El cos en moviment és el reflex del nostre món intern

Per: Ana Luisa Meza Ferrari & Rosa-María Rodríguez-Jiménez

“Jo no sé ballar”, “a mi no m’agrada moure’m”, “ballo fatal”, “em fa vergonya ballar”, són frases que les dansa moviment terapeutes solem sentir quan algú ens pregunta a què ens dediquem o què és la dansa moviment teràpia. Al mateix temps, erròniament s’associa que el que fem és ballar pel sol fet que ens fa sentir bé, com pogués ser fer exercici, menjar xocolata o relaxar-nos.

I és comprensible d’on prové aquesta imprecisió. Sense anar més lluny, el nom de la disciplina, dansa moviment teràpia, podria suggerir-ho. El mateix que la idea que “allò terapèutic” de ballar és equiparable amb un procés terapèutic.

Per què i quan la paraula dansa es connecta amb la paraula teràpia?, quin paper juga el moviment?, com es complementen tots dos camps de recerca i coneixement científic?

La dansa moviment teràpia (DMT) és una de les quatre modalitats de les teràpies artisticocreatives, juntament amb la musicoteràpia, la dramateràpia i l’artteràpia. Les teràpies artisticocreatives comparteixen entre si la utilització d’un recurs creatiu (la dansa, la música, el teatre o les produccions plàstiques) en un context terapèutic. Posseeixen en comú elements com l’autoexpressió, l’existència de procés creatiu, l’ús de la imaginació i la connexió cos-ment (Malchiodi, 2005).

En el cas particular de la DMT la seva essència es troba a rescatar les funcions expressives, comunicatives, creatives i guaridores del moviment i la dansa, considerades des dels inicis de la humanitat com les formes més antigues d’expressió i comunicació humana, sistematitzant-les de manera científica (Payne, 2003).

* Imatges dels arxius de l’ADMTE

La disciplina com a tal, comença a desenvolupar-se en els anys 40 del segle XX de la mà del naixement de la dansa moderna, que sorgeix en contraposició als tecnicismes i el gust estètic del ballet clàssic. A partir d’aquí, es recuperen l’espontaneïtat i l’autenticitat en l’expressió del cos i els seus moviments, la qual cosa ens retorna un cos viu, pensant, sentint i comunicatiu que evidencia que el cos i la ment estan connectats. Sobre aquesta premissa les pioneres de la DMT, que en els seus inicis van ser reconegudes ballarines que després es van formar com a terapeutes, amb grans referents de l’època com Freud i Jung, comencen a desenvolupar intervencions amb persones amb diferents necessitats en les quals utilitzaven el moviment i la dansa com un element central del procés terapèutic. Van ser els anys del sorgiment de la psicoanàlisi i d’un gran desenvolupament de la psicologia, així com d’estudis sobre el desenvolupament motor i la relació entre la psique i el moviment.

La DMT es va així nodrint de nombroses àrees de coneixement com ara la filosofia, les arts aplicades, la lingüística i la psicologia del desenvolupament i de la comunicació no verbal, així com de l’anàlisi del moviment i la psicoteràpia. En les últimes dècades, els descobriments i contribucions en l’àmbit de la neurociència com, per exemple, els conceptes de plasticitat neuronal o el sistema especular per citar-ne només alguns (Rizzolatti & Sinigaglia, 2008; Smyth et al., 2020), continuen aportant i donant suport científic a la disciplina.

Des dels seus orígens, la DMT i els seus professionals sabem que el cos parla, ens narra la nostra història passada, el nostre present i el qui som. Ens comunica a cada moment com vivim les experiències i com construïm els nostres vincles afectius amb els altres. També reconeixem que moltes vegades les experiències sobrepassen el poder de les paraules i que les condicions estressants de la vida actual ens desconnecten del nostre propi cos/ment i de les nostres relacions, causant símptomes físics i patiment emocional.

* Imatges dels arxius de l’ADMTE

Per tant, la proposta del treball amb DMT es basa en la connexió entre moviment i emoció, i en l’ús de la consciència corporal i el moviment dins d’una relació terapèutica. Promovem el creixement personal i la integració emocional, cognitiva, física i social de les persones, a través la seva capacitat creativa i recursos, dins d’un setting terapèutic, la qual cosa la diferencia d’altres teràpies corporals (Chaiklin & Wengrower, 2008).

