Pau Martínez Farrero
1. Introducció i plantejament del problema
Etimològicament, la paraula “agorafòbia” fa referència a la por d’endinsar-se en un lloc obert i públic, però, des d’un punt de vista tècnic, també abasta els llocs tancats, siguin públics o privats, així com a viatjar en algun mitjà de transport.1
La persona que pateix agorafòbia evita freqüentar els llocs que tem perquè creu que si ho fa podrà patir un atac de pànic. El temor de patir un atac de pànic s’anomena “ansietat anticipatòria” i contribueix que, efectivament, aquest atac es produeixi.2 Per evitar-ho, se sol buscar la companyia d’una persona que doni seguretat.
L’ansietat anticipatòria explica per què l’agorafòbia es manté després d’haver patit un primer atac d’angoixa, però no per què apareix. El motiu del present treball és investigar-ho.
2. Tres tipus d’agorafòbia
En un treball anterior vaig plantejar tres maneres de desencadenar-se l’agorafòbia:3
a) L’agorafòbia que sorgeix després d’haver patit una experiència traumàtica
b) L’agorafòbia que sorgeix després d’haver patit un atac d’angoixa
c) L’agorafòbia que sorgeix com a reactivació de les pors que són pròpies de la infància i l’adolescència
Però des d’un punt de vista causal la classificació següent és més adequada.
a) Agorafòbia primària
b) Agorafòbia secundària
c) Agorafòbia per simbolització
A l’agorafòbia primària, l’espai físic és el motiu de perill. A l’agorafòbia secundària, l’espai físic acull el motiu de perill. A l’agorafòbia per simbolització, l’espai físic simbolitza el motiu de perill.
Comencem analitzant l’agorafòbia secundària, ja que la seva dinàmica és més senzilla de descriure.
2.1. L’agorafòbia secundària
A l’agorafòbia que en aquest treball anomenem “secundària”, les característiques d’un determinat espai físic no representen per si mateixes un motiu de perill, però aquest espai físic alberga quelcom que sí que es considera perillós. Per exemple, un adolescent evita sortir al carrer els caps de setmana perquè tem trobar-hi els companys que a l’institut li fan bullying, però pot passejar sense cap temor pels carrers d’una població allunyada. En aquest cas, els carrers del seu municipi esdevenen perillosos a causa de la relació de proximitat que mantenen amb el motiu manifest de perill, és a dir, trobar-se amb els companys de l’institut.
A l’agorafòbia “secundària” podem distingir tres subtipus:
1- L’agorafòbia apareix en un determinat espai físic que allotja un objecte o circumstància que representa un perill real. És el cas, per exemple, de l’adolescent víctima de bullying abans esmentat.
2- L’agorafòbia apareix en un determinat espai físic que allotja un objecte fobigen, és a dir, un objecte que representa un perill imaginari.4 Es tracta, per exemple, de la persona que tem els insectes i que per aquest motiu deixa d’anar al camp.5
3- L’agorafòbia sorgeix després d’haver patit una experiència traumàtica i es tem que pugui tornar a passar, per la qual cosa s’evita freqüentar els llocs on es considera que hi ha aquest risc. Es tracta, doncs, del temor a un perill potencial. Per exemple, una persona és atropellada al carrer i, a partir de llavors, evita sortir de casa com a mesura defensiva. El carrer, en si mateix, no li fa por, sinó la possibilitat de ser víctima d’un accident estant-hi.
2.2. L’agorafòbia primària
Com hem assenyalat, l’agorafòbia “secundària” s’origina per una relació de proximitat amb un determinat perill manifest, sigui real, imaginari o potencial. A l’agorafòbia que en aquest treball anomenem “primària”, en canvi, la persona no reconeix que hi hagi cap perill manifest que justifiqui la seva por, i ho atribueix a les característiques de l’espai físic en què es troba.
A l’agorafòbia “primària”, per regla general, qui la pateix no troba explicació al fet que determinats llocs li produeixin temor i d’altres no. Per exemple, es pot sentir segur als llocs tancats, però és incapaç de transitar o romandre als llocs oberts, o a la inversa. O bé, és capaç de transitar o romandre a determinats llocs, siguin tancats o oberts, però no en altres.
