent peticions d’interconsulta a nivell de psicologia, que llavors es redirigien al servei de psiquiatria i des d’aquí es reorientaven a la Direcció Mèdica de l’hospital.

R. C.: A l’Hospital General de Granollers sí feia temps que demanàvem poder ser servei, perquè teníem tota l’autonomia necessària per fer-ho. De fet, les interconsultes ja anaven dirigides a nosaltres directament i teníem la capacitat de resoldre qualsevol visita de manera independent. A totes les unitats els passava el mateix, i per això totes havíem fet bloc per passar a ser serveis: reumatologia, endocrinologia, neurologia… M’ha agradat poder créixer junts i que entenguessin que jo era tan necessària com ells.

P.: Què diríeu que mancava als vostres hospitals abans que naixés el vostre servei?

R. C.: Abans no teníem autonomia, estàvem sota el “paraigües” jeràrquic del servei de psiquiatria del Complex Assistencial en Salut Mental Benito Menni. I ara vaig a les juntes de directors de servei, som un servei més amb les seves necessitats i les seves contraprestacions, i espero a la llarga poder tenir també un cap clínic. A més, des que som servei podem tenir una prospecció en el temps més àmplia, a anys vista, i espero que puguem oferir una cartera de serveis cada vegada més àmplia.

S. J.: Ara tenim més capacitat de decisió. I, alerta, que en el nostre servei les coses mai han estat complicades en aquest sentit, teníem autonomia per tirar endavant les dues unitats que explicava abans. Però sí és veritat que ara tenim la independència per a poder decidir intervenir amb altres àrees i serveis medicoquirúrgics, poder ser una disciplina diferent a l’hospital, que no és medicina.

P.: Heu canviat molt a nivell de processos? Varia, per exemple, l’itinerari dels pacients?

R. C.: No. És només un tema de projecció interna. Als pacients els és igual que sigui unitat, servei o àrea. És més un tema de nomenclatura, de sou, que també és important, però no afecta la clínica.

S. J.: Sí, hi ha hagut canvis. Les peticions d’interconsultes, de pacients ingressats en algun dels serveis de l’hospital, ara arriben directament, i el nombre ha crescut rapidíssim, com també l’atenció als professionals a través de les Unitats Bàsiques de Prevenció, l’avaluació i la intervenció i col·laboració amb diferents serveis: nefrologia, trasplantament renal, pacients amb problemes cardíacs, reumatologia… És a dir, des de diferents unitats es va aplaudir aquesta iniciativa perquè feia molt de temps que necessitaven la figura d’un psicòleg clínic integrat o col·laborant amb l’atenció psicològica dels seus pacients. Per altra banda, algunes peticions han vingut més pels equips multidisciplinaris dels quals formem part, i altres on no col·laborem tan integrats ens deriven els pacients.

“Realment ha estat molt ben acollit per tot l’hospital, per tots els serveis” – Susana Jiménez-Murcia

P.: També és molt destacable el fet que les dues caps d’aquests nous serveis sigueu dones. Des de la vostra experiència, sentiu que ho heu tingut més difícil per arribar al vostre càrrec actual?

S. J.: En absolut. Crec que en el nostre hospital ser dona és un factor positiu. Però és veritat que jo parlo més des de la perspectiva clínica que de recerca. I també és una realitat que a les bases veiem moltes dones però, a mesura que pugem a l’escala de la responsabilitat, cada vegada hi ha més homes.

R. C.: De cara a la meva aspiració professional, no ho he notat. El que sí noto és que em diuen moltes coses que si fos d’un altre servei no me les dirien. Per exemple, tu veus que no li donen el mateix valor a una entrevista psicològica que a una prova de pneumologia. I aquí has de defensar que igual, si no se li fa la prova psicològica, no podran operar aquesta persona. És a dir, crec que he lluitat més com a psicòloga que com a dona.

P.: Tots els hospitals haurien de seguir el vostre exemple?

R. C.: Jo espero que passi. La psicologia tindria més visibilitat i més prospecció de cara a assimilar-nos a altres serveis, com neurologia, psiquiatria, cardiologia o el que sigui, que en el fons és el que som.

S. J.: Jo tinc la sensació que això tindrà un efecte dominó. Per la psicologia suposaria progrés, avenç, creixement, evolució, un impuls a moltes iniciatives. És possible que molts hospitals, a nivell de psiquiatria, siguin sensibles a tota la tasca que estan fent els psicòlegs i que estiguin absolutament integrats, no ho dubto en absolut, però el fet de ser independents vol dir poder decidir, tenir capacitat de planificació, autonomia i lideratge.

P.: Parlant de reptes, com esteu vivint el dèficit d’especialistes?