Per a aconseguir-ho, utilitzem el cos i el seu propi llenguatge, que és el moviment, afavorint un diàleg entre el que ocorre fora i endins de nosaltres, convidant-nos a (re)connectar amb les nostres sensacions internes, les nostres percepcions, sensacions físiques, emocions, pensaments i a explorar com ens relacionem amb altres persones i el nostre entorn. La línia de treball més utilitzada es basa en la psicoanàlisi relacional, si bé existeix integració d’elements d’altres enfocaments psicoterapèutics i psicològics. Així mateix, s’empren tècniques pròpies i diferenciadores com és l’ús de la metàfora i el simbolisme en el moviment (Winnicott, 1971), la consciència corporal (Payne, 2003), les eines d’anàlisi i observació de moviment (Amighi et al., 2018; Laban & Ullmann, 1971)i l’empatia kinestèsica (Fischman, 2008).

Les sessions poden ser individuals o grupals, amb persones de qualsevol edat i amb diferents capacitats i repertoris de moviments. No se’ls dirigeixen els moviments ni es crea una coreografia. En DMT utilitzem el moviment lliure, expressiu i creatiu, a través del joc i la improvisació. El principal objectiu és accedir, des d’un lloc molt diferent a les paraules, al món intern de la persona, a les seves representacions mentals, percepcions, emocions i sobretot als significats personals en relació amb la seva pròpia vida, així com als seus conflictes interns (Ellis, 2001). Per a afavorir el procés, utilitzem música molt variada i materials amb textures, formes, colors i qualitats diverses, així com la relació terapèutica en moviment.

La DMT es pot desenvolupar en hospitals, clíniques, escoles, universitats, centres comunitaris, empreses i organitzacions, tant públiques com privades i els seus nivells d’intervenció poden ser tant preventius com de tractament.

En condicions de malaltia, s’ha mostrat efectiva complementant els tractaments del càncer, fibromiàlgia, autisme, paràlisi cerebral, addiccions, trastorns alimentaris, trastorns emocionals i de conducta, discapacitat, Alzheimer, demències, traumes, abús sexual i físic, víctimes de tortura i violència política, depressió, ansietat, psicosi, entre altres. Existeixen nombroses evidències científiques en la literatura de l’eficàcia d’aquestes intervencions: depressió (Jeong et al., 2005; Meekums et al., 2015), trastorns del comportament alimentari (Savidaki et al., 2020), demència (Lyons et al., 2018), per citar només alguns exemples.

Encara que en els seus orígens la seva aplicació era eminentment clínica, en l’actualitat s’ha estès en àmbits de prevenció i promoció de la salut. La literatura mostra exemples de la seva utilitat per promoure el creixement personal i l’autoconeixement, la millora dels vincles familiars i les relacions socials, i la reducció de l’estrès i l’augment del benestar en diferents col·lectius (Doonan & Bräuninger, 2015; Rodríguez-Jiménez et al., 2022; Rodríguez-Jiménez et al., 2022).

* Imatges dels arxius de l’ADMTE

La professió de DMT està reconeguda en diferents països en el món (els Estats Units, Alemanya, Suïssa, Itàlia, etc.). A Espanya, i mancant un reconeixement oficial, és l’Associació Espanyola de Dansa Moviment Teràpia (ADMTE) la que garanteix els nivells de formació, supervisió clínica i codi ètic necessari per a treballar com a professional. La ADMTE es va fundar en 2001 amb la missió de formar una comunitat professional, difondre la praxi i l’ètica de la professió i impulsar la recerca i el reconeixement professional. És a més cofundadora de la European Association of Dansi Movement Therapy, associació que aglutina a 29 països en l’actualitat. A Espanya, el Màster de Dansa Moviment Teràpia de la Universitat Autònoma de Barcelona és un títol propi de 120 crèdits ECTS, i única formació existent que compleix amb els requisits europeus i nacionals.

El seminari formatiu 100% en línia que s’ofereix des del Grup de treball en Dansa moviment teràpia del COPC a tots els col·legiats i col·legiades pretén oferir una introducció teoricovivencial a la dansa moviment teràpia. Es presenten els fonaments teòrics de la disciplina, els aspectes diferenciadors d’altres enfocaments psicocorporals i resultats de l’eficàcia basada en l’evidència. La metodologia alterna teoria amb propostes de treball experiencial que ajuden la persona participant a integrar en el pla personal els continguts desenvolupats. La formació pot ser d’interès per al conjunt de professionals de l’àmbit de la salut amb interès en la integració dels aspectes no verbals en la seva pràctica clínica, psicoeducativa, comunitària i organitzacional.