El fenomen de l’agorafòbia “primària” confirma que el factor espacial juga un paper important en la constitució de la subjectivitat humana.6, 7
2.2.1. El factor espacial com a element constitutiu de la subjectivitat
Durant els primers dies o setmanes de vida, els pares acomoden el nadó a l’habitació d’ells per tal de vigilar-lo i poder respondre a les seves necessitats de forma immediata. Però passat un temps, aquestes necessitats no requereixen tanta urgència i el nadó pot dormir a una altra habitació. Allà, quan es desperta, no veu els seus pares ni escolta la respiració o els moviments d’ells i el temor d’haver-los perdut o haver estat abandonat per ells fa que s’angoixi i plori. Però gràcies a l’afecte i l’ajuda dels pares, a poc a poc anirà convertint en familiar i acollidor aquest lloc que al principi li resultava inhòspit. L’habitació del nadó, allunyada de la vigilància dels pares, és un espai físic que necessita per poder madurar de manera saludable. En realitat, tot això passa sense que el nadó se n’adoni, perquè durant els primers mesos de vida només és capaç de percebre que els pares són presents o absents, però encara no pot endevinar que quan són absents és perquè són en un altre lloc.
Quan els pares acomoden el nadó en una altra habitació, l’allunyen de la seva vigilància. Potser és una habitació que hagi de compartir amb altres germans o, fins i tot, amb els avis, però igualment aquest és el seu lloc. El nen necessita tenir un espai propi on poder allunyar-se de la contínua vigilància dels pares, és a dir, del continu abast dels desitjos, angoixa i control per part d’ells. I alhora, aquest allunyament també allibera el nen de l’impuls de vigilar els seus pares,8 i gràcies a això pot descobrir altres interessos, cosa que és molt difícil d’aconseguir si els pares són permanentment presents.
En acabar el primer any de vida, aproximadament, el bebè descobreix la importància que té el factor espacial. És el moment que Piaget atribueix a l’adquisició del que anomena “esquema de l’objecte permanent”.9 Fins aleshores, com abans s’ha assenyalat, el nadó percep que els objectes apareixen i desapareixen, però després de l’adquisició de “l’esquema de l’objecte permanent” és capaç d’entendre que quan un objecte està fora del seu camp perceptiu és perquè està en un altre lloc. Aquesta etapa també coincideix amb l’inici de l’anomenada etapa depressiva descrita per Melanie Klein, moment en què el nen aconsegueix reconèixer que una mateixa persona pot despertar sentiments d’amor i odi alhora.10 Gràcies a això adquireix la capacitat de trobar-la a faltar quan no hi és i d’esperar pacientment el seu retorn. És també el moment en què el nen comença a jugar a fer aparèixer i desaparèixer objectes, i que Freud atribueix a l’intent de representar mentalment les anades i vingudes de la mare, així com l’ambivalència afectiva que això li genera, intent fonamental per al desenvolupament de la capacitat de simbolitzar.11 Finalment, també és el moment en què el nen aprèn a caminar i és capaç d’acostar-se o allunyar-se de les figures d’amor i protecció.
A l’edat escolar el nen abandona durant unes hores la casa familiar per anar a escola i conviure amb els seus semblants. L’escola també és l’espai del nen, necessari per poder madurar de manera saludable, allunyat de la vigilància física dels pares, que han delegat als professors aquesta funció.
La possibilitat de desenvolupar-se socialment i com a persona depèn de la correcta vigilància exercida pels pares i els referents paterns, però també de la possibilitat de poder-se allunyar, ja que el nen ha d’aprendre a autovigilar-se, tenir els seus propis interessos i desenvolupar la seva personalitat.
A la pubertat, allunyat de la vigilància dels altres, l’adolescent descobreix l’espai de la intimitat, on es troba amb la seva sexualitat, que a poc a poc aprèn a compartir.
Durant els primers mesos de vida, la vigilància dels pares representa la principal garantia de cura i protecció. Alhora, sentir-se vigilat per ells desenvolupa en el nadó la capacitat de confiar en els altres i en si mateix. Però durant la infantesa i l’adolescència, la vigilància paterna també desperta el desig d’ocultar-se i el temor de ser descobert.
