Avui toca garró, la Maria s’empassa amb desgana allò que li ofereixen, traga i no expressa l’angoixa que acompanya cada mos. Mentalment, va comptant les calories que ingereix, li té pànic a aquest hàbit que està recobrant des que és a la Unitat Hospitalària: menjar. Mira de reüll les seves companyes de menjador i intenta tranquil·litzar-se, encara no ha perdut el control; menjoteja cada bocí de carn dient-se que podria perfectament no fer-ho. Pateix un trastorn de conducta alimentària.

Després de dinar toca descans; en el silenci de la sala s’estira acomodant diverses butaques. Té fred, un fred que ve de dins i del que no pot desempallegar-se tot i la temperatura agradable de la cambra. S’encongeix fins a adoptar una postura gairebé fetal i es tapa amb una manta. Mentalment taral·leja “Nina de miraguano”, la cançó de Pau Riba que tantes vegades l’ha acompanyada. L’envaeix una son plàcida només tancar els ulls.

[…] La Maria s’adorm
i a fora el vent l’abraçola
‘rum, rum’ entre les branques
una remor com de mar.
La Maria s’adorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa d’una nina
li bressolen la son […]

Resulta difícil desperta-la; lenta i suaument obre els seus grans ulls i mira al seu voltant. Somriu per complaure. Tot i no voler perdre el control, ve cada dia a la Unitat; diríem que fins i tot s’hi sent còmoda. La vida d’abans no és res més que una absència de records i la de després una colla de desitjos mal forjats. No es vol curar perquè només sap viure d’aquesta manera: autolesionant-se, destruint-se el cos per no percebre res de fora.

Quan es refereix a ella mateixa, amb freqüència la Maria ho fa amb menyspreu i fàstic. El seu vòmit de sang materialitza la necessitat d’exorcitzar el dolor que sent, la necessitat d’anihilament que l’acompanya des de fa anys i de les que en parla en les sessions de teràpia individual… Una veneració gairebé religiosa cap a la mare (una mare propera, plena d’amor envers la filla) l’ajuda a transitar per aquest mar d’incerteses i desesperació on es troba immersa. El pare fa molt de temps que no és present; ho va ser fins que la noia va fer deu anys, ja en fa vuit d’això. Des de la separació, és un home absent i malalt amb qui gairebé la filla no manté cap relació. Quan fa referència a ell, ho fa des de l’aversió que li produeix. La mare esdevé taula de salvació de manera intermitent i sovint la Maria es fa més i més petita, arrapant-se de manera aclaparadora, metafòricament, al seu coll. No vol créixer. No pot créixer.

De manera ocasional i també en espais psicoterapèutics diferents de la Unitat, la noia ens va desvelant diferents episodis de promiscuïtat sexual dels quals sembla no tenir-ne consciència. Sovint ho fa amb un somriure embadalit o una rialla mig ofegada que oscil·la entre la vergonya i l’oblit. Regida per la voluntat de captivar a l’altre, fa una negació del seu desig i se centra a acontentar a aquell o aquella que té al davant, esmaperduda. Les seves narracions estan farcides de confusió i les ofereix amb un aire de superficialitat i estranyesa que resulta impactant.

La Maria diu no recordar: ha generat l’oblit com a mecanisme de defensa, ha bloquejat la memòria. D’aquesta manera evita el patiment, però al mateix temps l’entristeix no poder accedir als bons records, a aquells anteriors a la separació dels pares.

Avui, després de menjar el garró, hi ha sessió d’artteràpia. L’espai on es duen a terme les sessions és ampli, lluminós i amb uns grans finestrals. La Maria, només entrar, s’avança a les seves companyes i descorre les cortines col·locant la seva cadira sota un càlid raig de sol. La sessió es desenvolupa en silenci, els materials endreçats damunt la taula i un ambient distès de calma i acceptació semblen poder contenir aquesta mena d’embriaguesa de fam present en les ments de les noies: una estona on representar la seva realitat a través de la creació artística, una estona on sortir del seu relat habitual i reconnectar amb la capacitat i el desig.

L’art, amb els seus múltiples llenguatges, ens permet arribar allà on no pot arribar la paraula; ens permet dialogar i posar en joc totes aquelles parts que componen la nostra identitat, facilitant l’emergència dels continguts soterrats per l’inconscient. Amb les produccions artístiques s’integren i es reelaboren qüestions que van apareixent en el procés psicoterapèutic. D’aquesta manera s’afavoreixen les connexions emocionals i també l’aparició de la paraula (allò que no es pot anomenar per dolorós i traumàtic).