Facilitat per:

Ana Luisa Meza Ferrari. Psicòloga col·legiada COPC Nº30082. Dansa Moviment Terapeuta. Docent i investigadora. Membre Titular Registrat de l’Associació Espanyola de Dansa Moviment Teràpia, ADMTE. Presidenta de la Junta Directiva ADMTE (2017- 2022). Membre del Grup de treball en Dansa Moviment Teràpia i del Grup de Treball de psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Rosa María Rodríguez Jiménez, PhD. Psicòloga col·legiada en el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid M-32547. Professora Titular d’Universitat i investigadora. Dansa Moviment Terapeuta. Presidenta de la European Association of Dance Movement Therapy, EADMT. Membre supervisor registrat de la ADMTE.

Referències

Amighi, J. K., Loman, S., & Sossin, K. M. (2018). The Meaning of Movement: Embodied Developmental, Clinical, and Cultural Perspectives of the Kestenberg Movement Profile. Routledge.

Chaiklin, S., & Wengrower, H. (2008). The Art and Science of Dance/Movement Therapy: Life Is Dance. Routledge.

Doonan, F., & Bräuninger, I. (2015). Making space for the both of us: how dance movement therapy enhances mother–*infant attachment and experience. Body, Movement and Dance in Psycotherapy, 10(4), 227–242. https://doi.org/10.1080/17432979.2015.1063547

Ellis, R. (2001). Movement metaphor as mediator: A model for the dance/movement therapy process. Arts in Psychotherapy, 28(3), 181–190. https://doi.org/10.1016/s0197-4556(01)00098-3

Fischman, D. (2008). Relació terapèutica i empatia kinestésica. In S. H. Wengrower & Chaiklin (Ed.), La vida es danza (pàg. 81–96). Gedisa.

Jeong, I. J., Hong, S. C., Myeong, S. L., Park, M. C., Kim, I. K., & Suh, C. M. (2005). Dance movement therapy improves emotional responses and modulates neurohormones in adolescents with mild depression. International Journal of Neuroscience, 115(12), 1711–1720. https://doi.org/10.1080/00207450590958574

Laban, R., & Ullmann, L. (1971). The mastery of movement. Northcote House Publishers Ltd.

Lyons, S., Karkou, V., Rosega, B., Meekums, B., & Richards, M. (2018). What research evidence is there that dance movement therapy improves the health and wellbeing of older adults with dementia? A systematic review and descriptive narrative summary. Arts in Psychotherapy, 60, 32–40. https://doi.org/10.1016/j.aip.2018.03.006

Malchiodi, C. A. (2005). Expressive Therapies. History, theory, and practice. In Expressive Therapies.

Meekums, B., Karkou, V., & Nelson, E. A. (2015). Dance movement therapy for depression. In Cochrane Database of Systematic Reviews (Vol. 2015, Issue 2). John Wiley and Sons Ltd. https://doi.org/10.1002/14651858.cd009895.pub2

Payne, H. (2003). Dance movement therapy: Theory and practice. Routledge. https://doi.org/10.4324/9780203359266

Rizzolatti, G., & Sinigaglia, C. (2008). Mirrors in the Brain: How Our Minds Share Actions, Emotions, and Experience. Oxford University Press.

Rodríguez-Jiménez, R.-M., Carmona, M., García-Merino, S., Díaz-Rivas, B., & Thuissard-Vasallo, I. J. (2022). Stress, subjective wellbeing and self-*knowledge in higher education teachers: A pilot study through bodyfulness approaches. PLOS ONE, 17(12), e0278372. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0278372

Rodríguez-Jiménez, R.-M., Carmona, M., García-Merino, S., Díaz-Ureña, G., & Bercial, P. J. L. (2022). Embodied Learning for Well-*Being, Self-*Awareness , and Stress Regulation: A Randomized Trial with Engineering Students Using a Mixed-*Method Approach. Education Sciences, 12(2), 111.

Savidaki, M., Demirtoka, S., & Rodríguez-Jiménez, R.-M. (2020). Re-inhabiting one’s bodi: A pilot study on the effects of dance movement therapy on bodi image and alexithymia in eating disorders. Journal of Eating Disorders, 8(1), 1–20. https://doi.org/10.1186/s40337-020-00296-2

Smyth, N., Rossi, E., & Wood, C. (2020). Effectiveness of stress-*relieving strategies in regulating patterns of cortisol secretion and promoting brain health. International Review of Neurobiology, 150, 219–246. https://doi.org/10.1016/bs.irn.2020.01.003

Winnicott, D. W. (1971). Playing and Reality. Tavistock Publications.