2.2.2. Les fantasies lligades a la vigilància
Durant la infància i l’adolescència, la proximitat física dels pares o els referents paterns permet la vigilància, que, com s’ha assenyalat, s’exerceix en les dues direccions i amb interessos diferents.
a) La vigilància exercida pels pares: la vigilància exercida pels pares o els referents paterns pot despertar en el nen i l’adolescent diferents tipus de fantasies. Per exemple, pot estar a gust sentint-se vigilat perquè considera que tenen cura d’ell, el protegeixen i l’estimen. A la inversa, es pot sentir incòmode perquè considera que aquesta vigilància denota desconfiança i no li permet aprendre a autovigilar-se ni gaudir de la seva pròpia intimitat. En aquest cas, podrà aprendre a vigilar que no el vigilin.
b) La vigilància exercida pel nen: al nen li agradarà vigilar els pares per saber què fan, aprendre d’ells o simplement per tafanejar. O se n’allunyarà perquè s’adona que l’impuls a vigilar-los li impedeix interessar-se per altres coses.
2.2.3. Les fantasies lligades a la no vigilància
L’absència de vigilància per part dels pares pot ser interpretada pel nen o l’adolescent com a senyal que confien en ell i que, per tant, pot confiar en si mateix. O al revés, com a senyal que l’ignoren i que no l’estimen. En aquestes circumstàncies pot aprendre a aconseguir que el vigilin, per exemple, cometent actes en què es posa en risc i que obliguen els pares o referents paterns a mantenir-se contínuament presents i vigilants. Alhora, també pot interpretar l’absència de vigilància com una invitació al descontrol i el pas a l’acte,12 temptació que pot despertar-li excitació o, a la inversa, angoixa i por.13
2.2.4. La simbolització de la presència i absència
Durant la infància i l’adolescència, l’acte de la vigilància està estretament lligat a la presència o la proximitat física dels pares o referents paterns. Per aquest motiu, durant aquesta etapa s’estableixen dos espais físics fonamentals: l’espai físic que queda dins de l’abast d’aquesta vigilància, i l’espai físic que queda fora de l’abast d’aquesta vigilància.
A mesura que avança el procés maduratiu, el nen i l’adolescent adquireixen la capacitat per simbolitzar la presència i absència dels pares o referents paterns, i l’acte de la vigilància es desvincula de la condició física. Per exemple, un nen o un adolescent poden sentir que el seu pare és absent malgrat conviure diàriament amb ell, o bé que encara és present i vigilant en les seves decisions malgrat haver mort. Tot i això, durant la infantesa i l’adolescència, la presència i absència física dels pares o referents paterns continua sent molt important en la constitució de la subjectivitat.
La capacitat de simbolitzar aquesta presència també permet que el nen esdevingui ell mateix una figura de seguretat (és a dir, en un referent patern) i desenvolupi la pròpia autovigilància i l’autoconfiança. Per exemple, un nen de certa edat ja es considera capaç d’anar sol a l’escola i sortir amb els amics.
Gràcies a la capacitat de simbolitzar la presència dels pares o referents paterns, l’espai físic deixa de dividir-se en dos (el que quedava dins de l’abast de la vigilància i el que en quedava fora). És a dir, gràcies a la capacitat de simbolitzar, el nen i l’adolescent ja no necessiten comptar amb la proximitat física dels pares per poder sentir-se segurs a qualsevol lloc.
2.2.5. El truncament de la capacitat de simbolitzar
Això no obstant, si per algun motiu aquesta capacitat de simbolitzar es trunca, l’espai físic torna a quedar dividit en l’espai que queda “dins” i el que queda “fora” de l’abast de la vigilància referida als pares,14 i això és el que sembla que passa a l’agorafòbia “primària”.
A l’agorafòbia “primària”, davant l’absència física de les anomenades “figures de seguretat”, de manera inconscient poden emergir les fantasies pròpies de la infància i l’adolescència, referides a l’absència de les figures paternes i la vigilància lligada a elles. Aquestes fantasies produeixen angoixa i terror i concloem que són la causa de l’agorafòbia primària.15
És a dir, concloem que la causa principal de la por a l’agorafòbia “primària” és l’absència de les figures de seguretat. Per tant, cal rectificar la definició “d’agorafòbia primària” amb què s’ha encapçalat aquest apartat, ja que, com passa a “l’agorafòbia secundària”, les característiques d’un determinat espai físic tampoc no són la causa principal de la por. No obstant això, mancant una nomenclatura més precisa continuarem anomenant “agorafòbia primària” aquest tipus d’agorafòbia.