R. C.: Com tothom, ho vivim amb moltes dificultats per trobar professionals, ni sanitaris ni clínics, amb l’expertesa necessària. Hi ha hagut places que s’han declarat desertes, i per això, tot i que prioritzem els professionals amb l’especialitat, si no els trobem agafaríem a sanitaris, perquè necessitem cobrir aquestes places.

S. J.: Amb moltíssima preocupació. De fet, en aquests moments tenim la possibilitat de créixer com a plantilla però costa molt. Jo vaig preguntant, vaig enviant les ofertes de treball a companys i em diuen “No, si nosaltres estem igual: necessitem dos psicòlegs clínics, els podem contractar ara mateix, i no els trobem”. És un problema molt seriós.

P.: Quina creieu que seria la solució?

S. J.: La solució seria ampliar el nombre de places de psicòlegs clínics. Segur que hi ha moltes solucions diferents, però indubtablement s’han d’ampliar les places de PIR, perquè la demanda és importantíssima i no hi ha suficients especialistes.

R. C.: Exacte, s’haurien de crear més places. Si en lloc de les 231 que hi ha aquest any fossin 3.000, evidentment tindríem solucionat el problema. I ara que hi ha més consciència sobre la importància de la salut mental, és un bon moment per crear més places PIR i molta més bossa de professionals especialistes.

P.: Tornant als vostres serveis, quins objectius us heu marcat mitjà termini, posem, d’aquí a 5 anys?

S. J.: El mateix que hem aconseguit amb les unitats de TCA i Addiccions comportamentals: portar una activitat de recerca molt important, en molts projectes competitius, tant nacionals com europeus i internacionals (el darrer any hem aconseguit una mitjana de 50 articles publicats). Volem una assistència basada en l’excel·lència i en l’evidència empírica, i que tot estigui suportat per una activitat de recerca important, i també docent, amb els nostres estudiants de pregrau i de postgrau. Per tant, aquestes tres potes són fonamentals: clínica, recerca per innovar i ser punters, i docència acompanyant-ho tot, evidentment.

R. C.: Almenys ser el doble dels que som i ampliar la nostra cartera de serveis. I a nivell hospitalari, m’agradaria que el vincle amb la primària fos bidireccional perquè, d’aquesta manera, podem oferir una atenció integral i no acabem sent salut mental, és a dir, podem tractar per exemple un dol abans que es converteixi en patològic. Tenint en compte que tens 16 setmanes pel naixement d’un fill però només 3 dies si es mor… Una persona que hagi passat per això no té una malaltia, però en funció de l’atenció que li donis podrà acabar sent-ho. I, per últim, ara que per fi comencem a parlar del burnout dels professionals sanitaris, tenim una psicòloga incorporada a riscos laborals des del novembre de 2022.

P.: Teniu les coses molt clares! 

S. J.: Quan et diuen “Els psicòlegs clínics liderareu aquest projecte” i són els primers a fer aquesta passa tan valenta, només pots dir que sí i tenir paraules d’agraïment, perquè ens podrien haver dit: “Volem la psicologia clínica transversal en tot l’hospital, però continueu amb les mateixes condicions”. A més, després ha vingut la coordinació del Pla de Salut Mental Territorial de la Metropolitana Sud, amb la qual cosa ja el compromís i el repte són molt importants, com també les ganes de fer-ho molt bé.

R. C.: Jo convido a sortir de la política de la queixa i empoderar-nos en com som d’importants en l’atenció sanitària global en tot l’àmbit sanitari. Des de l’atenció a peu de llit fins a l’atenció de tipus més social, passant per la gestió més micro (hospitalària) i la més macro (presentar-te a un lloc de cap de Direcció Mèdica). Crec que tenim una visió molt global de les coses, una visió humanística, estadista, d’eficiència i eficàcia. Tenim molts conceptes integrats dins nostre, som una professió molt versàtil que pot fer moltes coses. I ens ho hem de creure més i tirar endavant. La gran majoria d’esforços acaben tenint el seu fruit. Almenys, que ningú ens pugui dir que no ho vam intentar.

Susana Jiménez-Murcia és psicòloga clínica, doctora en psicologia, professora agregada de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB i, des de fa uns mesos, cap del Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge i coordinadora del Pla de Salut Mental Territorial de la Metropolitana Sud. Prèviament va ser la directora de programa de la Unitat d’Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge.

Raquel Cuevas és psicòloga clínica, neuropsicòloga de l’Hospital General de Granollers i responsable de l’Hospital de Dia Sant Jordi. Des de l’1 de juliol de 2023 treballa com a cap del Servei de Psicologia de l’Hospital General de Granollers. Prèviament va ser cap de la Unitat de Psicologia del mateix hospital i presidenta de la Comissió Deontològica del COPC.