A la Maria li agrada participar en les sessions; fa temps que ho fa. Els trastorns de la conducta alimentària són patologies que apareixen de manera progressiva; la seva remissió també comporta temps. Necessitarà temps per fer aquest recorregut invers… els primers aliments desterrats de la seva dieta… l’exercici excessiu… els primers vòmits… caldrà anar encara més lluny per intentar explicar-se quin és el significat d’aquest símptoma. Haurà d’anar extraient esdeveniments sovint confosos i amagats a causa del malestar que desprenen.

En el seu treball, sovint apareixen figures tancades, algunes s’interseccionen entre elles, pintades amb colors diferents… ella diu que són records… memòries de temps passats. Són produccions que es van repetint (les repeticions ens indiquen on es troba l’energia psíquica de la persona). La proposta del taller d’aquesta tarda, es basa en construir una narració plàstica d’un mateix: sorgeixen de nou aquestes formes que semblen capses estanques, segellades i ben protegides… com els seus records que no suren a la consciència.

En aquest anar reelaborant, la noia fa una caixa, una producció en volum que permet noves mirades, nous angles. Sorgeix “la capsa dels bons records”, segons anomena ella mateixa. Físicament, la producció recorda una guardiola, un recipient clos amb una petita escletxa a la part superior i sense la possibilitat de ser buidat fàcilment. Tot i que la idea suggerida és que se l’endugui a casa per poder anar-la omplint a mesura que els bons records es facin presents, ella la deixa en un espai comú a la vista de tothom, convidant a les companyes de la Unitat a omplir-la. Ho fa amb el seu riure eixelebrat i complaent, un riure darrere el qual amaga la seva inseguretat i el pànic a veure’s sola.

Ens trobem davant de la capsa de Pandora?

De manera simbòlica, sembla que la Maria hagi rebut instruccions, com Pandora, de no obrir-se als mateixos records sota cap circumstància. Es resisteix a endur-se’n la capsa i a fer-se-la seva, evitant d’aquesta manera la responsabilitat de fer front al mateix dolor ja que, dins la capsa, metafòricament, s’hi amaguen tots els mals del món. Aquest fet ens parla d’un doble patiment: el del trauma original i el del desconeixement del seu origen. L’existència de la capsa posa en evidència el terror de la Maria i ens parla d’uns continguts interns esfereïdors que necessita elaborar, doncs la veritat sempre busca ser expressada i cerca la manera de veure la llum. Si aconseguim minimitzar les seves resistències podrem ajudar a harmonitzar la unitat psíquica de la noia.

Quina és la veritat oculta de la Maria? Caldrà desvelar-la molt a poc a poc…

… I d’aquesta manera, molt a poc a poc, ajudada per la capsa, la Maria va realitzant el seu “viatge a la inversa”, posant paraules allà a on regnava el silenci, acompanyada per la seva psicoterapeuta, que fa servir les seves produccions artístiques, dins d’un espai i context individual que la Maria percep i anomena com a “segur”.

Tant de bo, igual que la capsa de Pandora, en el seu fons hi romangui l’esperança, una esperança que permeti a la noia prendre la mà que se li estén, ja que no sempre podem lluitar sols.

[…] Que la memòria no et sigui massa fràgil
i et sàpiga donar contínuament la llum.
I que t’estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre […]

Autores:

Marta Aguasca Oliveras
Psicòloga i artterapeuta
Màster integratiu en Artteràpia per la UdG. Membre professional de Grefart.
Coordinadora del GT Creativitat Procés Artístic i Salut Mental del COPC Girona.
Col·legiada 27891
mtaguasca@gmail.com

Raquel Vidal Arandes
Psicòloga clínica-psicoterapeuta psicoanalítica.
Graduada superior en Belles Arts.
Artista plàstica formada en artteràpia.
Coordinadora del GT Creativitat Procés Artístic i Salut Mental del COPC Girona.
Col·legiada 12234
raquelvidalpsico@gmail.com
Trajectòria artística

Bibliografia:
Riba P. (2013). Nina de Miraguano. Tants caps tants joguets .

Fotografia:
Psique obrint la capsa de Pandora. Autor: John William Waterhouse