2.3. L’agorafòbia per simbolització
L’agorafòbia, que en aquest treball anomenem “per simbolització”, es produeix pel fet que s’estableix una connexió entre determinades característiques d’un espai físic i un temor de tipus inconscient (de la mateixa manera que una bandera pot despertar emocions pel fet que representa un determinat país o una determinada ideologia). És a dir, per un procés de simbolització, l’espai físic deixa de ser un lloc innocu i es converteix en perill imaginari (no un perill real, ja que per si mateix, en l’agorafòbia “per simbolització” l’espai físic no representa cap perill).
Es tracta, per exemple, del cas d’agorafòbia descrit per Freud en una dona de 38 anys, que va patir un atac d’angoixa per primera vegada als 17 anys, quan era al carrer. Pel que sembla, va succeir quan anava a comprar els utensilis que necessitava per anar a un ball al qual estava convidada. Concretament, l’atac li va sobrevenir poc després de passar davant de la casa on vivia una amiga que recentment havia mort. Per mitjà de la hipnosi, va aconseguir recordar que instants abans de l’atac d’angoixa li havia sobrevingut la idea: “Ara seré jo la que es mori”, conseqüència del sentiment de culpa que li produïa acudir a un ball poc després d’haver mort la seva amiga. A partir de llavors va començar a patir agorafòbia.16
En aquest cas d’agorafòbia, el carrer representa de manera simbòlica, la por de morir.
El mecanisme que dona lloc a l’agorafòbia per simbolització és el que Freud atribueix a la constitució de la fòbia en general:17 per un mecanisme de desplaçament, un objecte innocu (en el cas de l’exemple, el carrer) queda investit amb les característiques d’una idea inconscient que produeix por (en el cas de l’exemple, la possibilitat de morir) i aquest objecte innocu es converteix en un objecte fobígen.4
3. Conclusió
L’objectiu d’aquest treball, com s’ha assenyalat a la introducció, és investigar les causes possibles de l’agorafòbia. Per això, s’ha diferenciat entre “l’agorafòbia primària”, “l’agorafòbia secundària” i “l’agorafòbia per simbolització”. “L’agorafòbia secundària” es produeix perquè un determinat espai físic conté un motiu de perill manifest, sigui real, imaginari o potencial. A “l’agorafòbia primària”, el motiu de perill és inconscient i es refereix a l’absència d’una figura de seguretat. A “l’agorafòbia per simbolització”, el motiu de perill és inconscient i es produeix perquè l’espai físic ha esdevingut un objecte fobígen.
A “l’agorafòbia primària” la causa de la por fa referència a una absència (de la figura de seguretat), mentre que a “l’agorafòbia secundària” i “l’agorafòbia per simbolització” fa referència a una presència (d’un perill manifest en el primer cas i inconscient en el segon).
D’altra banda, a “l’agorafòbia secundària” i a “l’agorafòbia per simbolització”, la presència de la figura de seguretat és un recurs que atenua la sensació de perill. A “l’agorafòbia primària”, en canvi, l’absència de la figura de seguretat és la causa de la sensació de perill.
A “l’agorafòbia secundària”, l’atac d’angoixa es desencadena per la proximitat d’un perill manifest. A “l’agorafòbia per simbolització” es desencadena perquè l’espai físic representa un perill imaginari. A “l’agorafòbia primària” es desencadena per l’absència de la figura de seguretat. En tots tres casos, un cop desencadenat el primer atac d’angoixa, s’hi afegeix també l’angoixa de l’ansietat anticipatòria.
“L’agorafòbia secundària” es pot produir tant a la infància, l’adolescència com a l’edat adulta, ja que sorgeix davant la proximitat física de qualsevol circumstància manifesta que pugui representar un motiu de perill. “L’agorafòbia per simbolització” també es pot produir a qualsevol edat, ja que el seu mecanisme inconscient ja actua des de la infància. “L’agorafòbia primària”, en canvi, és pròpia de l’adolescència o l’edat adulta i no pas de la infància, perquè durant aquesta etapa el nen sempre sol estar acompanyat d’un referent patern.
4. Referències
1. American Psychiatric Association, DSM V – Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales, Madrid, Editorial Médica Panamericana, 2011.
