El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament causat per una interacció de factors genètics i ambientals, que s’inicia a la infància i que, aproximadament a la meitat dels casos es manté durant l’adolescència i a l’edat adulta.

Podem observar que les persones amb TDAH presenten alteracions bioquímiques i funcionals que provoquen manca d’atenció significativa i comportaments hiperactius-impulsius.

Sense ser exhaustiu, les característiques més comunes que presenten les persones amb Trastorn per Dèficit d’Atenció que no han rebut cap mena de tractament ni psicològic, ni farmacològic són:

• Dificultats per focalitzar i mantenir l’atenció en qualsevol activitat. Això comporta una manca important de recollida d’informació necessària i determinant per a poder prendre decisions i adaptar la seva conducta de manera adequada a les exigències de la tasca, o de la situació que volem resoldre.
• Com que a la memòria, en el millor dels casos, guarden retalls d’informació de l’experiència viscuda els costa molt consolidar una visió de conjunt. Aquest fet dificulta en extrem els processos d’ensenyament i aprenentatge.
• Els costa molt seguir instruccions, perquè la seva atenció difusa, no concentrada i dispersa els impedeix recopilar la informació necessària per ajustar la seva resposta al que li demana el seu interlocutor.
• La sensació és que, quan parles amb persones amb TDA, sembla que no t’estan escoltant.
• Amb molta freqüència no acaben les tasques que han començat.
• Obliden coses, perden coses. Potser, no troben un objecte que feia no res el portaven a les mans.
• No mostren interès a iniciar tasques que requereixen esforç mental i concentració, doncs pensen que es perdran en el camí, per tant, acaben assumint que no val la pena l’esforç de posar-s’hi.

Aquests i altres possibles símptomes no sempre es presenten per igual, ja que poden aparèixer amb diferents intensitats i graus (lleu, moderat o greu).

“Aquesta situació simptomatològica, si és greu i constant, pot provocar ansietat i trastorns de l’ànim”

El TDAH és un dels trastorns més comú que trobem a la infància, sent més prevalent en homes que no pas en dones. Afortunadament, en el 50% dels casos desapareix durant el període de transició a la vida adulta.

El problema és que en molts casos el TDAH no arriba a ser diagnosticat i, per tant, les persones que pateixen aquest trastorn no poden beneficiar-se de les millores que suposa rebre un tractament professional adequat, que generalment inclourà teràpia psicològica i farmacològica.

Com afecta el Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) a la conducció?

Les persones amb TDAH, que no han rebut cap tipus de tractament, poden presentar certes dificultats per a conduir un vehicle (sigui o no sigui a motor) donat que, en funció de la simptomatologia expressada en línies anteriors:

1. Es troba limitada la seva capacitat d’atenció, que és requisit imprescindible i necessari per mantenir un nivell d’alerta adequat per fer una conducció segura. Aquesta atenció requerida, per conduir amb seguretat, es pot veure compromesa per accions tan simples com portar la música una mica alta, o escoltar a la ràdio un programa que sigui del seu interès…
2. D’altra banda, si el trastorn cursa amb hiperactivitat, presenten una manca de control de les respostes impulsives. Això vol dir que poden mostrar més impaciència i agressivitat, que la resta de conductors o conductores, davant de situacions relacionades amb el trànsit, per exemple quan es troben amb una retenció no prevista, o quan estan darrere d’un vehicle que no surt de seguida quan la llum del semàfor es posa en verd.

En la conducció, la contenció de la impulsivitat i el control emocional, és tan important o més que el control del vehicle que conduïm.  

La tasca de conducció requereix un funcionament eficient i adequat de l’atenció. L’atenció selectiva ens permet seleccionar els estímuls rellevants i ignorar els que no ho són per fer una conducció segura. L’atenció mantinguda i constant ens permet anticipar-nos per a prendre les decisions que més s’adeqüen a les exigències de la via i de la circulació de vehicles que per ella transiten. Aquesta activitat atencional ha de ser selectiva, constant i mantinguda durant tot el temps que una persona està conduint el vehicle sigui o no sigui de motor.  

Llavors, una vegada que coneixem aquestes característiques associades al Trastorn de Dèficit d’Atenció, amb hiperactivitat o sense, la pregunta que ens hauríem de fer és…

Una persona que pateix TDAH pot conduir un vehicle?

“Hi ha estudis que revelen que la probabilitat de patir un sinistre de trànsit és major en persones amb TDAH”

En una investigació que es va fer a New Jersey el 2017, es va concloure que el risc per a conductors i conductores que presenten aquests trastorns és 1,36 vegades superior a la resta de conductors/ores de la població general. La majoria d’infraccions que van cometre la mostra estudiada amb TDAH estaven més relacionades amb la velocitat que no pas al consum d’alcohol i altres drogues.

Des del punt de vista percentual, els adolescents de la mostra del grup experimental amb TDAH van patir un 43% d’accidents, mentre que els de la mostra del grup control, que no presentaven aquest trastorn, van acumular un 36%. Per tant, la diferència d’accidentalitat va ser del 7%.

La qüestió és que, el TDAH, no ha de ser un problema a l’hora de conduir sempre que, igual que en altres malalties o trastorns, es trobin sota control facultatiu. Com, per exemple: la diabetis no incapacita per a conduir si la persona segueix un tractament supervisat per un professional de la salut. En el cas del TDAH, el que pot suposar un veritable perill és que alguna persona amb aquest trastorn es posi al volant sense haver passat per una avaluació diagnòstica i, encara pitjor sense un tractament adequat i personalitzat.

Si una persona amb TDAH es planteja conduir hauria de:

1. Demanar consell professional. Ha de ser conscient del seu diagnòstic. Ha de conèixer els riscos potencials associats al TDAH per garantir una conducció segura i responsable.
2. Acceptar que si es posa al volant ha d’evitar estímuls que redueixin la seva capacitat atencional. Evitar la música alta, evitar vehicles amb grans pantalles de colors. Tot això requereix un procés psicoeducatiu.
3. Acceptar que possiblement necessitarà fer més pràctiques a l’hora de treure’s el permís de conduir i que l’ideal de la seva formació hauria de passar per l’adequació d’un tàndem format per un professional de la psicologia i un professor/a de formació viària. Tot aquest procés d’acceptació, tractament, formació i adaptació facilitarà la seva capacitat per percebre, amb l’atenció i el control emocional adequat, les diferents situacions de risc, augmentant la seva competència per prendre decisions adequades que s’ajustin a les exigències de la via i del trànsit.

L’omissió d’aquestes consideracions faran augmentar la probabilitat de provocar i causar sinistres de trànsit no desitjats per ningú.