2. Pombo, S., Ferro, A., “Protocolo cognitivo-comportamental para a perturbação de pânico: eficácia numa amostra portuguesa”, Psicologia, saúde & doenças, 2018, 19(3), pp. 693-709.
3. Martínez Farrero, P., Agorafobia y crisis de angustia. Causas y desencadenantes, publicat amb el recolçáment del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Barcelona, 2018.
4. En aquest cas, convé diferenciar entre l’objecte fobigen que obeeix a una construcció neuròtica i el que obeeix a una construcció delirant (un exemple d’aquest últim cas, pot ser el fet de no voler sortir al carrer perquè es creu que allà espera un grup secret amb intenció de perseguir). Quan l’objecte fobigen obeeix a una construcció neuròtica, l’allunyament físic de tal objecte allibera de l’angoixa i permet reconèixer que es tracta d’una por irracional. Això no passa quan es tracta d’un deliri.
5. És també l’exemple que Freud exposa en el cas clínic d’un nen anomenat Hans, que tem els cavalls fins al punt de no voler sortir al carrer per no trobar-se amb ells. Vegeu Freud S, “Análisis de la fobia de un niño de cinco años” (1909), Obras completas IV, Madrid, Biblioteca Nueva, 1972, p. 1424.
6. Vegeu el concepte d’heterotopia a Foucault. Foucault, M. El cuerpo utópico. Las heterotopías, Buenos Aires, Nueva Visión, 2010.
7. Hünefeldt, T. y Schlitte, A. (Eds.), Situatedness and Place. Contributions To Phenomenology Vol. 95. Multidisciplinary Perspectives on the Spatio-temporal Contingency of Human Life. Switzerland, Springer International Publishing AG, part of Springer Nature, 2018.
8. Freud S, “Análisis de un caso de neurosis infantil” (1914), Obras completas VI, Madrid, Biblioteca Nueva, 1972, pp. 1441-1486.
9. Piaget J., Inhelder B., Psicología del niño, Madrid, Ediciones Morata, 1984, pp. 24-26.
10. Klein, M., Notas sobre algunos mecanismos esquizoides (1946), Obras completas III, Buenos Aires, Paidós, 1988, pp. 23-25.
11. Freud S, “Más allá del principio del placer” (1920), Obras completas VII, Madrid, Biblioteca Nueva, 1974, pp. 2511-2513.
12. Freud S, “Inhibición, síntoma y angustia” (1926), Obras completas VIII, Madrid, Biblioteca Nueva, 1974, p. 2846.
13. Qui pateix agorafòbia primària sol referir la por a perdre el control, por que pot interpretar-se com una reacció al desig inconscient de descontrol, i que pot emergir en trobar-se allunyat de la vigilància i control de les persones conegudes. Agraeixo aquesta idea a la psicoanalista Graziella Baravalle.
14. En no disposar de la capacitat de simbolitzar la presència dels referents paterns, tampoc és possible la pròpia identificació amb ells, per la qual cosa es trunca la confiança en un mateix. Alhora, aquests atributs paterns solen projectar-se en determinades persones (que a la psicopatologia de l’adult s’anomenen “figures de seguretat”), que a partir de llavors tindran la propietat de conferir seguretat i de les quals es dependrà. Segons Freud, la dependència establerta amb la figura de seguretat és conseqüència duna regressió al narcisisme primitiu. Vegeu Freud S, “Inhibición, síntoma y angustia” (1926), Obras completes VIII, Madrid, Biblioteca Nueva, 1974, p. 2857. En els casos greus d’agorafòbia se sol observar amb claredat aquesta regressió a l’etapa del narcisisme. En realitat, aquesta podria ser la causa del truncament de la capacitat de simbolitzar la presència i l’absència dels pares i referents paterns i, per tant, de l’agorafòbia primària.
15. Un temor habitual expressat a la claustrofòbia, és quedar atrapat en un lloc tancat i no poder sortir-ne. Quan no hi ha un motiu manifest de perill, aquest temor pot respondre, en realitat, al temor de no poder entrar a l’espai on les figures de seguretat són presents.
16. Freud S, “Estudios sobre la histeria” (1895), Obras completas I, Madrid, Biblioteca Nueva, 1983, p. 93.
17. Freud S, “Inhibición, síntoma y angustia” (1926), Obras completas VIII, Madrid, Biblioteca Nueva, 1974, p. 2855-2859.
Comenta l'article